dilluns, 19 de setembre de 2011

Sexe, drogues i Bossa Nova

Barrerinhas és un poble a la vorera d'un riu, la porta d'accés al Parc Nacional de Lençois Maranhenses. Es tracta d'un parc del qual me n'han parlat molt bé des de feia molt de temps i estava molt il·lusionat en visitar-lo. Acompanyat d'en Habib (danès d'origen iraní), la Tanja (danesa d'origen... danesa) i en Clément (francès) m'endinso al parc a través de les seves dunes de sorra. Sembla quasi una sabana africana però amb sorra enlloc de terra. El parc consisteix en les dunes de sorra blanca i llacunes d'aigüa dolça. Una mica com les dunes de Namíbia però amb aigüa enlloc de fang blanc. El paisatge és fantàstic i ens podem banyar, fer l'animal rodolant per les dunes i caient dins les llacunes, passejar per poder veure la posta de sol i barallar-nos per uns metres d'espai amb els altres turistes.






L'endemà continuem explorant el parc fent una passejada en barca pel riu, creuant canals de manglars, arribant a una platja polsegosa, visitant un far interior (?¿?¿) i menjant peix fresc boníssim. La experiència és bona i quedem satisfets de la visita al parc. A punt per seguir la nostra aventura.



La aventura ens porta a creuar la regió en 4x4 fins al poble costaner de Jericoacoara. La meva amiga Beth n'està enamorada d'aquest poble i l'atmosfera especial que hi regna. Durant mesos me n'ha parlat quasi diàriament. Els carrers del poble no estan asfaltats, són de sorra, plens d'hostals, botiguetes, restaurants i una platja maca amb barques de pescadors, una duna per gaudir de la posta de sol, xiringuitos amb caipirinhes, gent practicant capoeira i una atmosfera "especial". Un lloc idílic. Sembla ser que un parell d'andorrans estan vivint aquí.




Malauradament, la meva experiència no és tan bona com la de la Beth. Estic en ple mes d'agost i el poble està plegat de turistes europeus, majoritàriament italians, francesos i espanyols. La posta de sol a la duna és compartida amb quasi mil persones més. Quasi ens empenyem per un espai. El noi de les caipirinhes està envoltat de turistes i els cobra un preu diferent a cadascun segons la cara de guiris que fan. Els nois de la capoeira estan envoltats d'unes 200 persones en una rotllana de10 files. Em perdo l'espectacle ja que només ho puc veure a través de les pantalles de les càmeres de la gent que tinc al davant. Quina ràbia! Em nego a tornar l'endemà.




La Beth m'havia advertit que més de 5 caipirinhes no són recomanables (valen 1,5 euros cada una). Amb la primera ja em rodava el cap i amb la tercera me'n anava a dormir esgotat i marejat. La Beth té una avantatge que jo no tinc, és galesa! Les nits s'omplen de festa encara que nosaltres sempre estem cansats quan sonen les dotze i anem a dormir força d'hora. Quina vergonya! Semblem avis! Tanmateix, no sento la necessitat ni la pressió dels altres sortir. No sóc l'únic que va cansat, hehehe.




Al sud de Natal, Pipa és una altra història. Allà vaig arribar al meu hostal, amb piscina, i vaig descobrir com funcionava Brasil. Vaig fer molts amics, la majoria paulistes (de Sao Paolo), carioques (de Rio de Janeiro), argentins o francesos. A Pipa, la festa és cada dia. Lo dolent d'això és que jo, prèviament en el meu viatge, no he sortit quasi gens i el meu cos no està acostumat a anar a dormir gaire tard. Quan jo sopava i volia anar a fer unes birres, els altres feien una migdiada després de sopar per estar en plena forma a l'hora de sortir de festa.




A Pipa la bacanal és amb lletres majúscules. Tothom dorm amb tothom: brasilers i extrangers, o millor dit, locals de Pipa, turistes brasilers o extrangers es barregen en nits de bogeria sexual. Homes i dones s'abandonen a la passió. Però aquí les prostitutes i els seus equivalents masculins no fan acte de presència. Estarien a la cua de l'Atur, desocupats. Aquí tot es fa a canvi del plaer mutu.




I la forma de lligar a Brasil és molt fàcil. Tens 5 minuts per començar a petonejar la teva parella. Si en aquests 5 primers minuts no has començat la feina, l'altra persona pensa que no estàs interessat en ella i se'n va a buscar-ne un/a altre/a. I els brasilers ho fan de la manera més natural. Només diuen "quer beijar?" que significaria "et vols enrotllar?". I ja està. Que et diu que sí, doncs endavant; que et diu que no, doncs vas la a propera persona que t'agradi.



Els primers dies anava molt a la meva i em passava els dies llegint a la platja. Quan vaig estar preparat per sociabilitzar, em vaig ajuntar amb un grup de paulistes divertidíssims. Es passàven el dia anomenant-me Iniesta degut a la meva samarreta del Barça. Molts encara avui no saben com em dic. Ells m'han cuidat una mica quan no he estat gaire fi i m'han fet riure quan estava trist. Cada nit es disfressàven per sotir de festa, vestits amb malles de leopard, de tigre, malles roses, antenes de colors... realment una pinta ridícula però ells van perdre el ridícul fa anys. Eren els qui més triumfàven amb les noies i els qui més es divertien. Es passàven les hores bevent i tocant Bossa Nova amb la guitarra i unes maraques. Fantàstic!



Les nits a Pipa van ser extremes. Si jo no sortia gaire perquè sempre anava cansat, tenia igualment la oportunitat de viure situacions interessants. Una nit em vaig trobar a un carreró amb una noia a la meva esquerra, orinant a menys de 2 metres de mi, i a la dreta, una parella esnifant-se una ratlla de cocaína. Així són les nits a Pipa, hi ha un lloc per a tothom. Fins i tot per a en Guillermo, el meu amic madrileny que vaig conèixer en un dels vaixells per l'Amazones. Els seus pares s'han comprar una casa aquí i ell ha vingut a passar-hi unes setmanes.



I justament amb nosaltres en Maurio, un paolista molt divertit, intentava lligar-se a una guapa argentina. En Guillermo li diu que té un 50% de possibilitats de lligar-se a l'argentina mentre que jo li dono un 20%. Ell tot serio diu que no, que ell té un 75%! Nosaltres flipem! I ens explica que per ells estar junts, és feina de dos, és a dir, 50% cada un d'ells. El seu propi percentatge ja el sap, ell vol estar amb ella així que el seu 50% és un sí. En canvi ella, el seu percentatge (també un 50%) és un 25% per al sí i un 25% per al no. Per tant, tenen un 75% (50% +25%) de possibilitats d'estar junts. Fantàstic!



No em puc oblidar de les platges de Pipa. Llarges, maques, amb cocoters, et pots banyar amb dofins, pots beure unes caipirinhes i menjar uns pinxos mentre gaudeixes de la bona vida. Vam fer un grupet força gran i vaig ajornar la meva partida dues vegades per marxar de Pipa, finalment, amb 4 dies de retard.



Un autobús nocturn tardaria 20 hores a deixar-me a Salvador de Bahia. Allí va coincidir que vaig trobar velles cares conegudes, com per exemple en Clément, el noi francès amb el qual havia viatjat més d'una setmana des de Sao Luis a Jericoacoara. Em va ensenyar Salvador: la zona del port, el mercat, el Pelourinho, una mica de gastronomia i fins i tot vam estar una estona observant una cerimonia de Candomblé, la pràctica d'una religió local dels esclaus africans que van portar a Brasil.



D'allà aniria a Morro de Sao Paolo gràcies als bons consells del meu bon amic Albert. Es tracta d'un poble en una illa al sud de Salvador. Vaig anar a passar un dies i no sabia si hi aniria de relax o de festa. Finalment, va ser una mica de cada. Vaig fer noves amistats: un noi espanyol i dues noies argentines molt simpàtiques. Amb ells vaig sortir de festa, vam fer unes caipirinhes, vam compartir unes bones estones i vam passejar per les llargues platges de Morro.



També vaig tenir temps de visitar poblets de pescadors propers, llacunes naturals, bars aquàtics, degustar ostres i caminar sol per les platges mentre mil pensaments em rodàven pel cap. Aviat aniré cap a Nova Zelanda, la propera parada important del viatge. Només hi estaré uns dies degut a que la meva visita coincideix amb el Mundial de rugby i tot està ple i car. Després tinc un vol a Singapur on començaré la meva aventura de 9 mesos per Àsia i, el proper juliol, concretament el 9 de juliol del 2012, volar cap a casa via Moscú. La fi de les meves aventures... ha sigut una bona decisió comprar el bitllet? Sortia barat. Vull tornar? Voldré tornar abans? No ho sé, però porto uns dies fluixos. Estic cansat, però no sé si de viatjar o és només físicament, mentalment...



Uns dies amb pocs ànims on em refugio en la lectura. En tot el viatge no havia llegit tant. Porto uns 10 llibres en un mes, tots en anglès. El meu anglès cada dia és millor malgrat em falti un professor que em vagi corregint. La lectura em manté ocupat i m'impedeix pensar. Viatjar per una llarga temporada significa tenir alts i baixos. Doncs per molt que m'agradi Brasil em trobo en un moment baix. Em costa gaudir de les coses. Em sento cansat. Potser és temps de parar un dies, de quedar-me en algun lloc a no fer res, a llegir, a pensar, a agafar forces i tornar a sentir-me bé. Tanmateix, en aquest continent no serà. Em queda un mes per agafar el meu vol que em portarà a Singapur amb la breu parada de 3 dies a Auckland (NZ).



Espero que tots vosaltres estigueu molt bé, que hagueu tingut unes vacances fantàstiques i que sigueu molt feliços. Perquè a la vida es tracta d'això, no? De ser feliços. Una abraçada.


5 comentaris:

  1. Ostres Marc quins llacs més xulos! Ja m'imagino baixant en Zipfy per les dunes per acabar a l'aigua. Tu no saps encara lo que és un Zipfy però no et preocupis quan tornis ho descobriràs.
    Poder estaràs pensatiu, però a les fotos fas molt bona cara, serà per la bona companyia ;)
    Apa que et queda no res per Nova Zelanda, gaudeix del que et queda en aquest indret tan lliberal i bon viatge.
    KGUN10

    ResponElimina
  2. Kgun10, amb tu també aprenc molt, hehehhe! Ja he vist què és un zipfy! Seria xulo encara que la sorra el frenaria. A la neu ha de ser molt millor.
    Aquests dies faig més bona cara i estic més animat. Les coses canvien sense parar. La intensitat de cada moment és màxima i depenent del teu estat d'ànim vius experiències completament diferents. Em va alegrar molt poder xerrar amb tu l'altre dia. Ja li has donat un petó a la Ra de la meva part? Espero que sí :)

    ResponElimina
  3. Acabo de donar-li el petó ara mateix =P

    ResponElimina
  4. Wola!!!ostre, Marc, em costa llegir el bloc i mirar les fotos alhora (i això que sóc una dona!!). Els teus relats són tant interessants com les fotos, i aquestes tenen tants petits detalls que necessitaria molta més estona per no perdre'm res.
    Gràcies per fer-me conéixer el món sentada a casa davant el meu ordinador!
    Se't veu tan feliç!!!!
    Quan tornis intentem posar en marxa a Andorra el mateix que a Buttan???"La felicitat interiro bruta" del país i ens deixem de tonteries com el PIB????

    ResponElimina
  5. Hahahaha, Merci Diana, pels ànims i per fer-me sempre riure :D

    ResponElimina