Descobrint Tanzània

Després de passar uns dies malalt però havent evitat la malaria, vaig entrar a Tanzània pel sud. Les terres altes del sud són magnífiques: les seves muntanyes, la seva verdor, els boscos, les plantacions de te, les infinites plantacions de plataners i sobretot, per sobre de tot, una temperatura fresca i agradable! Sembla que sigui mentida, però la temperatura és ideal per primer cop des de Sudàfrica.

Un autocar nou i de tecnologia xinesa, em porta fins a Dar Es Salaam, a la costa est. Pel camí travessem un parc natural on podem observar elefants, zebres, mones, impales... imagineu la quantitat de parcs naturals que hi ha al país que hagis de travessar-ne un i tenir la sort d'observar-ne la seva fauna! Em sembla increïble. Un dels autocars va veure lleons i tot!

Hi ha parcs naturals de la mida de Suïssa i pel que diu la guia, Tanzània és com 5 vegades Anglaterra, és a dir, un país petit, hehehehe. La capital és...? Pregunta d'examen. Els qui diguin Dar Es Salaam s'equivocaran. Aquest és el centre econòmic i polític del país, però la capital és Dodoma, una ciutat que no coneix ningú al centre del país...

Vaig arribar tard a Dar. Els hostals plens, els restaurants tancats, tothom parlant swajili i jo sense entendre res de res. Finalment trobo un forat al YWCA. Em moria de gana i vaig acabar a l'únic restaurant que estava obert, el de l'hotel Holiday Inn... ostres quin luxe! hahahahaha. Sempre he considerat la cadena com força normaleta, però acostumat a restaurants locals i menjar pel carrer, allò va ser com una bofetada!!! Bon servei, em demanen si està bo, gent amb uniforme... buf, quin canvi, ja no recordava aquest món.

L'endemà em vaig passejar per Dar, una ciutat força lletja. Per més que vaig caminar, sota un sol infernal, no vaig veure res que valgués la pena ni tansols fotografiar. Maputo és més interessant. Em vaig passar el dia amunt i avall, fins i tot per zones poc aconsellades com Ocean Rd, pensant quin havia de ser el meu proper pas. Tenia dues opcions, anar cap a la costa sud, a veure Lindi, Mikindani, Kilwa i sobretot l'illa de Mafia per on pots veure taurons ballena i manta ralles. La segona opció era anar a Zanzibar.

Molta reflexió i una nova amiga en aquest viatge, la Terhi de Finlàndia, van fer-me decidir. Stone Town seria la meva següent destinació, ciutat principal de Zanzibar.

Dues ombres solitàries es van trobar en el lloc més trist de Dar, el restaurant del YMCA. La Terhi i jo vam compartir taula per sopar, experiències i molta xarrera fins ben entrada la matinada. L'endemà el matí em despertava i amb la meva motxil·la, caminava, suant com un malalt pels carrers plens de pols, fins a on havia d'agafar el ferri cap a Zanzibar.

Només arribar em vaig enamorar de l'illa, bé, de la ciutat de Stone Town. Quin lloc més fantàstic! Molta gent m'ha dit que exagerava, però algun, amb el pas dels dies, ha rectificat i m'ha acabat donant la raó.

Zanzibar va ser un port d'esclaus importantíssim i avui és la casa de 7 milions de persones, una cinquena part de la població de tot el país, majoritariament musulmans. A més va ser pas obligatori pels comerciants d'espècies.

Stone Town és una ciutat petita, plena de carrerons, botiguetes, palaus que et fan sentir en el conte de les mil i una nits, parcs, mercats, una vida que ja desitjarien moltes ciutats més importants. La seva gent és amable, propera i li costa poc acostar-se al turista per intercanviar algunes paraules saber d'on vens, on vas,com et dius i quines paraules saps en swajili...

Les dones van, algunes amb vel i algunes sense, algunes amb burca i altres provocadores. Pots notar que, malgrat saber que les dones musulmanes són tímides i està mal vist xerrar amb homes bancs, aquí tot és diferent. Les dones se t'acosten, et pregunten, riuen, et demanen una foto... quantes dones amb vel fan això? És la primera vegada que em passa. Zanzibar és especial.

El homes et diuen que la religió aquí no és gaire important. Que són creients però no practicants, que només hi ha un Déu i que cadascú li dóna el nom que vol, que la religió fa molt de mal a moltes persones... quantes vegades m'ha dit això algun musulmà? Doncs també és la primera vegada. Zanzibar és diferent.

M'encanta Stone Town. És igual que no tinguin electricitat en tota l'illa perquè la central de Dar ha petat, literalment, amb explosions i incendis inclosos. Els generadors funcionen de 6 a 10 de la nit i la feina és nostra per trobar beguda freda. De nit, als jardins de la vora de mar, cada nit hi ha un mercat on pots comprar kebabs (pinxos) del que vulguis, llagosta, cranc, gamba, barracuda, tonyina, tauró. Al costat pots probar un suc de canya de sucre, poc higiènic, però d'allò més casolà! hehehhee.

Ja he dit que m'encanta Zanzibar? A més, és el lloc de naixement del gran Farouk Bulsara, més conegut com Freddy Mercury! El primer dia a Stone Town, per la meva sorpresa, em trobo al Dave i la Tina, amb els quals abans havia compartit rialles a Malawi, al meu estimat Mayoka Village. Vam anar a prendre alguna cosa, vam fumar shisha al Mercury's mentre observàbem com es ponia el sol i els nois jugàven a futbol a la platja o fein salts mortals amb un pneumàtic com a trampolí. Quina alegria... estava molt content! L'endemà tenien un vol a l'Índia que era la següent etapa en la seva volta el món. Hem quedat a Austràlia a finals del 2010.

El segon dia, com qui no vol la cosa, em vaig trobar l'Ofer, el noi israelià que vaig conèixer a Moçambic i em vaig tornar a trobar a Malawi. Vam decidir que l'endemà aniríem a les platges de nord, en concret a Nungwi. Em va saber greu deixar Stone Town però sé que en uns dies hi tornaré.

Nungwi és un poble força lleig però té una platja d'allò més maca. I un dels punts positius és que la marea quasi no afecta en aquest costat de l'illa. A part de mandrejar i llegir, anem a fer submarinisme al voltant de l'illa de Mnemba, una illa privada que va pertanyer a Bill Gates i que té un hotel que només costa 1.500 $ la nit... just el meu pressupost, trimestral! Quin paradís. Des de la barca es podia observar la bellesa natural d'aquest paradís terrenal. Per cert, les immersions molt interessants. Ah sí, tots els dive masters eren de Barcelona!

Avui hem deixat Nungwi. L'Ofer s'ha quedat a Stone Town on aviat agafarà un vol, bé 6 vols, per arribar a la seva següent destinació, Oakland, Nova Zelanda, Quedant-se dos dies a Honk Kong per passar el nadal. A veure si ens trobem el proper setembre a Thailàndia. Wish you the best!

Jo ara torno a estar sol, a Paje, una platja al sud-est de Zanzibar. Aquí tot és més car i m'ha costat trobar allotjament. Aniré a passar el nadal més al nord, a l'hotel d'una senyora de Sitges! L'habitació està just davant del mar i em podré relaxar uns dies ja que sembla que allà estaré força aïllat. La platja de Paje és molt maca però només et pots banyar matí i tarda a causa de la marea.

Per acabar, només dir que s'acosta nadal, festa que acostumo a celebrar força a casa meva. Si no fos pel calendari, ni me n'adonaria que és nadal. Suposo que trobaré a faltar la família i els amics, però he de dir que no els canvio el lloc. Ho sentiu?! Penso sovint en tots ells, però penso en què estaran fent. Sens dubte treballant! No desitjo estar allà amb ells, si de cas que vinguin ells! La veritat és que la vida aquí és molt intensa, les emocions mols fortes, les experiències increïbles.

Naturalemt, enyoro els meus, però puc assegurar que amb tot el que estic vivint aquí, els enyoro poc. Estic vivint una aventura increïble i no ho canviaria per a res de món. Dóno gràcies cada dia per estar aquí, per haver pres la decisió de marxar, encara que això signifiqués deixar moltes coses enrera. La vida és increïble. Sóc molt feliç viatjant i estar aquí em fa oblidar casa meva. Si em pregunten ara mateix, diria que no vull deixar de viatjar mai! Si puc, allargaré el viatge fins que em quedi pelat, sense un duro.

No puc acabar el darrer post del 2009 sense desitjar-vos a tots molt bones festes i molta felicitat. Que els vostres somnis es facin realitat, com m'està passant a mi. Sigueu valents i aneu a buscar els vostres somnis!

I bé, que sapigueu que jo no passaré sol les festes, perquè Mai No Caminaré Sol.

Reflexionant a la vora del llac, canvis a la vista!

M'he quedat sol a l'illa. El comiat amb els que han sigut els meus companys de viatge durant quasi 2 mesos ha sigut curt però emotiu. He decidit canviar d'allotjament. Deixar el poble, la gent, la calor sufocant, i instal·lar-me durant 5 dies a l'altre cantó de l'illa. Un backpakers davant d'una esplèndida platja amb tot el necessari per descansar uns dies. El Mango Drift, que és el nom de l'allotjament, té una extensa zona de coixins davant de la platja, on puc estirar-me mentre llegeixo, bec cervesa freda i sento com els mangos cauen de l'arbre al sostre de palla del bar. L'allotjament em costa 3,5 € per nit.
Passo els dies estirat en els sofas blaus, llegint en anglès, banyant-me, mirant les guies que em cauen a les mans, xerrant amb els dos israelians que vaig conèixer a Moçambic fa quasi un mes. Amb ells menjo, xerro i i juguem a volei. Els dies passen tranquil·lament.

Porto quasi dos mesos de viatge i és la primera vegada que tinc la sensació de descansar, de pau i tranquilitat. Això significa que tampoc havia tingut temps de pensar en tot el que m'està passant, en tot el que estic vivint. Fins ara, senzillament he estat gaudint el màxim possible de tot el que hem fet. Hem viatjat de pressa, a vegades sense poder aturar-nos a observar la vida a davant nostre. A partir d'ara, sense els meus companys, m'ho prendré amb molta més calma, intentant assaborir totes les coses que m'envolten, siguin bones o dolentes.

La conclusió de la meva estada a l'illa és que sembla que la meva estada a Àfrica serà més llarga de la inicialment pensada. He deicidit que, enlloc d'anar a Zàmbia i continuar en direcció sud, continuaré cap al nord, a Tanzània. Lúnic que faig és afegir països. Estant tan a prop, penso que seria una llàstima no anar a Tanzània, Kènia, Uganda... no creieu?

Bé, tot això queda molt lluny. La qüestió és que he pensat molt, els qui em conèixen em creuen, hehehehe, i he pensat en estar a Àfrica fins, almenys, el mes juny i tornar a casa a passar els mesos d'estiu, descansant. Notición! Notición! Ep, però el setembre me'n vaig a Thailàndia a seguir el meu viatge, hehehhee. Es que viatjar per Àfrica és molt dur. Els transports, la calor, la gent, les distàncies... Molta gent es cansa aviat i torna abans d'hora. Espero que a mi no em passi ja que els darrers països que tinc pensat visitar (Namíbia i Botsuana) són la raó per la qual vaig començar el meu viatge a Àfrica.

L'únic que pot condicionar el meu vol és el futbol. Sembla increïble, no? Doncs no! De l'11 de juny a l'11 de juliol, Sudàfrica acull el mundial de futbol i els preus estan pels núbols. Un llit en un backpacker pot arribar als 50$ la nit. Una bogeria... i els vols millor no mirar-los! Bé, quan arribi allà, ja em preocuparé :)

És increïble veure la quantitat de persones que viatgen soles... i moltes dones! Les admiro de debò. No perquè sigui dur, que ho és, sinó perquè tenen el valor de fer-ho.

He sortit de l'illa i vaig a Nkhata Bay, un poble a la vora del llac. M'ha encantat el lloc! M'he instal·lat al Mayoka Village, un backpacker fantàstic! Un munt de gent entra i surt cada dia. Hi treballen més de 40 persones locals, des de barmans, cambrers, cuiners, etc. La primera nit em posen en el dorm, 8 llits i jo sóc l'únic noi! Les coses canvien amb els dies, però l'ambient de l'indret no decau mai. Pago 4,5 $ per dormir.

El billar sempre està ocupat, el bar sempre està ple de gent, els propietaris són encantadors, tots els treballadors coneixen el teu nom i et demanen com estàs, com has dormit i si necessites qualsevol cosa. Al final acabes convivint amb ells, la Nelli, la Messi, la Lisa, Phillip, Kennant, Matthew i després venen els de noms divertits com en Happy Coconut, en Lemon Squeeze, en Special o en Chicken Pizza, hahahhaa. Acabes compartint els seus problemes i les seves preocupacions, les seves addiccions a l'alcool i a les drogues. Els veus plorar, els veus tenir crisis d'histèria després d'alguna dosi excessiva, algun va a la presó del poble negant-se a rebre tractament a l'hospital. Aquí realment pots veure quina vida porten, quins problemes tenen, les desgràcies que han patit...

També veus nens amb Leucèmia sense diners per pagar-se un tractament, malalts de sida, altres amb Malaria... t'expliquen que mantenen a varis membres de la seva família, no només els petits, sinó també algun parent aprofitat i gandul. Diumenge vam tenir un funeral, en germà petit d'en Benjie. Dins del Mayoka, passa de tot, i nosaltres en som testimonis Tots ens trobem al mateix lloc, al voltant de la sala de billar.

El poble està a 20 minuts caminant. Intento anar-hi sovint perquè hi ha internet, un banc i més vida local. L'altre dia vaig anar a tallar-me el cabell. Em va costar 0,5€. Sembla que des de que he posat el fre, tot agafa intensitat, com si a la costa de Moçambic no n'hi hagués hagut prou. També hi ha la presó del poble, on els presoners es passegen lliurement pel carrer, tots vestits amb l'uniforme blanc impolut. I també hi ha la Hatsumi, una japonesa de Tòquio que va trobar l'amor a Moçambic i s'ha instal·lat aquí, a la vora del llac Niassa, per fer-nos els millors milkshakes del món.

Fa una estona he acabat de llegir New Moon en anglès, la segona part de Twilight (Crepusculo) que m'han dit ja han estrenat als cines. L'hauré de veure quan torni! He estat dues setmanes senceres a Nkhata Bay. M'he enamorat del lloc i de la seva gent. Fins i tot he hagut de demanar una extensió del visat!

L'altre dia vaig poder veure el Barça - Madrid en directe en un bar del poble, en pantalla gran i amb un bon ambient local. Aquí els agrada molt el futbol, però tots prefereixen el futbol anglès perquè és el que poden seguir millor a la tele degut a la gran influència britànica. Ah sí, i perquè a Espanya fan el futbol massa tard i ells ja dormien! Quin mercat més gran que s'està desaprofitant!

Abans de sortir del país volia veure una mica de muntanya i he decidit anar a Livingstonia. Per arribar-hi s'ha de pujar per una carretera infernal! Les vistes del llac des de dalt són impressionants, però més ho és des d'on plantem les tendes a la vora d'un precipici. Qui diu a la vora diu 20 centímetres!

Per cert, suposo que no cal que expliqui que el nom del poble ve del famós explorador David Livingston que va estar per tot Àfrica del Sud. La seva referència és omnipotent a tot arreu, fins i tot als vitralls de les esglesies on surt representat quasi com un Deu. Per cert, la seva dona va morir de Malària.

Al vespre estic a 40º de febre i em porten a l'hospital més proper. El primer que es pensa aquí és en la Malaria. Durant el meu viatge he conegut mols turistes que han tingut malaria. Fins i tot, un noi de Donosti que l'havia tingut 4 vegades en 1 any i mig. Aquí no se li dóna tanta importància. Et prens les pastilles i ja està. Per precaució, jo vaig començar el tractament curatiu de malaria a l'espera del test. Va sortir negatiu, i la veritat, molt espantat tampoc estava perquè quan estàs aquí ho acabes trobant normal. De totes maneres, he estat tancat en un hotel curant-me durant 3 dies.

Avui he sortit de Malawi per entrar a Tanzània. No sé, ja l'enyoro. Enyoro el Mayoka Village i el llac, enyoro la seva gent. He viscut moltes coses i he conegut a molta gent. Realment, quan vas sol, tot canvia. Se t'obre un món nou. Fins i tot passejo pels mercats amb una mentalitat més oberta i xerrant amb tothom qui se m'acosta. Estic molt content d'estar aquí i d'haver pres la decisió de marxar. Sóc molt afortunat.

Per cert, l'altre dia em vaig despertar degut a un tremolor de terra. Una rèplica d'un terratrèmol em va fer aixecar del llit esbalotat. Les parets cruixien i el llit es movia... quina passada! Però alhora, quina por :)

Sento que avui l'entrada és més llarga que de costum. Us dono les gràcies per seguir-me, sobretot els qui heu arribat fins al final del text, hehehehhe.

Navegant pel Llac Niassa

Entrem a Malawi pel sud mitjançant l'únic transport possible en aquesta zona: els bicitaxi. Un local porta la motxil·la damunt del quadre i el manillar mentre que jo pujo a un petit seient al seu darrera. Pujades i baixades fan que el noi sui de valent i jo hagi de baixar de la bici en algun moment. Molt divertit.

El primer que hem de saber d'aquest país és que només hi ha 5 o 6 ciutats que tinguin caixer i totes estan força allunyades del pobles turístics del Llac Malawi o Niassa que signfica "llac", la seva principal atracció. Després de fer malabarismes amb el caixer, arribem a Cape Maclear, un poble de pescadors bastant turístic en una platja força maca del llac. Allà ens podem banyar, descansar, passejar pel poble...

Remuntem tota la platja fins al nord del poble mentre observem com les dones renten la roba al llac, els homes estenen la pesca del dia en lones per assecar-la al sol, i els nens es banyen i juguen perseguint els ànecs que poblen la vora del llac. Tanmateix, no ens sentim gaire ben rebuts. La gent ens mira amb cara de menyspreu. Fins i tot una dona li pregunta a un local que camina una estona amb nosaltres " perquè vas amb la gent que mata els nostres fills?". Això no fa que ens desanimem i seguim gaudint de la meravellosa vida del poble.

Pel centre del poble la gent sembla més amable i els nens se'ns acosten per jugar. El que sí és evident és que trobem molts nois joves totalment fumats! Ja haviem sentit que aquí es fumaba molt i de qualitat, però és que tothom va fet caldo!!! Els ulls de la gent estan absents... massa.

A Àfrica nosaltres som Mzungu, és a dir, estrangers. Seria el nosaltres anomenem "guiris". Doncs Mzungu és la paraula que sents 100 vegades al dia quan camines per a qualsevol lloc. Al final es fan una mica pesats... tots els locals, sense importar el país, el primer que et pregunten és "com estàs" "com et dius". Són incapaços de començar cap conversa sense haver fet el típic "how are you my friend". Jo sempre els responc, "I'm Mr. Mzungu!"

L'endemà agafem una barca local perquè uns nois ens portin a fer snorkelling a una illa. La experiència és impressionant! Ens fiquem a l'aigua i centenars de peixos en rodegen! Sobretot peixos blaus i marrons. Algun s'atreveix a mossegar-nos i tot! Els nois en fan el menjar: un peix enorme i deliciós que ens mengem amb patates i tomàquet.

Després de dinar ens porten a un lloc on, quan es tira un peixet mort a l'aigua, s'acosta una àguila volant fins a agafar-lo. Una mica "turistada" però impressionant perquè l'àguila s'acosta molt! Finalment ens acostem al famós Otter Point, on a vegades es poden veure nutries i cocodrils. Suposo que ambdós alhora no, hehehhee.

Un cop a l'hotel em compro uns pantalons d'allò més... locals! Hahaha. Tothom em pregunta on he comprat els pantalons però també em comfessen que no s'atrevirien a posar-se'ls! La veritat és que fora d'Àfrica no crec que me'ls posi... o potser de pijama!

Ens despertem d'hora perquè el nostre viatge continua cap al nord amb el ferri ilala fins a l'illa de Likoma, al nord del Llac Malawi. Malgrat el preu abusiu anem tots en primera classe, a la coberta del vaixell on podem passejar per la coberta i demanar una cervesa freda al bar. Les altres classes disponibles estan sobreocupades de gent i no s'hi cap. Els nens dormen per terra i hi ha paquets per tot arreu. Llogo un matalàs per passar la nit dormint sota els estels. Quin cel més fantàstic!

El paisatge i la travesia en general és força interessant però ja tinc ganes d'arribar a Likoma. Al ferri coneixem dues parelles, una de sudafricans i una altra d'australians. Passem les estones xerrant, explicant-nos les nostres respectives rutes i experiències. És genial poder xerrar amb la gent; sempre t'aconsellen coses interessants a fer.

Finalment arribem a Likoma quan és fosc i ens allotgem al lloc més barat del poble. Passegem pel poble, coneixem la seva gent, visitem la seva impressionant catedral anglicana un diumenge quan estan tots en plena cantarella. Aprofitem per fer submarinisme però resulta ser força decepcionant... què es pot esperar d'un llac?

L'illa és molt maca, així com la seva gent, el llac, l'ambient... Només hi ha un restaurant al poble on ens allotgem i és l'únic amb begudes fredes perquè ningú té llum, ni aigua corrent, ni cap comoditat per petita que sigui. Els locals es banyen al llac, renten la seva roba (i la nostra) al llac, beuen l'aigua del llac i, és la mateixa amb la que nosaltres ens dutxem, envoltats de formigues, aranyes i sargantanes..

Els meus estimats companys de viatge, en Victir i la Glòria, m'han comunicat que volen seguir sols. Penso que la seva decisió també m'afavoreix a mi. Podré posar fre a aquesta carrera que vam començar fa 52 dies a Cape Town. Necessito descansar, reflexionar, curar les meves ferides dels peus. Tinc els peus destroçats; sembla que vagi donant patades a les pedres expressament! Ells marxen en direcció sud amb el ferri. Jo em quedaré a l'illa fins una setmana. Ara sí que comença l'aventura!

Paradís al nord de Moçambic

Tornant al fil de l'entrada anterior, ens trobem a Pemba, a no confondre amb l'Illa de Pemba, veïna de Zànzibar, a Tanzània. Aquesta ciutat té dues coses interessants per a nosaltres: la platja de Wimpi, una platja llarga, plena de palmeres i petits restaurants i hotels i, el fet que sigui el punt de sortida cap a les Quirimbas, un arxipèl·leg de diverses illes que, segons diuen, són fantàstiques.

De bon matí sortim del centre de la ciutat (nosaltres no tenim pressupost per un hotel a la platja) i anem a passejar tot buscant d'on surten les barques o els autobusos a les Quirimbas. La patejada és important i el sol cau al damunt nostre com una llosa. Potser caminem 4 o 5 hores fins que arribem a la platja de Wimpi on ens banyem, descansem, dinem i ens divertim xerrant amb la població local. Curiosament ens trobem el camioner que ens va acostar fins a Pemba! Ja és ben cert que a Àfrica trobes a la gent més d'una vegada.

L'anècdota del dia és quan un jove local, em va demanar que ens canviéssim els banyadors degut a que el que portava jo tenia els colors del seu equip de futbol. Jo m'hi nego, naturalment, però acabem canviant les xancles. Després d'una estona de xarrera, entrem a l'aigua fem l'intercanvi de banyadors... no cal dir que hi perdo amb el canvi, però bé vam passar una bona estona. Encara ara vaig amb un banyador blanc brut i fet caldo. Hehehehe

L'endemà, a les 3 de la matinada esperem mig adormits a una cantonada que passi algun bus que ens porti fins a les Quirimbes. El primer que passa és un camió dels petits. No ens podem permetre arriscar-nos a esperar-ne un altre de més còmode i l'agafem. Per davant ens esperen 5 hores de tortura. Per sort, uns núbols bondadosos ens amaguen el sol. Un cop arribem al lloc on hem d'agafar la barca, ens diuen que ens hem d'esperar 5 hores fins que pugi la marea!!! I sense menjar res, sense aigua freda per beure i un terra dur per seure. Sort que portem cartes i juguem a "la escoba".

Arribem a l'illa de Ibo! Una illa força gran però amb allotjaments cars i poca platja. Hi viuen unes 15.000 persones. Trobem un càmping on ens deixen una habitació pel preu d'una tenda (2,5 €). Allà coneixem un grup de 4 espanyols força hippies, hehhehee. Els primers espanyols en 40 dies de viatge! Un bon grupet amb el qual podem negociar millors preus. Quina colla, hehehe (una salutació!), portaven una graella, cassoles, llaunes de menjar... súper preparats!

El primer dia el dediquem a passejar per l'illa. La part "moderna" és semblant a Ilha de Moçambique, és a dir, cases d'estil colonial mig destruides a causa de la falta de manteniment. El poble, una mica més enllà, és on viu la població local. Un conjunt de cases fetes amb pedres, branques i sostres de palla. La passejada entre aquelles cases és fantàstica. Transportats a un altre segle, la gent ens saluda tímidament des de les portes de les seves cases, mentre que els nens se'ns acosten per xerrar, donar-nos la mà o caminar amb nosaltres.

Un dia agafem una barca fins a un banc de sorra que forma una illa que sembla un paradís terrenal, un altre dia anem a fer submarinsme (fantàstic coral encara que pocs peixos) i el darrer dia anem a l'illa de Matemo, l'illa més maca de les Quirimbas. Allà hi passem la nit fent acampada lliure en un poble de pescadors. Naturalment vam evitar el lodge a 600$ la nit.

Una tarda la vaig dedicar a visitar la Fundació Ibo, una fundació amb un president andorrà, capital espanyol i andorrà. El departament de Cooperació del Ministeri d'Afers Exteriors d'Andorra va donar el 2007, 65.000 $ al centre nutricional de la fundació. També tenen una fusteria finançada amb capital espanyol. Vaig parlar amb la Maria Eugènia que em va explicar una mica quina era la feina del centre nutricional.

A part de donar feina només a gent de l'illa, la seva tasca és detectar casos amb carències nutricionals en nens petits de l'illa. Allà no els donen de menjar sinó que ensenyen a les seves mares què han de fer perquè això no succeixi i fan un seguiment exaustiu de cada cas. Actualment, estan fent un cens de la població de l'illa. Desitjo molta sort a la gent del Centre i de la Fundació, i envio una felicitació al Govern andorrà per ajudar a la gent de Ibo!

Els nostres dies a Ibo s'acaben i deixem l'illa en direcció a Malawi, el nostre següent destí. Tanmateix, abans hem de passar la nit a Nampula, a Moçambic, perquè l'endemà agafem un tren que ens deixarà a prop de la frontera. Malauradament, aquell matí, abans d'agafar el tren, va suposar un punt d'inflecció en el viatge. Un hàbil carterista em va robar la cartera amb diners i targes de crèdit. Ho vaig passar fatal pensant tot el dia en allò. Quan ets conscient del que t'ha passat comences a pensar en les conseqüències.

El tren anava ple fins a la bandera i vam haver d'estar drets durant unes 12 hores. No vaig fer ni una sola fotografia. Estava trist. El darrer dia abans de sortir del país i em fan la gran putada! Fa molta ràbia i et sents impotent. La pèrdua de les targes m'està suposant un problema encara avui ja que amb la que em van robar no em cobràven comissió al treure diners dels caixers. Sort que quan un planifica un viatge com el meu, es mentalitza sabent que coses com aquesta poden passar. Finalment, deixes de pensar-hi, relativitzes el problema i continues la marxa. The show must go on!!!

Dormim just abans de la frontera. L'endemà creuarem la frontera en bicitaxis. A veure com cabem al damunt de la bicicleta!

Uns dies de descans per Moçambic

Després de 3 dies de viatges, ens trobem a Ilha de Moçambique, una illa que sense ser un paradís, té moltes coses que ens atrauen l'atenció. És un antic port d'on sortien vaixells portuguesos carregats d'esclaus. Es nota en la part nord de l'illa la gran influència de la colonització en les seves cases, els seus palaus i les seves esglésies. Tanmateix, el pas del temps i la filosofia moçambiquenya de no arreglar el que està trencat, fa que la gran majoria de cases caiguin a troços i només quedin les façanes i quatre parets. Recorda molt a l'Habana.

La part sud, en canvi, només hi ha barraques per on ens passegem una mica tímids. La gent és molt simpàtica però tens la sensació d'entrar a les seves cases i invahir la seva privacitat. L'illa de nord a sud és d'allò més interessant i les passejades són freqüents. Els problema és el sol que des de les 9 fins a les 4 et crema la pell i et fa suar de valent.

No hi han platges per banayar-s'hi però es pot trobar fàcilment algunes persones locals que et portin amb el seu dhow fins a alguna illa o platja propera. El primer dia vam anar a l'illa de Goa, com la regió de l'Índia. Quina nom més poc original, hehehe. El segon dia vam anar fins a la platja de Veranda. Ambdúes són impressionants: sorra blanca i aigua turquesa fins que l'efecte de la marea deixa despullat dos-cents metres de costa.

Hi ha una dita africana que diu que a Àfrica trobes a la gent dues vegades. La dita es va complir i vam trobar l'alemany Walter desitjant prendre's una altra cervesa. Sopem amb ell i la Reena, l'americana de USAID, un fantàstic curri de calamar amb arròs de coco.

El dia que vam deixar Ilha de Moçambic, a les 7 del matí els nens i no tant nens ens desitjàven un bon viatge. L'amabilitat de la gent es pot notar en cada racó d'aquest país. Pugem en una xapa que ens ha de portar cap al nord. Ja ens havien avisat que al nord les xapes no són camionetes sinó camions. El remolc sol ser d'un metre i mig d'ample i 3 de llarg. Tanmateix, això no impedeix que hi càpiguen 40 persones, una moto, les maletes, sacs d'arròs importats de la Xina, taulells, gallines. El de davant et trepitja i tu trepitges el del costat. Els cossos s'uneixen en perfecte simfonia per aconseguir que 40 persones estiguin minimament còmodes en 8 metres quadrats. El que canvia aquí és que el sol et cau a sobre amb tota la seva força.

Cada dia que passa conèixes millor la gent i no para de sorprèndre't. Considero que als nens moçambiquenys se'ls hauria de fer un monument. No els sents plorar mai, no els sents queixar-se, és com si no existissin. Una mare, normalment de 15 anys puja amb dos criatures al camió, el primer l'estiren des de dalt i el col·loquen en algun lloc on hi càpiga encara que sigui lluny de la seva mare, l'altre puja amb ella perquè el porta penjat a l'esquena amb un mocador.

Moltes vegades ella ja puja amb un pit a fora, s'asseu, i amb un moviment d'espatlles, fa que en nen penjat al darrera es col·loqui perfectament situat per mamar durant bona part del seu trajecte. L'altre nen, ben lluny d'ella, s'asseu tímidament, mira el terra i es fa fonedís. Quan el camió para per a recollir més gent i veus que posaran una caixa a damunt dels peus del nen, acabes per agafar-lo i tenir-lo a sobre la resta del viatge. Ell ni s'immuta i normalment no em mira. Només calla i mira endavant.

La xapa ens deixa a un encreuament estratègic d'on ens toca trobar alguna altra xapa que ens porti a Pemba. Mala sort, no en passen a aquestes hores! Per primera vegada en la meva vida, em toca fer autoestop. Els cotxes paren tots però cap no va fins tan lluny en aquella direcció. Finalment, quan després d'una hora quasi hem tirat la tovallola, un home amb una pick up para i diu que en pot portar 300 km però que ens deixarà a 70 km de Pemba. La Gloria puja a dins i en Victor i jo anem a la caixa pujats en unes caixes. Sort que no fa gaire sol. El vent ens acaricia la cara i per poc perdem les gorres!

Quan baixem, un camió d'uns 15 metres que va a Pemba ens recull. Pujo per primera vegada en la meva vida en la cabina d'un camió acurrucat al llit del conductor. El camió arriba a Pemba quan es fa fosc però ens falten uns quilòmetres per arribar a l'hostal. Portem 12 hores sense anar al lavabo i sense menjar res més que dos troços de pa! El cos s'acostuma, curiosament, al que li anem imposant dia rere dia.

Naturalment, tampoc no hi aigua corrent a l'hostal. Ja n'estic acostumat i ja sé fer malabarismes a la dutxa mentre em tiro galledes d'aigua pel damunt. És qüestió de pràctica i necessitat, hehehe. Anem a dormir sense mosquiteres, no sense abans haver-nos menjat mig frango com arroç i batata (pollastre amb patates fregides no congelades!).

Porto 40 dies de viatge i unes dues setmanes a Moçambic. Tot està sent molt intens i ens estem enamorant de la gent d'aquest país. Et miren, et somriuen, et parlen i la majoria no et demana res a canvi. Moçambic és un país molt poc explotat i els turistes són molt poc freqüents, sobretot al nord, lluny de la capital. Per aquí no venen ni els sudafricans. Sembla que hi ha molt espanyol però nosaltres no n'hem vist cap. Alguna cosa em diu que molt aviat en trobarem molts... i potser algun andorrà?

Moçambic, un país desconegut

Un matí, després de més de 20 dies recorrent el país, abandonem Sudàfrica. Un país estrany, confús, ple de contrastos, que ens deixa amb molts interrogants i una sensació estranya. Estem segurs que l'Apartheid ja no existeix? Bé, en teoria no, però a la pràctica tinc els meus dubtes. Els negocis són dels blancs i els negres treballen per a ells. Ja et pots endinsar ben a l'interior del país que això continua sent així. Els blancs viuen en barris macos i, els negres, a on es van establir quan els blancs els van treure de casa seva.

Trobem mil exemples que ens fan dubtar sobre quina és la situació actual i si el rencor i l'odi formen part de la vida cotidiana de molts. Alguns ens han dit que ara, els negres rics ni es veuen de tan rics que són. D'altres, que un negre prefereix treballar per un blanc perquè no es fia de l'honestedat dels negres. Sigui com sigui, és pertorbador.

Sudàfrica és un país enorme i preciós. Ens hem deixat moltes coses per fer, però Sudàfrica no és Àfrica. Sudàfrica és una barreja de països europeus amb veïns pobres que tenen unes taxes de SIDA superiors al 30% i un nivell de vida molt inferior.

Una cosa tenim clara, Sudàfrica és cara, molt cara. No és una país per backpackers que vulguin viatjar amb quatre duros. Per aquest motiu, en 24 dies no hem vist gaires turistes i ni un sol espanyol. Estrany. Ni tansols de sentir-lo pel carrer. Ara mateix sóc incapaç de recordar gent que haguem conegut als hostals. Potser només a Cape Town. En definitiva, ens ha agradat, però hem vingut a Àfrica per veure un altre tipus de país.

Quanta gent sap situar Moçambic en un mapa? Quanta gent coneix la seva història, si té mar, quina llengua es parla? Poca és la informació que tenim sobre aquest país desconegut per la majoria i que ara desitgem descobrir. Es tracta d'un país enorme a la costa est d'Àfrica, just a davant de Madagascar, la seva llegua oficial és el portuguès i després de la seva indepedència a la dècada del 70, han estat de guerra civil durant 16 anys. Ara, poc a poc el país està aixecant el cap.

Nosaltres desitgem conèixer les seves platges paradisiaques amb palmeres, la gent amable i cordial, deixar els cotxes de lloguer i introduir-nos directament al cor d'Àfrica.

De Nelspruit (Sudàfrica) agafem una "chapa" o xapa, el bus local que ens ha de portar fins a Maputo, capital de Moçambic. No hi han horaris, la camioneta marxa quan s'ompla. El trajecte és curt, unes 4 hores inclòs l'espera a la frontera on ens fan esperar 40 minuts pel visat. Com ens diu l'home del davant nostre, els policies i els funcionaris són uns "bandidos". Van a robar i estafar a la gent. L'home porta tot trajecte bebent vi però ens el creiem. La guia ja avisa que s'ha d'anar amb compte amb la policia. Si en veus un, canvia de vorera! Aquí és molt comú veure els passatgers bebent vi i altres licors durant els llargs trajectes. Mentre no ho faci el conductor...

Maputo és una ciutat amb poc atractiu però força interessant. En passem els dies passejant pels seus carrers i per la seva llarga platja a Costa do Sol, amb l'aigua de color marró! Allà comprem 1 quilo i mig de gambes que cuinarem per sopar. Ens costen 10 euros. Per la nit veiem el Barça fent el ridícul a la Champions. Sentim a parlar castellà a l'hostal... ens amaguem. Preferim practicar l'anglès. Hehehe.

L'endemà ens dirigim a Inhabane. Una ciutat maca però que s'ha vist en dues hores. A les xapes comencem a notar que entra més gent del què seria recomanable. Arribem a comptar fins a 26 persones en una camioneta per a 15. Tots apretats els uns sobre dels altres, amb paquets que no et permeten posar el peus enlloc, gent que encén la ràdio, crits, suors, sotracs, un coductor kamikaze i un viatge curt perquè quasi no el recordo. Curt són unes 4 hores.

D'allà a anem a Tofo, una platja en un poble divertit, amb mercat i restaurants. Allà veiem el Madrid com fa el paperina amb el Sporting. Comencem a conèixer gent. En Tom, anglès, en Feilan, irlandès, en Matthew de Nova Zelanda i una parella de Montana. Quines rialles. És tan interessant poder parlar amb gent d'arreu del món! Riem i ens expliquem d'on venim, a on anem i si era just l'empat del ManU amb el Liverpool. Esperem que les mosquiteres no tinguin forats. Aquí molts prenen pastilles de Malaria.

La platja és molt maca, al mercat hi regatagem, esmorzem pastes locals i ens obren un coco amb un matxet. Al matí fem submarinisme, gaudim de la platja i ens passegem per les dunes. Fins i tot ens apuntem al partit de futbol del poble, amb arbitre i tot! Com corren! Com peguen! Penalt per una falta al mig del camp? L'arbitre està una mica boig.

Agafem una xapa, un dhow (una faluca) i una altra xapa fins arribar a Vilankulos, un poble perillós de nit, amb els carrers de sorra, una platja maca i un responsable de l'oficina d'informació comunista que està més informat de la política al món que la majoria de nosaltres. Aquest poble és el punt de partida a l'arxipel·leg de Bazaruto, unes illes properes amb hotels amb preus excessius pels nostres pressupostos, semblants a les illes Maurici. Bé, el qui sí té pressupost és l'expresident Anzar, conegut per sortir a unes fotos a les Açores i donar classes magistrals a una universitat dels Estats Units amb un anglès millor que el de Shakespeare.

La nostra opció és passar el dia a una de les illes per uns 25 € gràcies a la qual ens podem passejar per les seves aigues turquesa. Allà coneixem a dues parelles d'Australians molt amables que viatgen amb els seus fills de 5 i 7 anys! Quina platja! Palmeres, aigua cristalina, snorkel, un bon dinar i un passeig d'una hora per anar a fer fotos per aquell paradís.

Les nits passen ràpid amb en Walter, un avi alemany de 51 anys que viatja amb una motxil·la més petita que el meu sac de dormir. Els sopars són amèns mentre escoltem la seva filosofia sobre la por quan s'està prenent la seva vuitena cervesa (de tamany asiàtic i sense que se li noti cap efecte) i acabant el seu segon paquet de tabac. Caram els iaios d'avui, com hi van!

D'allà ens desplacem cap al nord, direcció Ilha de Mozambique. Els problema és que es tracta d'un indret allunyat sense llocs interessants enmig. Toquen 3 dies de viatge. El primer dia 10 hores de xapa, apretat, sense poder posar els peus a causa de la roda, sense poder-me aixecar, sensa parades per menjar ni per anar al labavo. Carai, això és molt dur. Ser un backpacker ha de ser tan dur? El costat positiu és que arribem abans de la una del migdia. El negatiu és que si fem càlculs, hem sortit a les 5 del matí però portem llevats des de les 3. Sense comentaris.

Arribem a Beira, la segona ciutat de Moçambic. Sembla una ciutat fantasma. On és la gent? No n'hi ha. Quin lloc més horrorós. Tot està tancat degut a que avui hi han eleccions generals. Els dos partits principals, el Frelimo i en Renamo, es disputen la presidència.

Ens aixequem a les 2 perquè davant ens esperen 12 hores de xapa. Em toca un seient sense respaldo. Han improvitzat un seient amb un bidó d'aigua buit i un coixí. Ai que patirem! No puc dormir ni un segon. L'esquena em fa mal, el cul em fa mal. Els sotracs de la carretera es fan insuportables i les hores no passen. Les gallines no callen, els escarbats i les formigues em pugen per la cama, menjo la pols que entra per la finestra. Em falta aire. Llegeixo malgrat perdi la línea a cada sotrac, és a dir, cada 5 segons. Llegir em fa passar l'estona més ràpida. Escolto música, sonen els darrers discs de Europe, Megadeth, Stryper, Radiohead. Tant de bo arribem aviat.

Ja hem après a aguantar-nos les ganes d'anar al labavo, ens acostumem a un sol àpat per dia, a esmorzar a l'autocar comprant per la finestra galetes, madalenes i aigua de dubtosa procedència. La gent compra gallines, plàtans i altres coses. Hi ha moltes mares joves envoltades de criatures. Es passen tot el trajecte donant el pit. Llet i pols, quina combinació. Anem xerrant amb la gent que ens envolta. Estem a Àfrica!

Trobem allotjament de seguida i a costat de l'estació. No hi ha aigua i tenim els peus fastigosos de la pols i la merda acumulada dins el bus. Ens hem de llevar a les 3 perquè demà toquen 10 hores amb una xapa i 3 amb una altra. Una altra tortura xina però ja veiem la llum al final del túnel. Sopem un pollastre i mig entre els 3. Estem afamats i els mosqits també.

A les 4 surt el bus. Curiosament aquest és enorme. Les fileres són de 5 seients, 2 +3. Naturalment ens toca la de tres. Sembla que som més grossos que la mitjana de moçambiquenys. Miro les altres files. No, no som nosaltres. El bus està destinat portar nens com a molt. Em surt mig cul a fora i l'esquena la tinc torta. Llegeixo i escolto música. Metallica, Exodus, Megadeth. Els dies de bus m'han permès acabar-me els dos llibres d'Haruki Murakami en un no res. Rellegeixo alguns fragments de Kafka en la Orilla.

La segona xapa és petita però el trajecte és curt, només 3 hores. No ens deixa a Ilha de Mozambique. Només s'hi pot accedir per un pont que és molt estret i no passem. Hem de canviar de transport, un altre cop. De seguida arribem al que hem decidit que serà el nostre lloc de repòs i neteja personal. Ens costa 5$ la nit. N'hi passarem 3. Mala sort, no tenim aigua! Tinc els peus negres, faig pudor, porto la mateixa samarreta bruta des de fa 3 dies. Perquè posar-me'n una de neta si se m'embrutarà de nou al bus?

Sigui com sigui, ja hem arribat. Podem descansar, per fi. Hi ha cubells d'aigua pel vàter, la dutxa, etc. Els banys fan pudor, molta pudor, estan fastigosos. Crec que avui no em dutxaré... tampoc avui. Almenys em rentaré els peus que em fa fàstic posar-me al llit així. Sort que demà anem a la platja.

Aquesta nit coneixem a la Reena, una americana d'orígen nepalí que treballa per USAID, organisme de cooperació sanitària del govern dels EUA. Ha estat fent d'observadora a les eleccions. Ho deixo aquí per avui. Porto 11 dies a Moçambic. Tot és molt intens. Tot és molt irreal. Estic cansat i faig pudor. No vull que us quedeu amb la sensació que tot és horrorós. El país és preciós i la gent molt amable. Tanmateix, els 3 darrers dies han estat molt durs i estic cansat. Fins aviat.

Animals a Sudàfrica, part 2: Kruguer National Parc

Teníem moltes ganes de visitar el Kruguer. És un parc enorme en el qual necessites unes 16 hores en cotxe per fer-lo de nord a sud per les carreteres principals a la velocitat de 25 km per hora si vols veure animals. Sabíem que hi han varis campaments, però que les habitacions eren cares, que les botiguesencara eren més cares,que es podien veure els big 5 (elefant, lleó, rino, leopard i búfal), i que és un dels parcs més coneguts del continent...

Vam decidir fer una parada per aprovisionar-nos d'aliments per als 3 dies que passaríem a dins. Vam comprar fruita, carn per fer barbacoa, 10 litres d'aigua, galetes, patates... al final vam descobrir que les botigues de dins el parc eren super barates!!! Quina ràbia que la gent i les guies enganyin.

A l'entrada no ens volien deixar entrar perquè el guarda deia que el nombre de visitants que entra cada dia per cada una de les portes del parc era limitat i que nosaltres arribàvem tard. Només va calre que li diguessim que veníem de molt lluny per veure el Kruguer i que teníem pocs dies per entrar a dins.

Durant els tres dies vam donar mil voltes, ens llevàvem a les 5 del matí, anàvem a dormir a les 7, conduïem tot el dia i no, no vam veure els big 5! Cap dels 950 leopards del parc ens van voler venir a saludar. Quines penques! D'elefants, rinos, búfals, monos, zebres, impales, hipos i ocells de varis tipus en vam veure fins a l'extenuació. El lleó se'ns va resistir fins a l'últim moment. És cert que algún havíem vist, però llunyà, amagat entre les herbes i estirat panxa amunt.

Quina va ser la nostra sorpresa quan vam poder contemplar no un lleó, sinó tres! I a més en ple festí! Havíen caçat 3 búfals i se'ls estàven cruspint! Quina passada! I a menys de 10 metres! Podíem sentir com les queixelades del lleó trencàven els óssos de les seves victimes. Vam estar dues hores contemplant l'espectacle, de la mateixa manera que ho van fer el centenar de voltors que remugàven a distància esperant el seu torn. Una gran experiència.

Al sortir del Kruguer venia un moment dolorós de viatge: acomiadar-se d'en Llantito. Aquest amic que ens ha acompanyat tants quilòmetres i que ens ha fet vibrar tant. Pobre. Després de 5.000 quilòmetres, una roda punxada, la llanta destroçada, els camins de pedres del Drakensberg, les ratllades a causa de les branques del Kruguer, ens havíem de separar del nostre estimat cotxe.

L'endemà deixàvem Sudàfrica per entrar a Moçambic, direcció a Maputo, la capital. S'acabava la comoditat del cotxe propi per la diversió garantitzada de les camionetes, anomenades chapas que utilitzaríem la resta del viatge.

Tanmateix, hi va haver un altre moment dolorós... vaig haver d'anar al dentista!!! Al Kruguer se'm va trencar una dent. No em feia mal però tenia por que amb el temps empitjorés o pogués infectar-se. On podia anar al detista? A Sudàfrica o a Moçambic? hahahaha, no ho vaig dubtar ni un segon!

Un cop a la consulta del Doctor Patel, un destista musulmà de la ciutat de Nelspruit, de molt bona reputació, va ser l'escollit. La secretària em va dir que treure la dent costava 150 Rands (uns 13 euros) i "arreglar-ho" 350 Rands. Hehehehe, no fotem! El doctor Patel em va fer passar el primer, em va posar l'empaste i au, al final em van cobrar 500 Rands. No em vaig queixar perquè va fer una bona feina. Espero no tenir més problemes similars. A més, el pressupost no està per sorpreses!

Bé, per a mi és hora de dinar. He sentit que al mercat centre del poble un quilo de llagosta costa 150 meticais (uns 3 euros i mig)... a veure si és veritat!

A reveure Sudàfrica! Benvingut a Moçambic!