dimarts, 29 de març de 2011

La Paz, la capital més alta del món

La Beth a Boston i jo a California. Com les dos germanes de la pel·lícula, ha arribat l'hora de separar-nos. Ens hem convertit en dos grans amics que han compartit un munt de coses junts durant un mes i mig, però això s'ha acabat. El segon dia que ens vam conèixer ella em va dir que seriem amics per tota la vida. Quasi no ens coneixiem, quasi no haviem parlat, però hi havia una connexió especial. I així és. Després d'aquell dia, sense imaginar-m'ho, hem viatjat plegats pel continent i hem forjat una gran amistat. Cert és que vam començar viatjant tres persones juntes i, amb la marxa d'en Jim, les coses van canviar bastant, jo diria a pitjor (no t'ofenguis Beth, tu saps que és veritat), però ens hem aguantat força bé tenint en compte que viatjar amb algú pot resultar molt complicat.


View Volta el mon in a larger map

Com anava dient, ella havia marxat cap a Rio de Janeiro per viure la bogeria del Carnaval brasiler i jo em dirigia a La Paz, capital d'aquest bell país que és Bolívia. Un autocar nocturn em duria a aquesta ciutat que sembla inmensa però que en realitat no ho és tant. Es pot arribar a tot arreu, o quasi, a peu, i no arriba al milió d'habitants. Quan arribes a la ciutat de La Paz, a 3.660 metres d'alçada, es fa per la zona més alta de la ciutat i es veu la vall amb milers de cases que omplen tot l'espai fins on allarga la vista. És realment espectacular. Impressionant!






M'encanta la ciutat. Em passejo pels diferents barris, pujo al mirador de Kili Kili, camino per el famós carrer Sagarnada (que realment no té res d'interès per a mi ja que només és els pels turistes que volen comprar objectes i teixits locals), el carrer de les bruixes ple de coses rares com llames dissecades, la fantàstica església de San Francisco, o la famosa presó de San Pedro.




Dic famosa perquè la novela Marching Powder ha estat llegida per mig món i algú m'ha dit que Brad Pitt produeix la pel·lícula. Pels qui no ho sàpiguen, la presó de San pedro és famosa entre els turistes perquè pagant uns calerons et podies colar i passejar-te per a dins. Molta gent es quedava uns dies a dins compartint experiències (i ratlles de cocaína) amb els presoners. He sentit desenes d'històries que fan posar la pell de gallina: turistes violades, gent atracada al pati, sobredosis, gent que no ha pogut sortir... Per cert, a veure si algún dia parlo de la cocaína a Sudamèrica que és un tema interessant. Tornant a la presó, es veu que fa un parell de mesos han prohibit la entrada als turistes. Vaig donar dues voltes però ningú em va vendre cap excursió...




Una altra activitat molt famosa a La Paz és la carretera de la mort. Segur que molts de vosaltres n'heu vist fotos per internet. Es tracta d'aquella carretera que és tan estreta que quan es creuen dos vehicles, un dels dos té les dues rodes penjant per un precipici de 300 metres. Des del 1998 han mort una vintena de turistes. Ara han fet una carretera alternativa per alleujerir el transit i normalment els turistes la baixem en bicicleta. Es comença a 4.500 metres d'alçada i es baixa fins els a 1.200 metres. Té realment troços molt estrets i durant el descens es travessen fins a 7 ecosistemes diferents: alta muntanya, selva tropical, bosc... Jo he visitat Bolívia en època de pluges (cosa per la qual no he anat a la selva a jugar amb les anacondes!) i la carretera de la mort pateix de les típiques pluges i una boira mística que envolta la selva tropical, acompanyada de fantàstics salts d'aigüa per tot arreu.




Com podeu observar he sobreviscut a la cerretera de la mort i em va encantar el descens. El paisatge és una preciositat malgrat que acabes xop degut a la incansable pluja. I com tenim a en Kgun10, un fervent seguidor del blog que és un boig de les bicis, adjunto l'enllaç pels qui us interessi saber quina bicicleta portàvem ( http://www.gravitybolivia.com/index.php?mod=gear&id=3 ). Ens van dir que en la nostra vida mai no tindríem uns millors frens que aquells i que éren mil vegades millors que els que tenia el minibús que ens seguia.




Així mateix, vaig voler experimentar què es sentia quan formaves part del públic en un espectacle de wresling on les "Cholitas", dones vestides de forma local, combatien entre elles o contra un lluitador masculí amb unes pintes ridícules, mascares com a la lluita mexicana i en un ring, és clar. El show va ser divertit però vam quedar plens d'escuma degut al carnaval i, a més, la lluita era molt falsa. Es notava massa que es donaven carícies enlloc de bufetades. Malgrat tot, la experiència va ser interessant.




Em vaig quedar 11 dies a La Paz. Com us he dit abans, em va agradar molt aquesta ciutat. A més, el hostel era prou bo amb un bar acollidor i una terrassa amb bones vistes. Ah sí, i amb una cervesa gratuïta cada dia! Allà vaig conèixer un munt de gent fantàstica que ens hem anat trobat els dies posteriors. Atípic de mi, vaig sortir de festa una nit amb dos alemanys i dues angleses força guapes. L'endemà em vaig haver de passar tot el dia al llit amb mal de panxa. Ja dic jo que no puc sortir de festa... els meus amics, que m'estimen molt, dirien que l'edat no perdona!!!




Un matí plujós vaig deixar la magnífica capital boliviana, saltant-me la selva, i en direcció al llac Titicaca que comparteix frontera amb Perú. Tanmateix, jo em vaig quedar al costat bolivià, a Copacabana. Allà agafaria una barqueta lentíssima que em portaria a la illa del Sol. Una illa que la gent ve a visitar en una excursió d'un dia o a passar-hi una nit. A mi, com no em va agradar gens, m'hi vaig quedar 5 dies! Quina illa més maca! Quan desembarques maleixes tot el que et ve al cap quan has de pujar 200 metres de desnivell per unes escales super empinades fins a arribar a la cima que està a 4.000 metres d'alçada. Vaig escollir un hostal amb bones vistes i a prop d'un fantàstic restaurant que feien truita al forn amb ceba i tomàquet. El millor àpat en molt de temps!




Aquells dies em vaig passejar per l'illa, nord, sud, est i oest. Quines rampes! L'illa està plena de ruines inques interessants i que valen la pena visitar. Els petits poblets són macos i bàsics. Segons diuen, molt més pintoresc que els pobles al costat peruà del llac. També vaig conèixer a un munt de gent interessant, majoritariàment noies angleses que n'hi ha moltes per aquestes contrades! Quan no explorava la illa, no xerrava amb una anglesa o no menjava truita, em relaxava amb el meu llibre (My Name Is Red de l'autor turc Orhan Pamuk, un llibre excel·lent) prenia una cervesa davant la posta de sol, em barallava amb una local que li volia fer pagar diners a una amiga alemanya per fer-li una foto a un ase, o mirava una pel·lícula acurrucat al meu llit.




Em feia pena deixar Bolívia. Un país fantàstic amb una gent que ha anat millorant amb amabilitat en el transcurs dels dies. No són la gent més simpàtica però s'han guanyat el meu carinyo i el meu respecte pel caràcter tan especial que tenen. He passat un mes a més de 3.500 metres d'alçada i he descobert que degut a això, quan tires la cervesa al teu got, només hi ha escuma! Les primeres vegades no pots evitar tirar mitja cervesa fora del got. He vist el Salar de Uyuni que ha sigut fantàstic, les magníques ciutats colonials de Potosí i Sucre, he viscut un bon carnaval a Oruro i he gaudit al màxim dels carrers de La Paz i del descens per la carretera de la mort. Es pot demanar més? Sí, és clar, però jo no cal...





Per acabar, em ve de gust explicar que avui, després de mil mesos, he xerrat per skype amb la Lisa. Pels qui no sapigueu qui és, podeu mirar a
Pels altres us diré que m'ha fet molta il·lusió veure-la i poder xerrar una estona amb ella. Malgrat el meu cor estigui curat, us he de confessar que la trobo a faltar. I més quan xerres amb ella durant dues hores per skype recordant velles aventures per Àfrica. Per cert, us vaig dir que quan ella va deixar Àfrica tenia un tifus de grau molt elevat? I mira que estava vacunada! Ha tardat 6 mesos en recuperar-se... M'ha dit que ella i les seves amigues, les qui van venir a a veure-la a Tanzània, segueixen el blog. Per tant, aprofitaré per saludar a les meves guapes seguidores canadenques, en especial a la Lisa (i família), la Margeo, la Deandra i la Ashley. Us deixo una foto de les 3 primeres (la última foto) :)




Sigueu molt feliços i mengeu molts anissos!









6 comentaris:

  1. Marquituuuuuuus, m'encanta tot el que expliques, és genial.

    Martona Petx

    ResponElimina
  2. ja et deia jo q bolivia s'ha d'anar..
    i ara que?a on aniras????quin es el teu proxim desti?vull més historietes!!!!!!!!!!!la carretera de la mort??q xungo!!!jo baixo per alla i segur que m'espinyo am lo torpe q soc jejeje
    REspecte lo de sortir de nit??Es falta de costum,jaja..si no quan tornis a venir, ja et convidare a uns mojitos a la platja jejeje..a veure si et senten malament...
    un super peto!!!
    meri

    ResponElimina
  3. Yep noies! Doncs ara a Perú + Machu Pichu + Illa de Pasqua + Equador + Galapagos + Colòmbia... i d'allà, ja veure :P
    Meri, però si ets una crac de la bici!!! A més, és una cosa que no et pots perdre, encara que t'espinyis, hehehehe
    Buf, estic iaio, no puc beure ni un mojito que ja em puja al cap!

    ResponElimina
  4. Caram, tu com de costum no t'aboreixes oi? =P
    La Ra diu que l'any vinent toca visitar Perú, doncs jo li he dit que si hi anem ens hem d'apropar aquesta crta que en parles molt be per fer-la, i encara més veient les Kona que us van deixar [jo em pillaria la Stinky Deluxe].
    Parles del wresling amb les "Cholitas" i això em recorda quan vam anar amb el Sergi al Japó i vam veure a l'estació de Kyoto tot de pancartes sobre aquest "esport". No estic segur que fossin de Bolívia mateix ja que estava tot en Japonès, però les pintes les mateixes!
    Per cert ja que has posat un enllaç a un post antic, mira't el que et poso jo a veure en que et fa pensar : http://mainocaminaresol.blogspot.com/2009/03/falten-6-mesos-una-eternitat.html#comments
    PURA VIDA!

    ResponElimina
  5. Ostres Kgun10, no t'ho creuràs mai però justament ahir estava llegint el post que m'has enviat! Coincidència?

    Avorrir-me jo? La veritat és que a vegades sí que m'avorreixo, però només quan viatjo sol. Quan estàs acompanyat és complicat avorrir-se :D
    Si aneu al Perú, guardeu-vos uns dies per fer la Illa del Sol i la carretera de mort a La Paz, no us en penedireu!!!
    La Stinky Deluxe??? I què vol dir això, que fa molta pudor? hehehe

    ResponElimina
  6. Pudorós de luxe, no ho havia parat a pensar mai... serà que si!

    ResponElimina