diumenge, 20 de juny de 2010

Goril·les a la selva

El Congo ha sigut una experiència única però Rwanda ens espera. Anem directes a Kigali, la capital, on hem d'anar a buscar els permisos necessaris per entrar al parc on veurem els goril·les. És un caos de desorganització i podem donar gràcies d'aconseguir els permisos. Ens costa moltíssim trobar un allotjament barat en condicions perquè Kigali és molt car. Sort que el visat és només per a 10 dies...

A Rwanda, igual que al Congo condueixen per la dreta! Són els primers països que visitem que no fan "el britànic". No sembla Àfrica ja que les carreteres són les millors per les quals hem passat, els conductors paren als passos de vianants i els autocars tenen una hora de sortida (no a com la resta d'Africa on l'autocar no marxa fins que està ple). A més, contrariament al que podem pensar, l'anglès és l'idioma rei (a part del swahili). Degut al seu obscur passat, molts es neguen a parlar el francès, la llengüa dels seus colonitzadors belgues. Al Congo no són tan rencorosos...





dilluns, 14 de juny de 2010

Congo? Algú ha dit Congo?

Realment no sé quina informació teniu del ex-Zaire, ex-Congo belga, actual República Democràtica del Congo. Tots els que viatgem per Àfrica sabem que no hem d'entrar-hi ni cobrant. La guia diu que no hi anem perquè hi ha una guerra i els meus estimats amics del Ministeri d'Afers Exteriors em dirien que no hi vagi si no vull acabar amb un tret de metralladora al pit.


View Volta el mon in a larger map

Tot va començar amb una conversa amb un viatger isrelià que ens vam trobar al Llac Bunyoni a Uganda i que tot just acabava d'arribar del Congo. Ens va dir que després de llegir la guia i la mort terrible que l'esperava si entrava al Congo, va mirar a la web de Lonely Planet per saber què deia sobre el seu propi país. Va veure que més o menys hi posava el mateix.




diumenge, 6 de juny de 2010

Relax, un mal necessari

Alguns, bé, molts dels qui llegiu aquest blog pensareu que viatjar és com estar de vacances. Que no es fa res de profit en tot el dia i que els viatgers sempre estan a sota d'un cocoter en algun lloc paradisíac. He de dir que la norma general no és aquesta. Viatjar, i més per Àfrica, és dur. L'altre dia una parella de Canadà ens explicava que escurçaven el viatge perquè estaven cansats dels transports públics, de les condicions higièniques, del menjar repetitiu, de la cervesa calenta i l'aigüa freda de la dutxa.

Aquest últim mes ha estat cansat per a mi també. He gaudit moltíssim de Uganda, que és potser un dels països més macos que he visitat fins ara, però després de 8 mesos m'ha entrat una mica d'enyorança. Enyorança de no poder veure els meus amics a l'altar, de faltar a les seves festes d'aniversari pels seus 30 anys, de no poder estar amb la família quan et necessiten... la duresa del viatge et fa replantejar moltes coses. Les hores que passo al minibús escoltant música i observant els impressionants paisatges et fan reflexionar sobre si hi haurà una continuació del meu viatge a un altre continent, o Àfrica en serà el final. Un cop arribi a Cape Town, he de comprar un vol cap a casa o cap a Àsia?