Volcans i temples en una illa massificada, Java

Jakarta era la meva porta d'entrada a Java, una illa amb 120 milions de persones i 40 volcans, la majoria actius. Només havia sentit coses dolentes de la capital d'Indonèsia i no esperava cap sorpresa. La ciutat és gigantesca i té més de 10 milions de persones que surten al carrer tots alhora per fer soroll, contaminar, atropellar turistes i crear uns problemes de transit brutals. Els hostals són cars i asquerosos, els turistes van i venen. Uns només veuen les habitacions, el tràfic i el caos i marxen esparitats cap a un indret més tranquil.

Però nosaltres som massoquistes. Ens agrada patir les incomoditats d'aquesta gran ciutat i ens hi quedem uns dies. La raó és ben senzilla. En Coen coneix a una noia a Jakarta, una noia que fa uns 5 anys que no veu i que viu aquí amb el seu marit, en una de les millors zones de la ciutat. Això ja sona millor, no? Doncs viu en un gueto per a gent rica, diplomàtics i homes de negoci. La urbanització té spa, gimnàs, piscina, arbres i silenci. Sembla que estiguem a fora de la ciutat.

No dormim aquí però venim de visita a fer unes copes i a sopar. La noia, d'origen peruà ens prepara la beguda nacional del seu país, el Pisco Sour, que jo vaig tenir el plaer de degustar en diferents ocasions a Amèrica del Sud. Per sopar ens van portar a un restaurant on un holandès que havia viscut a espanya ens portava per beure Tinto de Verano!!! Quina il·lusió!!! Això sí que no m'ho esperava. Sorpresa sorpresa!

El segon dia que ens vam veure vam gaudir de la piscina mentre en Coen es recuperava d'una ressaca monumental. De nit, ens van convidar a sopar i vam anar a la zona pija de Jakarta a prop d'on viuen és clar.Allà vam gaudir d'un dels millors àpats que he provat al continent en un restaurant belga. Tots els clients eren expatriats o rics homes de negocis. Després vam anar de copes en alguns dels bars més de moda de la ciutat, amb el nostre xofer que ens duia amunt i avall... és clar. Al final, Jakarta m'havia donat la sorpresa que no m'esperava tenir.

Passejar per la ciutat també va ser una experiència interessant on quasi ens atropellen unes 50 vegades degut a l'absència total de passos de vianants. Es tracta d'una ciutat destinada exclusivament als cotxes... que a vegades només es mouen 50 metres en dues hores. Vam visitar la mesquita més gran del continent, amb capacitat per a 200.000 persones. La tercera més gran del món segons ens va dir el guia. Només arribar a la mesquita ens vam autoconvidar a una visita guiada d'uns estudiants que es van passar una hora fent-se fotos amb nosaltres. Per cert, la mesquita està situada just al davant de la catedral. Una visió força divertida. A veure quina fa més soroll!

També vam visitar el centre històric de la ciutat on ens vam tornar a sentir com estrelles de rock amb desenes de persones fent-se fotos amb nosaltres i demanant entrevistes pels seus deures de la seva escola. d'allà ens vam dirigir cap al nord de la ciutat on vam descobrir les faveles envoltades de canals plens de brutícia i carrers estrets. Tanmateix, la gent ens saludava i els nens ens somrien mentre deien el seu famós "hello misteerrrrr". Fins i tot, una mare anava dient "heavy, heavy" mentre feiem fotos a un grup de nens i aquests ens ensenyaven les banyes típiques del Heavy Metal. Fantàstic! Indonesia és un país rocker amb un munt de gent amb samarretes negres. A més, tenen un grup de punk anomenat "Superman is dead" que omple estadis sencers. 

En Coen va sortir de festa una nit a la famosa discoteca Stadium, de 4 pisos. A part de diferents sales de ball, en un dels pisos hi podies trobar sales de massatges i una filera de noies guapes (segons em van dir, és clar). Una urna amb tot de condons, n'agafes un, escolleixes una noia, pagues uns 30 euros, i et vas a fer un massatget. A un altre pis, hi podem trobar el mateix però amb karaoke. Entre taxis, la entrada i massa cervesa, en Coen es va gastar aquell dia el pressupost de 3 dies. I bé, com ja m'ho esperava i no volia patir la horrorosa música tecno, vaig decidir no anar-hi. Llàstima!

Un tren nocturn ens duria a Yogyakarta on els hostals tenen molt més bona pinta. Pel mateix preu teníem una habitació neta i piscina. A part de visitar la ciutat, el palau del marajà, el palau de l'aigüa, un mercat d'animals (amb ratpanats, serps, llangardaixos, cucs i ocells) aviat va estar tot vist. Només calia que en Javier i l'Alfonso arrivessin a Jakarta provinents de Dubai. Uns amics espanyols que venien a visitar-me durant uns 10 dies.

Em van portar xoriço i llonganissa! El millor regal que em podien fer. No sabeu com trobo a faltar el menjar de casa. Seria capaç de plorar pensant amb uns troços de pernil salat. Ara mateix, alço el cap, estic escrivint des d'un petit paradís (les illes Togean al nord de Sulawesi) i malgrat ser en un lloc privilegiat, trobo MOLT a faltar el menjar mediterrà. No ho puc evitar. Amb l'arribada dels meus amics en Coen i jo ens separàvem. Ell seguia el seu camí cap a Bali i jo em quedava uns dies més a Java. Uns venen i els altres se'n van. Però no patiu que segur que en Coen i jo ens tornarem a trobar... per casualitat!

Amb en Javier i l'Alfonso, vam visitar els temples més famosos de Java: Borobudur que és el temple budista més gran del món i Prambanan que és hinduísta. Tots dos molt interessants encara que hi havia massa turistes i tots es volien fer fotos amb nosaltres. Jo fins i tot vaig lligar amb una noia que em feia fotos des de totes les bandes del temple. Vam menjar cobra i pitó abans de deixar Yogyakarta i ens vam dirigir al famós volcà Bromo. Durant l'interminable viatge, vam podem experimentar l'altíssima densitat de l'illa. Vam tardar 10 hores per fer uns 300 km degut al transit i en cap moment vam deixar la ciutat. Sempre hi havien cases, contaminació, cotxes escandalosos, motorites suicides... un viatge esgotador sense veure ni un centímetre de verd. Vam aprofitar per jugar al trivial en un ipad, als escacs on en Javier quasi es posa a plorar quan li vaig guanyar 3 partides seguides i al joc dels països. 

El Bromo va estar bé però sense ser res d'extraordinari. El millor va ser estar en un poblet envoltats de naturalesa, per fi. El pitjor són les desenes de turistes donant empentes per tenir un espai a la cima. 

Mil hores més tard dins d'una camioneta, vam arribar al volcà Ijen, molt més interessant. Dues hores per pujar i veure el espectacular paisatge de les xemeneies vomitant sofre. De camí a la cima i al cràter et creues amb els treballadors, uns 300 en total, que han de pujar uns 70 kilos de sofre del cràter i després baixar-lo fins al camió. Una feina horrorosa. Sembla que visquin a la edat de pedra. Per ajudar-los en la seva tasca no utilitzen cap invent modern, ni carretons, ni cordes, ni cotxes, ni tansols la roda. tot a força de carregar el pes a les espatlles. Impressionant. No em queixaré mai més de la meva feina. Paraula de motxil·lero!

I el paisatge del cràter és al·lucinant. A part de les xemeneies, els treballadors i les muntanyes, també hi ha un llac d'àcird sulfúric! Diu la llegenda que un turista francès hi va entrar i no en va sortir... quins acudits! La experiència ens va marcar per uns dies i ens costava deixar de parlar del què havíem vist. He de dir que vam tenir molta sort amb la climatologia que ens va ajudar a veure-ho tot de forma perfecta.

Després de patir la falta d'aire fresc en la illa més poblada del món, havia arribat el dia de gaudir una mica de platja i tranquilitat. Bali era el nostre proper pas i teníem ganes d'un canvi... urgentment! Ens veiem a Bali!