Després de 6 mesos a Àfrica, plens d'emocions i aventura, he tingut molt de temps per pensar. Pensar en el perquè vaig decidir marxar (passat), fer un primer balanç del viatge (present), i pensar en què faré quan torni a casa (futur).
Ara mateix porto 2 mesos viatjant en companyia de la Lisa. És curiós que tots dos hem viscut, abans del viatge, una situació similar: la nostra vida no ens donava tota la satisfacció que nosaltres buscàvem i, vam decidir deixar la feina, marxar de viatge, a Àfrica, sols. Ens ha unit la nostra visió de la vida i, sobretot, les nostres ganes de ser feliços i no conformar-nos amb el que teniem.
Tots dos vam deixar feines amb projecció de futur, o el que una majoria de la societat consideraria una "bona feina". La nostra feina no ens feia feliços, no ens agradava, ens aixecàvem cada matí maleïnt la nostra situació: ho teniem tot i no erem feliços! Quin egoisme! Però el simple pensament de imaginar-nos en la mateixa feina 5 anys més tard ens provocava una inmensa infelicitat. Això passa a molta gent, ja sigui amb la feina o amb la parella.
La única cosa que em mantenia en una feina o en una vida que no em feia feliç era la por. La por de deixar-ho tot, la por a no tenir res, la por a no tenir una estabilitat que molts anhelen i que la societat et diu que és la correcta. La por és el pitjor que hi ha, és el que ens limita i, massa sovint no ens permet prendre les decisions que sabem que ens faran feliços.
Mirant enrera, puc dir que el que em produeix més satisfacció és haver tingut el coratge de deixar-ho tot. Deixar la por enrera i fer el que realment em fa feliç, encara que molts no m'entenguin o pensin que estic boig.
Ara sóc feliç. Viatjant pel món, coneixent les seves gents i els seus països, les seves cultures i les seves llengües. Això és el que ara em fa feliç i és l'únic en el que penso. Visc el present amb la màxima intensitat i mai, per molt pobre que sigui en el futur o molt dolenta sigui la meva futura feina, la meva experiència no me la treurà mai ningú
Ja sé que no puc fer això eternament, que algun dia hauré de tornar, tenir una feina estable, una vida "normal" i potser avorrida. Tanmateix, espero ser prou fort com per treballar només en coses que m'agradin, i si puc, en algun dels neus hobbis. Vull disfrutar treballant!
Espero de tot cor que les pors no us limitin i visqueu una vida plena de felicitat.
Qué entrada más bonita Marc, y qué razón tienes...La gente nos tilda de locos o ilusos sólo por no seguir las reglas sociales o lo que es "lo normal". Como nosotros siempre decimos:la vida son dos días y uno...ya pasó. Esto no quiere decir que todo el mundo necesite viajar para ser feliz, pero sí que cada uno siga el camino que le llene como persona, sin miedo a salirse del patrón...En fin, un abrazo muy fuerte de tus primeros compañeros de viaje y a seguir disfrutando!!
ResponEliminahola bonic!!!!!!!!que texto tan bonito y tan real, el miedo siempre nos incapacita para poder realizar segun q cosas, y yo me incluyo en el grupo de gente q no tiene coraje para realizarlas...por eso me das envidia 'sana', y te admiró por toda la fuerza q has tenido...
ResponEliminamai caminaras sol, así q a disfrutar del presente sin pensar mucho en lo q te va a deparar el futuro....al menos por el momento..tu que puedes, karpe diem compañero!
muaaaaaaaaaaaaa
meri, la incondicional de tu blog ;)
Vas vèncer la teva por i ara ets feliç, segur que el temps i les diferents situacions que visquis et portaran a vèncer de nou altres pors.
ResponElimina"Qui controla la seva por adquireix poder"
qui va dir això? la Sandra Canudas? de tant en tant ens ho hauríem de recordar a nosaltres mateixos.
un peto i que la felicitat actual et porti a un futur on la feina no et sigui avorrida, tinguis reptes pels que lluitar, una vida que et satisfaci.
MUAKS!!!!
Es coneixer persones com tu i com gent d'altres blogs que recorren mon, que se'm reforcen les forces per tirar endavant amb el meu projecte, VOLER ES PODER, i per mi VIATJAR ES VIURE!
ResponEliminaMoltes gracies i molta sort!
Laia