Ciutats colonials a Bolívia - Que vénen els invasors!

Deixem el Salar enrera però seguim a l'altiplà bolivià. Potosí és la ciutat més alta del món, a 4.000 metres d'alçada i la nostra propera destinació. Qui no coneix la expressió "vales un potosí"? Doncs precisament fa referència a aquesta ciutat boliviana.

View Volta el mon in a larger map

Potosí és famosa pel Cerro Rico de Potosí, una mina de plata en una muntanya que els colonitzadors espanyols van explotar fins a quasi esgotar-la. Es diu que els carrers de la ciutat estàven "esfaltats" amb plata, que amb la quantitat de plata que els espanyols van treure, es podria construir un pont de plata des de Bolívia fins a Espanya. Els colonitzadors van utlitzar indígenes com a esclaus per extreure el preciós metall. Més tard van utilitzar també esclaus africans. 8 milions de persones han mort en aquesta mina treballant en condicions infrahumanes. Us ho podeu imaginar? 8 milions de persones... mortes en una mina! Encara avui, la competència pels millors filons de metall fan que alguns grups dinamitin zones on gent treballa i es matin els uns els altres.

La mina està avui quasi esgotada. Queda molt poca plata però en zones més endinsades encara es pot trobar zinc, cobre, estany... 10.000 bolivians treballen encara avui dins de la mina, inclouent nens majors de 13 anys. Molta gent mort després de 15 anys treballant a la mina degut a la siliosis causada pels gasos i la pols que respiren cada dia. Els turistes podem entrar a la mina ja que part del què paguem pel tour va destinat als miners. La experiència és impressionant i trista a la vegada. Els miners, ajuntats en una cooperativa, treballen en grups, en família, en les mateixes condicions que ho feien en l'època de la colonització. Res no ha canviat allà a baix. Fa posar la pell de gallina veure com funcionen les coses a 500 metres a l'interior de la muntanya, a temperatues que poden arribar als 60º. Portem begudes i dinamita pels miners com a regals i poder xerrar una estona amb ells.

Concretament, nosaltres entrem 400 metres endins, visitem el "Tio" que representa un ser, una espècie de Deu i dimoni, al qual li donen ofrenes. Baixem 60 metres per empinats passadissos per on hem d'arrastrar-nos pel terra, baixem per escales de fusta inestables, esquivem forats profunds i fem equilibris sobre fustes corcades... ens endinsem 100 metres més on la temperatura pujar radicalment, i per acabar tornem a pujar per altres passadissos encara més impresionants. La experiència és colpidora i molts no poden entrar més de 100 metres quan senten que els falta l'aire. La Beth una d'elles i ha de sortir després d'uns minuts a l'interior.

Passegem pels carrers de Potosí observant l'arquitectura colonial, mentre imaginem la riquesa d'aquesta ciutat en el passat. Els edificis en són testimoni: desenes d'esglesies i palaus que s'iluminen durant la nit per recordar com, una de les regions més pobres de Bolívia, va ser un dia la més rica.

A l'est de Potosí hi trobem Sucre, la ciutat blanca. Una preciositat de ciutat amb edificis obviament blancs, desenes d'esglesies i un mercat impressionant on es pot trobar de tot. Hi han restaurants i paradetes on et fan sucs de fruita per menys de mig euro. M'encanta Bolivia! Anem al mirador, descobrim nous carrers, noves places i nous restaurants.

El Carnaval es viu a cada cantonada amb música horrorosa i la gent ballant sota la pluja. L'ambient és fantàstic però tinc la sensació que porten 2 setmanes celebrant el carnaval. La gent ens tira aigüa pensant que és divertit. Si tingués jo globos d'aigüa ja ho veurien! De nit anem a menjar al restaurant de "l'Alliance Française". Feia temps que no menjava tan bé i amb un ambient tan especial. Hi tornarem!

Finalment arriba el dia d'acomiadar-me de la Beth que se'n va al Carnaval de Rio. Jo me'n vaig al Carnaval de Oruro, una ciutat propera a La Paz, on hi ha un dels millors Carnavals del continent. Com a Rio, a Oruro es passen l'any preparant-se per aquest dia i alguns vestits poden valer fins a 1.000 dòlars. Gaudim de la desfilada mentre unes 10 mil persones desfilen sense parar. Es tracta d'una desfilada de 24 hores seguides durant un parell de dies. Impressionant. La guerra d'aigüa s'intensifica, els globos volen i comprem les nostres noves armes: llaunes d'escuma que ens passem el dia tirant-nos a la cara. Acabo amb la pell del voltant del ulls tallada, arrugues als ulls (com si fos vellet) i amb els ulls que em piquen durant dies. Començo a estar cansat de tant carnaval!

Bé, us deixo que me'n vaig a La Paz i he de preparar el proper episodi!

Per cert, com us vaig dir, aviat aniré a l'Illa de Pasqua. Doncs els meus pares em vindran a visitar! En aquesta ocasió el meu germà no podrà venir, com ho fa fer l'any passat a Kènia. Em fa molta il·lusió que vinguin i espero que s'ho passin molt bé descobrint aquest màgica illa del Pacífic. Fins aviat i gràcies per seguir-me!