El planeta dels simis, Sumatra part 1

Sumatra. Només el nom a mi ja m'inspirava selva, aventura, tigres, orangutans, elefants salvatges i fins i tot rinocerons! No sé perquè però també em fa pensar en El llibre de la selva!!! Ja sé que la història del llibre original té lloc a la Índia i no a Indonesia, però jo penso en la versió de dibuixos animats i concretament en la escena on aquells orangutans estàven ballant en unes ruines hindús amb en Mowgli. Bé, de fet no n'hi ha d'orangutans a la Índia. Estan tots a Indonesia i a Malaysia (Sumatra i Borneo). 

 D'altra banda, havia deixat Brasil, el país amb més catòlics del món, i ara estava a Indonesia, el país amb més musulmans del món, aproximadament uns 220 milions. Composat de més de 17 mil illes i de innumerables tresors, estava molt il·lusionat en visitar aquest país gegantí pel qual només et donen un visat de 30 dies per uns 25 $. Excolònia holandesa, portuguesa, ocupada pels japonesos durant la segona guerra mundial, Indonesia era un país el qual cap altre viatger me n'havia parlat malament.

 Un vol em deixava a Banda Aceh en una nit húmida. Aquesta ciutat famosa en el món sencer per ser l'epicentre del terratrèmol que va causar el tsunami del 2004 i que va deixar centenars de milers de morts arreu de l'Oceà Índic. Estava cansat i famèlic però necessitava estirar les cames. I ho faig fer fins que un noi assegut en una botiga em va saludar i es va posar a xerrar amb mi. Estàven celebrant una festa i em va demanar que m'hi unís, cosa que jo vaig fer tímidament. Vaig poder menjar i beure una mica. Era la primera vegada que dones musulmanes cobertes amb el Jilbab (vel que els cobreix només els cabells i el clatell) volien xerrar tant amb mi. Al cap d'una estona, els nois em van demanar si volia visitar la ciutat de nit i jo, després de pensar-m'ho dos segons, vaig dir que sí malgrat no coneixer-los de res.

 Em van dur amb la moto amunt i avall ensenyant-me prostíbuls de dones que venien d'una altra àrea més catòlica i em deien que no m'emboliqués amb dones de Banda Aceh, que les de Medan eren molt millors! Finalment, em van dur a menjar pastes locals i a beure cafè de Sumatra, el millor del país, en un xiringuito ple de locals on tothom em mirava. Estava clar que era el centre d'atenció. Van pagar ells (!!!) i em van dur a l'hotel després de donar més voltes amb la moto. Va ser una primera experiència molt gratificant. Totes aquelles pors sobre els musulmans radicals a Indonesia que posen bombes a discoteques plenes de turistes van desaparèixer de seguida. Em va encantar el primer contacte a Indonesia.

 L'endemà agafava un ferri que em duria a l'illa de Pulau Weh. A bord, un altre home em va "entrar" per practicar el seu anglès. Malauradament per a ell, jo necessitava un curs accelerat de Bahasa Indonesia, l'idioma del país, i vaig estar una hora aprenent les meves primeres paraules. Un cop a l'illa em vaig instal·lar en un bugalow de fusta just al damunt d'una aigüa d'un color turquesa impressionant.

 Durant una setmana vaig estar fent submarinisme (l'instructor era un noi de Barcelona, en Sergi), snorkelling, mirant pelis, descansant a l'hamaca de la meva terraceta i fent vida social a l'Olala Cafe, on anava a sopar cada nit. Em va costar marxar de l'illa però després de la setmana vaig reunir forces suficients per deixar el meu petit paradís. I no ho vaig fer sol sinó amb la Nadine d'Alemanya i en Coen d'Holanda. Al ferri ens vam sentir com estrelles de hollywood, tothom es volia fer fotos amb nosaltres, sobretot amb en Coen pels seus cabells rossos. Jovenetes, famílies, avis i nens. Tots volien fer-se unes fotos amb el blancs. Va ser divertit. I et fan pujar l'autoestima ja que tots et diuen que ets molt guapo (homes i dones).

 Amb ells vaig tornar a Banda Aceh a veure els vaixells que el tsunami havia portat a l'interior amb la seva força destructora. El primer tenia uns 25 metres d'eslora i estava damunt d'unes parets d'unes cases destruides. L'han deixat allà per recordar que va salvar moltes vides, les de la gent que es va poder refugiar a bord seu mentre l'aigüa ho arrasava tot al seu voltant. El segon vaixell era molt més gran i pesava 2500 tonelades!!! Impressionant (mireu la foto). Gegantí! I el vam anar a buscar 4 km terra endins!!! Us ho podeu imaginar?

 Bukit Lawang és un poblet a la vorera d'un riu. Es tracta d'un poble molt turístic però que ara, en època de pluges, estava mig buit. Vam conèixer un guia i vam contractar un trek de dos dies per veure els orangutans a la selva. Tantametix, la nit abans vam fer una mica de festa amb locals i turistes, cantants cançons conegudes i bevent cervesa Bintang. Tots els locals saben tocar la guitarra i tots toquen les mateixes cançons... i quan dic tots els locals, em refereixo des de nens a les avies! La cançó estrella és la famosa nadala Jingle Bells amb la lletra de "Jungle trek, Jungle trek, in Bukit Lawang; See the monkeys, see the birds, see orangutans..."

 En la zona de selva de Sumatra que anàvem a travessar hi viuen 25 orangutans. S'havia de veure a quants tindriem la sort de veure. Nosaltres vam tenir més sort que ningú ja que en vam veure 12! Forces més de la mitjana dels altres grups. Alguns són agressius i ens fan correr si no volem que ens robin la motxil·la, d'altres són molt afables i et volen tocar i agafar. De nit, al campament vam fer unes rialles mentre beviem vi local i jugàvem a jocs amb mistos. Un llangardaix d'un metre i mig es passajava tranquil·lament pel riuet que teniem al costat.

 Pel matí vam seguir cap al riu sense esperar trobar cap altre orangutan fins que una noia que caminava al darrera del grup comença a empènyer a tothom dient que la perseguia un mono! Quan el guia se'n va adonar, el mono en qüestió era la Jacquie, la més dolça de les orangutanes i el seu fillet. Ens va tocar, acariciar, es va deixar fotografiar.... Jo vaig tenir una experiència especial amb ella quan em va agafar durant una estona i després se m'emportava cap a un altra direcció. Van ser uns moments màgics. El grup va marxar cap al riu i jo em vaig quedar amb ella i una altre guia uns 20 minuts més.

 El final de la experiència és baixar el riu fent tubing, una activitat de riu en la qual uns grans flotadors estan lligats els uns als altres i baixes pel riu com si fos un raft. Un noi s'asseu primer i la noi a sobre... encara que no la coneguis!!! Una situació força divertida on una desconeguda t'esclafa tot el que no sona mentre amb el cul vas picant amb totes les pedres del fons del riu que et vas trobant. Molt divertit! De nit vam fer festa amb la resta del grup: molta Bintang, molta festa, molta música i ballaruca.

 La nostra següent parada seria Berastagi, en contra de la meva sàvia recomanació. La Nadine i en Coen volien pujar un volcà aquí i jo no en tenia ganes. Per no separar-nos vaig decidir acompanyar-los però ells farien l'esforç mentre jo em passejaria pel poble, el mercat, les paradetes de menjar local, una pagoda dorada i em prendria un dia per descansar del treking per la selva. Va ser un dia dedicat a mi, un bon dia. Ells van tornar a la tarda rient i dient lo maco que havia sigut. No els va costar gaire reconèixer entre somriures la mala experiència que havien tingut: pluja, fred, una ascenció més difícil que la esperada i a la cima no van veure res perquè estava ennuvolat! Una pèrdua de temps total. Ho sento però que content que estava d'haver-me quedat!

 Només una mala notícia. La Nadine ens deixa que se'n va a Austràlia on estarà treballant fent recerca per una universitat els propers anys. Un comiat sentit ple d'emocions i rialles... i Bintang!

 Sumatra és molt gran i encara volem fer moltes coses. Els dies passen ràpid i la pressió que el visat caduqui és una mica estressant. En Coen i jo seguim cap al sud!