dissabte, 29 de maig de 2010

Gaudint d'Uganda

Uganda és una país que cada dia m'agrada més, que cada dia em sorprèn més. Les seves muntanyes passen dels 5 mil metres, tot és verd i trobes un salt d'aigüa a cada racó. És un país amb molta agricultura però al ser tan muntanyós, per allà on passes observes les plantacions organitzades en terrasses, com a Indonèsia o el Nepal.

La gent és molt simpàtica, com a la majoria d'Àfrica, i també obeeix el mateix patró: les dones són les que treballen la terra, a la botiga o on calgui, els nens treballen des de ben petits i els qui tenen sort van a l'escola, i els homes beuen, malgasten i no foten res en tot el dia. A tot Àfrica, aquesta seria la norma general.





dijous, 13 de maig de 2010

Nedant a la font del Nil

Una tarda assolellada ens rep a Uganda. Aviat, mentre avancem dins del minibus cap a les muntanyes verdes de l'est del país, els núbols comencen a aparèixer i les primeres pluges del dia deixen la carretera relliscosa. El minibus avança ràpidament desafiant les forces de la naturalesa. Durant l'època de pluges, que va d'abril a juny aproximadament, cada tarda plou una mica o moltíssim. Tanmateix, aquest país tan verd sembla que hagi de ploure tot l'any per mantenir aquesta bellesa pròpia.

Després de canviar de minibus i taxis il·legals vàries vegades, arribem a la nostra destinació, les Sipi Falls, que com diu el seu nom, són un salts d'aigüa que volem recorrer l'endemà. L'allotjament és senzill; dormim en una cabanya de fang típica africana i, en tot el poble no hi ha ni llum ni aigüa corrent. Sembla que durant la temporada baixa no els surt a compte encendre els generadors. Tanmateix, des de la terrassa del bar tenim vistes directes a la primera cascada, una impressionant cua de cavall de quasi 100 metres. Quan penso que a Sudàfrica ens vam perdre un salt d'aigüa de 900 metres...





dissabte, 8 de maig de 2010

Frustració en un món perdut

La nostra propera etapa era el nord del país, el llac Turkana. La informació que teníem d'aquest lloc era que era perillós perquè bandits assaltàven els transports públics i els robàven els diners i el mòbil. També sabíem que els paisatges eren impressionants, dels més macos de Kènia.

Preguntant a la gent, vam saber que durant l'època de pluges la zona no és tan perillosa perquè hi ha riquesa, o almenys, no hi ha sequera. D'aquesta manera, les tribus frontereres no han d'atracar a la gent per sobreviure. D'altra banda, arribar a Turkana seria molt més laboriós degut al pèssim estat de les carreteres plenes de fang i els rius improvitzats que les travessen.