divendres, 2 de juliol de 2010

Un trist comiat, un petit homenatge


La Lisa i jo ens vam conèixer el 18 de gener a Moshi, Tanzània, a l'hostal on ens allotjàvem. Ella havia coronat el Kilimanjaro (5.896 metres) uns dies abans i estava cansada. En les dues primeres setmanes del seu viatge havia fet realitat dos dels seus somnis: pujar el Kili i anar a Masai Mara. Això era tot el que ella tenia planejat en el seu viatge a l'est d'Àfrica. La resta, deia, vindria sol. I sí, jo li vaig proposar venir al Serengeti i Ngorongoro amb mi i ella va acceptar.




 
Des de llavors hem viatjat 5 mesos justos. El 18 de juny a les 5 i 10 del matí a Kigali, ens deiem adeu entre llàgrimes mentre ella pujava en una moto en direcció a la estació d'autocars. El 22 volava cap a casa des de Nairobi.




Els primers dies van ser terribles per a mi. Els he batejat com els dies més tristos de la meva vida. Mai no m'havia sentit tan sol i desemparat, tan perdut al mig del no res. Aquella nit vaig dormir en un poble horrorós i abandonat de tot i tothom. Només em faltava un lloc així de depriment per pujar-me la moral.




Els dies següents vaig anar coneixent gent: la Cristine, una voluntària alemanya, en Mick, un entrenador anglès que treballa 5 mesos a l'any i viatja els 7 restants, en Jay, l'Umar, en Salik... conèixer gent em va anar animant i avui, amb el temps, estic molt millor.




La Lisa va venir per visitar l'est d'Àfrica durant 2 mesos. Va allargar el seu viatge i en aquests 5 mesos hem tingut la oportunitat de fer moltes coses increïbles. Hem rebut alguna crítica per no moure'ns massa però és que això és tan gran i hi han tantes coses a fer!!! Hem anat de safari, gaudit de les platges de Zanzibar i la ciutat Stone Town, fet tota la costa de Kènia, anat amb bicicleta enmig del animals, dormit en una tenda sentint els hipos cridar a escassos metres, caminat pels carrers de les capitals de l'est d'Àfrica, fet ràfting i nedat al Nil, vist catarates impressionant, banyat en llacs increïbles, observat un llac de lava durant hores, visitat els goril·les i mil coses més.




Hem passat plegats moments increïbles. Moments que encara avui no m'acabo de creure que hagin passat realment. Tot ha sigut molt intens perquè passes 24 hores al dia durant 5 mesos amb la mateixa persona. I tot d'una, tot s'acaba. Arriba aquell dia que tant has temut i no pots fer res per aturar-ho. Ets sents tan impotent!




Un bon lector del meu blog, en Kgun10 (que per cert es casa dema, felicitats), em va demanar més informació sobre el grup musical de la Lisa. Doncs bé, ella és la cantant i guitarrista del seu propi grup. Ha compost totes les cançons (música i lletra) i 50% dels solos. Es tracta d'una barreja de rock i country. Ella no és una guitarrista virtuosa, però té un talent natural per escriure cançons delicioses i lletres molt intenses. Realment ha fet un gran àlbum que desitjo tingui molt d'èxit. Ara que ja és a Vancouver, acabarà l'àlbum i espera que estigui a les botigues durant l'hivern.




El nom del seu grup és Joyce Island però pels qui, com en Kgun10, busquin informació a internet, amb aquest nom no trobaran res ja que van canviar el nom el desembre passat. Tanmateix, si busqueu per "Lisa Joyce Parry" trobareu informació, fotos i crítiques de concerts.




Avui he xerrat amb la Lisa per telèfon. Ha comprat una tarja de telèfon que, per 5 dòlars, podem xerrar durant 80 minuts! Quin xollo no? Estava molt trista perquè troba a faltar Àfrica i l'aventura. Allí res ha canviat. Tot segueix com el dia en el que va marxar. Li costa adaptar-se a la nova vida monòtona de la ciutat.




A més, ha tingut un "petit" problema: ha tornat de l'Àfrica amb tifus!!! Els qui tingueu curiositat per saber quina marranada de malaltia és aquesta, podeu mirar a la viquipèdia com fa en Kgun10, hehehehe. El seu metge està encantat! Els metges de casa no veuen sovint les malalties tropicals i diu que li ha tocat la loteria amb la Lisa! La qüestió és que s'està cuidant i la malaltia no va a pitjor. Almenys ara sabem perquè les darreres setmanes estava tan dèbil i amb tot tipus de dolors i malestars.




Dit això, ara només em queda pensar en una bona continuació del meu viatge. Malgrat tingui coses fantàstiques a fer els propers mesos, mirar enrera és una constant difícil d'evitar. Tinc la gran sort que una de les meves millors amigues em ve a visitar a principis de juliol a Tanzània. Després espero trobar-me amb l'Oscar, aquell xicot que vaig conèixer a Zanzibar durant la meva primera visita a l'illa. Diu que ve a ensenyar-me a fer kite surf a les platges de Zanzibar durant l'estiu.




Per tan, una mica més de la meva estimada Tanzània (el meu país preferit), i més tard Zàmbia, Zimbabwe, Botsuana i Namíbia. Quines aventures!




Amb aquest petit homenatge a la Lisa, amb les seves fotos i rialles, us deixo fins ben aviat. Sigueu feliços i viviu la vida intensament que avui estem aquí, i demà, potser ja no hi som.





















5 comentaris:

  1. Ei Marc! Me alegro de que estés mejor por lo de Lisa. Seguro que el generoso Destino hará que os volvais a encontrar :) Y disfruta este veranito de las playas de Tanzania ¡Qué flipe! Que bueno... yo me conformaré con las de San Salvador ;-) En junio estuve un par de semanas por la Capadocia y me encantó. Me hizo mucha gracia leer un antiguo post tuyo sobre Estambul ya que tengo las mismas fotos calcadas ¡jejeje! Se nota que también te gusta lo bueno. Bueno, un besote y aquí tienes otra lectora incondicional!!

    ResponElimina
  2. Fantastic relat mestre !
    Cuideu-vos molt !

    ResponElimina
  3. Jo tb vaig tenir un "rollo de viatge" tan intens, he llegit el teu post i semblava q parlessis de la MEGAN, però tranki, el viatge continua i hi ha moltes megans, creu-me.

    ResponElimina
  4. Hola,
    Bé sí, hi ha moltes Megans però no n'hi ha cap com la Megan :)
    I per a mi, una cosa és un rotllo de viatge i l'altre és anamorar-se. Jo em vaig enamorar.
    Hagués anat a viure a Vancouver si no m'hagués dit que no.

    ResponElimina