dijous, 30 de desembre de 2010

Antàrctica, el continent de gel


Molta gent ve a Ushuaia per visitar Terra del Foc, la fi del món, el canal de Beagle, els pingüins i les foques... Jo no. Jo sóc més xulo que ningú. Jo vinc aquí amb la clara intenció de marxar a Antàrctica. El sisè continent segons vaig aprendre a l'escola (vaja, crec, mai no escoltava gaire a classe) o el setè com m'han ensenyat els americans. Tanmateix, no en sabia gaire cosa, com la majoria de nosaltres.



divendres, 17 de desembre de 2010

Patagonia, naturalesa en estat pur

M'havia quedat atrapat a Buenos Aires. Una ciutat maca que té de tot però que m'ofega. Al principi, em va anar bé per tallar amb Àfrica, per tenir un nou començament, recarregar les piles, i sentir-me il·lusionat de nou. Ha estat fantàstic però em començava a faltar l'aire. Quan viages per tant de temps i et pares en un lloc, a vegades costa tornar a arrencar.


View Volta el mon in a larger map

Una de les meves millors amigues, la Sònia, venia a Argentina de viatge per conèixer la Patagonia de més a prop. No venia a visitar-me a mi, però jo faria tot el possible per coincidir amb ella en algún indret d'aquest inmens país. La ciutat escollida seria Puerto Madryn. Una ciutat a la platja que, a part del mar, no té gaire cosa més. Tanmateix, és la base per visitar la Península Valdés, un parc nacional a la part nord de la Patagonia.





divendres, 10 de desembre de 2010

Uruguai que guai!

Havia sentit moltes coses sobre Uruguai abans de venir. Coses bones i regulars, però jo tenia ganes de descobrir per mi mateix com seria aquest "petit" país sudamericà, situat entre Brasil i Argentina. Hi han molts ferris diaris que creuen el Riu de la Plata que separa Argentina de Uruguai, i en un d'aquest vaig conèixer un noi de Pamplona que va fer que l'hora de navegació passés volant.


He de dir que mirant un mapa del continent, encara no entenc com poden anomenar riu, al Riu de la Plata. A mi només em sembla un troç d'oceà que entra a l'interior del continent. Li donen aquest nom i així poden dir que tenen el riu més ample i amb més caudal del món, quan en realitat no és un riu. O potser és pel fet que sigui aigüa dolça provinent dels rius Paraná i Uruguai.




dimarts, 23 de novembre de 2010

Nova ciutat, nou país, nou continent, noves il·lusions

Buenos Aires a Argentina ha sigut la ciutat escollida per acollir la meva primera parada fora del continent africà. Malauradament, un retard de 15 hores en el vol em van fer arribar a Buenos Aires a les 2 de la matinada. Tanmateix, van passar força bé: hotel de 4 estrelles pagat per la companyia i tots els àpats inclosos. A més, anava acompanyat d'una amiga coreana i un amic japonès que s'allotjàven al mateix hostal que jo i agafàven el mateix vol. Bona companyia.

A Buenos Aires he aprofitat per descansar. Sense exagerar, m'he passat dies sencers al sofà mirant vídeos i connectat al wifi gratuït de l'hostal. Estava tan cansat de la meva aventura africana que no em venia de gust fer res. Però en aquest hostal és molt fàcil conèixer gent nova cada dia i a vegades és complicat no fer res. Amb ells he descobert que Buenos Aires no dorm mai. Festa cada dia de la setmana i es menja a les mateixes hores que a Espanya.




dijous, 4 de novembre de 2010

Les dunes vermelles de Namíbia

Molt d'hora pel matí, com és costum a Namíbia, el fred, el soroll i la llum em desperten del meu son dins la meva tenda. Aquest matí ens dirigim en direcció al desert del Namib però abans travessarem Welwitschia drive per observar les famoses plantes Welwitschia. Els científics diuen que són són arbres però en realitat no aixequen dos pams de terra. Només poden viure en zones remotes on no hi ha depredadors que se les mengin ja que creixen molt a poc a poc. N'hi ha que tenen dos mil anys! A més veiem el besavi de totes les welwitschia que fa un metre d'alt. Uauuuuu!



View Volta el mon in a larger map

Arribem al migdia a Sessriem, la porta que ens donarà accés a Sossusvlei, les dunes vermelles del desert del Namib. Ens realitat aquí podem trobar les dunes més altes del món que poden arribar a fer uns 325 metres d'alçada i, amb la llum del sol, la sorra ens ensenya el seu millor color que és un vermell fosc. La bellesa de l'indret la trobem quan aquestes dunes altíssimes envolten uns pantans blancs. Els pantans estan secs i poden tenir vegetació. La millor part és pujar caminant les dunes i veure les vistes des de dalt.




dimarts, 26 d’octubre de 2010

Els Himba i la Skeleton Coast

Els Himba són una tribu africana que pel què sembla són famosos a Espanya per un programa que van fer a la tele fa uns anys. No sé perquè, però jo tenia fixació en els Himba des de feia anys, segurament degut a algun reportatge del National Geografic. Els homes porten un "tapa rabos" i una espècie de faldilla que només cobreix la part del darrera. Les dones es pinten el cos de color vermell amb ocre per protegir-se del sol i no es dutxen mai en la seva vida. I no és broma. Es perfumen amb herbes i l'ocre que els cobreix el cos. Els agrada el cabell llarg, ja sigui amb extensions o natural, però sempre cobert d'ocre i fang vermell. Van cobertes amb pells de les vaques i cabres dels seus ramats i van amb el pit descobert.


View Volta el mon in a larger map

Opowo era la ciutat escollida que ens serviria de base per poder visitar un poblat Himba. Aquí te'ls pots trobar a tot arreu, juntament amb membres d'altres tribus com els Herero. Les "dones vermelles" les veus al super fent cua darrera teu, al caixer automàtic, o venen-te collarets i pulseres pel carrer. Aquesta àrea està envoltada de desenes de poblats Himba i en Michael, un noi Himba que treballa en una botiga de bicicletes, ens acollirà al seu poblat on hi passarem tot el dia i una nit.



dijous, 14 d’octubre de 2010

Parcs i tribus a Namíbia

Namíbia m'encanta! Feia temps que volia publicar aquesta entrada però no ha estat fàcil trobar estona suficient per escriure i escollir les fotos. Aquí no paro en tot el dia i avui, 13 dies després d'entrar al país, per fi tinc una estona de relax per dedicar al blog.




divendres, 8 d’octubre de 2010

Propera parada...

Ara estic a Namibia en un cibercafe per comentar-vos rapidament que ja tinc un vol comprat pel dia 3 de novembre en direccio a Buenos Aires.

Estic molt ilusionat amb la nova destinacio pero tambe gaudint de Namibia que es un pais impressionant.

Tanmateix, es complicat trobar internet en aquest pais quan en realitat no parem en les ciutats mes que per comprar queviures.

He llogat un cotxe amb un noi america per 31 dies i avui ens dirigim a visitar la famosa tribu dels Himbas.

Ja us ho explicare tot detalladament en la propera entrada.

Una abracada molt forta!

dimarts, 28 de setembre de 2010

Celebrant 1 any a l'Àfrica

Ara fa un any vaig marxar de casa amb una motxil·la i molta il·lusió per afrontar la gran aventura de viatjar al voltant del món. Vaig començar per Àfrica amb la idea que hi estaria uns pocs mesos però sembla que costa deixar-la. La raó principal de venir a Àfrica va ser l'atracció que tenia per Botswana i el seu delta, i com no podia ser d'una altra manera, serà aquí on celebraré el meu any al continent. 365 dies d'aventura ininterrumpuda! Però com ha estat Botswana?

Un matí assoleiat vaig emprendre el camí que em portaria a la frontera entre Zimbabwe i Botswana. Ja era hora de deixar les catarates Victòria on en total hi he estat uns 14 dies! Zimbabwe ha superat les meves expectatives i tenia por d'entrar a Botswana ja que les meves expectatives per aquest país eren molt altes.




diumenge, 19 de setembre de 2010

Aneu amb compte amb els elefants que corren més que tu

Vaig arribar a la capital, Harare, després del migdia, i em vaig dedicar a descansar la resta de dia. Un camió d'overlanders va estar de festa al bar del backpacker on m'allotjava, que estava al costat de la meva habitació, fins a altes hores de la nit. Massa soroll per una ànima cansada. Vaig mirar una peli al llit.

L'endemà, la visita al centre de la ciutat va ser d'allò més interessant. Com havia dit a l'anterior entrada, jo m'esperava una ciutat pobra i bruta degut al mal govern del seu president, en canvi, em vaig trobar en una ciutat moderna, rica i neta. Alts edificis, parcs, carrers amples, restaurants internacionals de qualitat... no m'extranya que el president sudafricà li proposés a Mugabe d'acollir algun partit del mundial de futbol en el seu gran estadi. Naturalment, Mugabe va prendre una decisió errònea i va refusar.





diumenge, 5 de setembre de 2010

A l'altre costat del mirall


Un matí assoleiat vaig deixar Zàmbia per endinsar-me a Zimbabwe, un país desconegut per a molta gent, fins i tot, pels qui viatgem per Àfrica. De Zimbabwe en sabem molt poc. Hem sentit a parlar de Robert Mugabe, el seu president (de 86 anys i 30 anys al cap del país), i la seva política que, a part de matar milers de persones oposants al seu govern, ha provocat una crisi econòmica i monetària molt important.

La hiperinflació va ser alarmant fins el 2009 que finalment Mugabe va decidir deixar d'imprimir diners a voluntat i va donar la benvinguda al dòlar americà com a moneda oficial. Als carrers podem comprar bitllets de 100 trilions de dòlars zimbawencs. I això no valia pas gaire. A més, el turisme no ha fet més que disminuir els darrers 10 anys fins a ser quasi nul, pel què no rebien divises estrangeres. Des del canvi de moneda l'any passat, Zimbabwe ha canviat la seva cara i està preparada per a rebre els turistes que visiten les meravelles que posseeix aquest preciós país.






divendres, 20 d’agost de 2010

Sobrevolant Zàmbia

Després de les meves aventures per Tanzània, un autocar em portaria a la frontera amb Zàmbia malgrat un llarg viatge de 17 hores. Les últimes dues hores van ser les més dures, no degut al cansament sinó degut a un sol fet: tornava a estar sol. Abans de conèixer a la Lisa, viatjar sol resultava un plaer, una alliberació, ara ha esdevingut una tasca dura. Suposo que el fet d'estar tan unit a una persona i de passar tan de temps i experiències amb ella, fa que la seva absència sigui comlicada.
Una vegada al costat zambià, no tenia clar quina seria la meva ruta. Una nova ullada a la meva guia em va fer adonar que el nord del país és molt maco però que si no tens cotxe propi costa molt moure's, per tant, vaig decidir de saltar-me tot el nord i dirigir-me directament a Lusaka, la capital del país. Un autocar farcit de gent i paquets m'esperava en un viatge nocturn de milers d'hores (19 per ser exactes). Normalment és més curt però jo no tinc mai sort en triar l'autocar adequat. Vam punxar, vam perdre temps en altres parades fins que al migdia arribàvem a la Lusaka.




dimecres, 11 d’agost de 2010

De parranda per Zanzibar amb l'Oscar

L'Oscar va arribar el dia del meu aniversari. Ell venia perquè li encantava l'illa (i a qui no?), perquè li encantava fer kite surf, per fer-me una visita, i per divertir-nos una mica.

El dia del meu aniversari va ser tranquil. Relax a la platja, posar-nos a dia amb l'Oscar de les últimes novetats, sopar cranc i una mica de vi, i anar de festa amb unes amigues americanes que haviem fet. Al local hi havia molta festa però semblava que tothom anés drogat. Unes cerveses, xerrar una mica i a dormir. Això de la platja és cansat!






dissabte, 31 de juliol de 2010

De vacances amb l'Anna

L'Anna, una bona amiga de Barcelona, em venia a visitar a Tanzània. Encara no tenia clar què fariem però tenia uns dies per pensar-ho.




dimecres, 21 de juliol de 2010

Aventura de la dura, part 2

L'aventura del tren va ser dura i emocionant però tenia moltes ganes d'arribar d'una vegada.



Vam arribar a Dar Es Salaam cap al mig dia, quasi recuperant el retard. Vaig estar passejant tot el dia amb la Cristine, la voluntària alemanya que vaig trobar a Kigoma i amb la qual vam compartir seient i menjar al tren. Cada dia m'agrada més Dar. Des de la meva primera visita sempre li he tingut antipatia, i ara sé que no era la ciutat la que no m'agradava sinó l'allotjament gris i depriment al qual vaig anar. Tot ha canviat: hotel nou, barri nou, gent simpàtica, restaurants interessants, ambient africà. Estic al barri asiàtic!


dimecres, 7 de juliol de 2010

Aventura de la dura, part 1


Tanzània és un país preciós, salvatge, inexplorat, africà. Quan entres a Tanzània, ho notes de seguida: la gent no parla anglès, els transports públics estan atrotinats, el paisatge és pla i infinit.





divendres, 2 de juliol de 2010

Un trist comiat, un petit homenatge


La Lisa i jo ens vam conèixer el 18 de gener a Moshi, Tanzània, a l'hostal on ens allotjàvem. Ella havia coronat el Kilimanjaro (5.896 metres) uns dies abans i estava cansada. En les dues primeres setmanes del seu viatge havia fet realitat dos dels seus somnis: pujar el Kili i anar a Masai Mara. Això era tot el que ella tenia planejat en el seu viatge a l'est d'Àfrica. La resta, deia, vindria sol. I sí, jo li vaig proposar venir al Serengeti i Ngorongoro amb mi i ella va acceptar.




diumenge, 20 de juny de 2010

Goril·les a la selva

El Congo ha sigut una experiència única però Rwanda ens espera. Anem directes a Kigali, la capital, on hem d'anar a buscar els permisos necessaris per entrar al parc on veurem els goril·les. És un caos de desorganització i podem donar gràcies d'aconseguir els permisos. Ens costa moltíssim trobar un allotjament barat en condicions perquè Kigali és molt car. Sort que el visat és només per a 10 dies...

A Rwanda, igual que al Congo condueixen per la dreta! Són els primers països que visitem que no fan "el britànic". No sembla Àfrica ja que les carreteres són les millors per les quals hem passat, els conductors paren als passos de vianants i els autocars tenen una hora de sortida (no a com la resta d'Africa on l'autocar no marxa fins que està ple). A més, contrariament al que podem pensar, l'anglès és l'idioma rei (a part del swahili). Degut al seu obscur passat, molts es neguen a parlar el francès, la llengüa dels seus colonitzadors belgues. Al Congo no són tan rencorosos...





dilluns, 14 de juny de 2010

Congo? Algú ha dit Congo?

Realment no sé quina informació teniu del ex-Zaire, ex-Congo belga, actual República Democràtica del Congo. Tots els que viatgem per Àfrica sabem que no hem d'entrar-hi ni cobrant. La guia diu que no hi anem perquè hi ha una guerra i els meus estimats amics del Ministeri d'Afers Exteriors em dirien que no hi vagi si no vull acabar amb un tret de metralladora al pit.


View Volta el mon in a larger map

Tot va començar amb una conversa amb un viatger isrelià que ens vam trobar al Llac Bunyoni a Uganda i que tot just acabava d'arribar del Congo. Ens va dir que després de llegir la guia i la mort terrible que l'esperava si entrava al Congo, va mirar a la web de Lonely Planet per saber què deia sobre el seu propi país. Va veure que més o menys hi posava el mateix.




diumenge, 6 de juny de 2010

Relax, un mal necessari

Alguns, bé, molts dels qui llegiu aquest blog pensareu que viatjar és com estar de vacances. Que no es fa res de profit en tot el dia i que els viatgers sempre estan a sota d'un cocoter en algun lloc paradisíac. He de dir que la norma general no és aquesta. Viatjar, i més per Àfrica, és dur. L'altre dia una parella de Canadà ens explicava que escurçaven el viatge perquè estaven cansats dels transports públics, de les condicions higièniques, del menjar repetitiu, de la cervesa calenta i l'aigüa freda de la dutxa.

Aquest últim mes ha estat cansat per a mi també. He gaudit moltíssim de Uganda, que és potser un dels països més macos que he visitat fins ara, però després de 8 mesos m'ha entrat una mica d'enyorança. Enyorança de no poder veure els meus amics a l'altar, de faltar a les seves festes d'aniversari pels seus 30 anys, de no poder estar amb la família quan et necessiten... la duresa del viatge et fa replantejar moltes coses. Les hores que passo al minibús escoltant música i observant els impressionants paisatges et fan reflexionar sobre si hi haurà una continuació del meu viatge a un altre continent, o Àfrica en serà el final. Un cop arribi a Cape Town, he de comprar un vol cap a casa o cap a Àsia?




dissabte, 29 de maig de 2010

Gaudint d'Uganda

Uganda és una país que cada dia m'agrada més, que cada dia em sorprèn més. Les seves muntanyes passen dels 5 mil metres, tot és verd i trobes un salt d'aigüa a cada racó. És un país amb molta agricultura però al ser tan muntanyós, per allà on passes observes les plantacions organitzades en terrasses, com a Indonèsia o el Nepal.

La gent és molt simpàtica, com a la majoria d'Àfrica, i també obeeix el mateix patró: les dones són les que treballen la terra, a la botiga o on calgui, els nens treballen des de ben petits i els qui tenen sort van a l'escola, i els homes beuen, malgasten i no foten res en tot el dia. A tot Àfrica, aquesta seria la norma general.





dijous, 13 de maig de 2010

Nedant a la font del Nil

Una tarda assolellada ens rep a Uganda. Aviat, mentre avancem dins del minibus cap a les muntanyes verdes de l'est del país, els núbols comencen a aparèixer i les primeres pluges del dia deixen la carretera relliscosa. El minibus avança ràpidament desafiant les forces de la naturalesa. Durant l'època de pluges, que va d'abril a juny aproximadament, cada tarda plou una mica o moltíssim. Tanmateix, aquest país tan verd sembla que hagi de ploure tot l'any per mantenir aquesta bellesa pròpia.

Després de canviar de minibus i taxis il·legals vàries vegades, arribem a la nostra destinació, les Sipi Falls, que com diu el seu nom, són un salts d'aigüa que volem recorrer l'endemà. L'allotjament és senzill; dormim en una cabanya de fang típica africana i, en tot el poble no hi ha ni llum ni aigüa corrent. Sembla que durant la temporada baixa no els surt a compte encendre els generadors. Tanmateix, des de la terrassa del bar tenim vistes directes a la primera cascada, una impressionant cua de cavall de quasi 100 metres. Quan penso que a Sudàfrica ens vam perdre un salt d'aigüa de 900 metres...





dissabte, 8 de maig de 2010

Frustració en un món perdut

La nostra propera etapa era el nord del país, el llac Turkana. La informació que teníem d'aquest lloc era que era perillós perquè bandits assaltàven els transports públics i els robàven els diners i el mòbil. També sabíem que els paisatges eren impressionants, dels més macos de Kènia.

Preguntant a la gent, vam saber que durant l'època de pluges la zona no és tan perillosa perquè hi ha riquesa, o almenys, no hi ha sequera. D'aquesta manera, les tribus frontereres no han d'atracar a la gent per sobreviure. D'altra banda, arribar a Turkana seria molt més laboriós degut al pèssim estat de les carreteres plenes de fang i els rius improvitzats que les travessen.






dimarts, 27 d’abril de 2010

Llacs a la Vall del Rift

Al nord de Nairobi, la moderna capital keniata, trobem la Vall del Rift. Una impressionant vall amb parcs nacionals fins a cansar-se'n i animals fins on arriba la vista. Però com a bons motxil·leros que som, la nostra tasca és veure el màxim pagant el mínim, hehehhe. A més, jo ja havia estat per aquí prèviament amb els meus pares al mes de gener i no tenia ganes de repetir res.

El primer lloc escollit va ser Hell's Gate que només és pot comparar amb un infern per la calor que hi fa. D'altra banda, el parc té dues magnífiques "gorges" (en català?). Per sobre de tot, aquest parc és especial perquè pots veure zebres, búfals, senglars, girafes, gazel·les i escorpions des de la bicicleta! En efecte, vam sortir del nostre càmping pedalant a les 9 del matí i vam tornar a les 5 de la tarda.






diumenge, 18 d’abril de 2010

Viatge en el temps

Abans de tot, avui comentaré 3 curiositats d'Àfrica. La primera és que a Àfrica, la gent posa la gasolina al cotxe amb el motor en marxa. Interessant, no? I no només amb el motor en marxa, sinó fumant, xerrant pel mòbil i tirant la meitat de la gasolina a fora!!! Hilarant!




dimarts, 6 d’abril de 2010

Reflexions en temps de crisi


Després de 6 mesos a Àfrica, plens d'emocions i aventura, he tingut molt de temps per pensar. Pensar en el perquè vaig decidir marxar (passat), fer un primer balanç del viatge (present), i pensar en què faré quan torni a casa (futur).



dimarts, 23 de març de 2010

Passejant per la costa Kenyata

Salutacions des de Kenia! Abans de tot, volia dir-vos que estic content amb els canvis realitzats al blog durant aquesta setmana, el comptador de visites i el traductor! El tercer canvi és que penjaré cada vegada el mapa de la meva ruta perque pogueu navegar pel ell amb el zoom i veure que he fet i on sóc ara (esta marcat per una fletxa de diferent color).
Aquest és el primer mapa:


View Volta el mon in a larger map



Va ser ja fa uns dies que deixàvem Pemba, i al mateix temps Tanzània, rumb a Kènia en vaixell. Era un vaixell de mercaderies buit que només portava poliçons, unes 25 persones. El vaixell era de fusta com qualsevol barca de pescador local, però en gran, amb motor i amb una vela enorme. El viatge va durar 5 hores i la experiència va ser excel·lent.






dissabte, 6 de març de 2010

Unguja + Pemba = Zanzibar

L'arxipèl·leg de Zanzibar està format per dues illes grans, Unguja i Pemba. Unguja és la més famosa, turística i important i, equivocadament, és coneguda amb el nom de Zanzibar.




dilluns, 22 de febrer de 2010

A Kènia amb la família

La meva primera setmana a Kènia ha sigut força entretinguda. La visita de la meva família ha fet difícil que tingui un sol moment de pau i tranquil·litat, hehehe. La seva arribada ha suposat un canvi radical en la forma de viatjar: he abandonat els transports públics per anar amb una camioneta amb xofer, he canviat els allotjaments de 4 euros per d'altres de més bons, etc. No puc dir que he deixat d'estar sol perquè no ho estava. Ja sabeu, mai no camino sol.




divendres, 5 de febrer de 2010

Caçant lleons amb la càmera


Finalment em quedava sol, a Moshi, als peus del Kilimanjaro. Em vaig passar el dia passejant per la ciutat i el vespre contemplant la majestuositat d'aquella montanya des del restaurant del meu allotjament. La resta de la tarda, ja acompanyat de la foscor africana, em tancava a l'habitació per mirar fotos, sel·leccionar-les i ordenar-les tot escoltant música.






dilluns, 18 de gener de 2010

Esmorzant als peus del Kilimanjaro

Feia dies que no publicava cap entrada al blog i algú m'ha demanat si se m`havia menjat un lleó! La veritat és que no he parat ni un instant. Bé, no he parat de gaudir ni un instant, hehehe. Durant aquests dies he estat visitant la part nord-est de Tanzània, que inclou costa i muntanya. Després de 3 setmanes a Zanzibar buscava una mica de pau i tranquilitat, o el que és el mateix, allunyar-me una mica de les zones turístiques.

Els transports a Africa

Avui tenia preparada una entrada anomenada "Esmorzant als peus del Kilimanjaro" pero he tingut problemes amb l'ordinador del cibercafe i al final he improvisat alguna cosa ja que fa dies que no publico res. Cal dir tambe que ara no tinc ni accents ni algunes lletres ni tampoc fotos...

Fa dies que us volia parlar de com funcionen els transports a Africa. Crec que e un tema molt interessant perque es molt diferent al que estem acostumats.

Els autobusos comencen la seva ruta a la estacio pero paren a qualsevol lloc per recollir i deixar persones. No hi ha parades fixes.

Els autobusos no tenen hora de sortida, surten quan estan plens.

Els autobusos estan plens quan doblen la capacitat real del vehicle. Es a dir, molta gent asseguda i molta gent dreta.

No pagues quan entres, pagues quan t'ho demana el cobrador.

El cobrador recorda tots els llocs on ha de parar... i la majoria de les vegades es tracta d'un descampat que dona acces a una casa o un poble.

Per parar el bus, el cobrador pica a la porta o fa un soroll com si fes un peto perque el conductor el senti.

El cobrador sempre puja al bus amb el vehicle en marxa... aixi es mes xulo, hehehe

Quan el cobrador demana els diners, molta gent mira a un altre lloc, diu que no te diners, o directament no paga. Llavors comenca una conversa que sempre acaba amb el passatger sense pagar.

Els conductors beuen bastant i corren com bojos... sense comentaris.

Sempre es una aventura puja en un transport local. A part d'estar molt en contacte amb la gent, sempre aprens alguna cosa sobre l'estil de vida de la gent. Es tota una experiencia vital que us recomano a tots!

Una abracada i espero publica la nova entrada ben aviat amb totes les fotos!

dimarts, 5 de gener de 2010

Enamorat de Zanzibar

Kheri ya mwaka mpya! Bon any nou! Apart de desitjar-vos el millor per aquest 2010, us vull també agraïr a tots les felicitacions d'aquestes festes i sobretot als lectors d'quest blog per seguir sent fidels després de més de 3 mesos!