dimecres, 4 de maig de 2011

Seguint els passos dels Inkas

Estava enfadat, molt enfadat. A l'arribar a la estació d'autobusos de Ica, després d'acomiadar-me dels meus pares que tornàven cap a casa, em van dir que el meu bus havia marxat feia 30 minuts! La persona que m'havia venut el bitllet em va donar una hora equivocada i vaig arribar tard. Això no és un problema quan el viage és curt i barat, però quan t'esperen 16 hores en un autocar que val una pasta, doncs un s'enfada. Vaig haver de pagar la meitat del valor del bitllet per poder agafar el següent unes 3 hores més tard. Encara sort que no perdia la totalitat del bitllet i podia sortir el mateix dia. D'aquesta manera començava el meu viatge de Ica a Cusco.


View Volta el mon in a larger map








Per sort, la vida és generosa quan t'ho mereixes. Vaig guanyar el bingo de l'autocar! El premi era un bitllet de retorn Cusco - Lima per unes dates que no incloïen la setmana santa. Això significava que si volia aprofitar el bitllet, m'havia de quedar a Cusco dues setmanes!!! Bé, ja ho veurem, almenys és una cosa positiva. També viuria en directe les eleccions a la presidència del Perú. Els guanyadors de la primera volta van ser l'ex militar Ollanta Humala (temut per la comunitat internacional) i Keiko Fujimori, la jove candidata amb presses per alliberar el seu pare, ara a la presó.



Cusco està a 3.400 metres d'alçada i jo no sabia què esperar d'una ciutat que es troba a on Jesús va perdre les espardenyes. És una aventura arribar-hi en transport públic. En el mapa sembla a prop, però has de travessar muntanyes i la velocitat de l'autobús no passa dels 45 km/h. Amb aquesta informació jo m'esperava una ciutat petita. Doncs estava ben equivocat! És una ciutat gegant envoltada de muntanyes! Més de 400 mil persones viuen en aquesta ciutat remota de Perú i les vistes de Cusco quan arribes són impressionants.



Aquí em van estafar amb el taxi per primera vegada en tot Sudamèrica. Això m'havia de donar prou indicis per saber que es tractava de una ciutat molt turística. Després de passar dues nits a un "party hostel" irlandès on la festa dura fins les 3 de la matinada cada dia, vaig inciar una de les aventures més especials d'aquest viatge: un treking de 5 dies que culminaria amb la visita del famós Machu Picchu. Valia el mateix anar-hi per 1 dia que anar-hi 5 dies en una excursió.



Jo no vaig fer el famós camí del Inka, el comercial, jo vaig fer l'anomenat Salkantay trek degut a que es passa molt a prop d'una muntanya que té aquest nom. En realitat, tots aquests camins de muntanya són camins inkas ja que éren utilitzats per ells en els seus viatges, però la meva ruta valia menys de la meitat que la ruta comercial i, a més, durava un dia més. Durant el camí no veuria tantes ruines, però sí més muntanyes i naturalesa.


Els dos primers dies són els pitjors, en termes d'exigència física. Es puja a 4.600 metres amb unes rampes d'allò més empinades i amb el problema afegit que a aquesta altura, falta aire i fa fred. Us confessaré que per la meva edat, estic molt satisfet del meu estat de forma. Sempre davant estirant als joves de 25 anys que no podien amb la seva ànima! Massa festa i massa cervesa! Els paisatges són fantàstics, i el grup simpàtic. Jo vaig compartir la meva tenda de campanya amb en Riccardo, un italià que viatjava amb la seva amiga Lisa, anglesa. El grup era molt internacional: americans, anglesos, alemanys, suïssos, argentins, colombians, brasilers, singapurenys, l'itallià i un andorrà.



El quart dia es dorm a Aguas Calientes a només 2.000 metres d'alçada que és la porta a Machu Picchu. Sembla un poble de gran alçada, en una bonica vall acompanyat d'un riu i envoltat de muntanyes. Tothom m'havia dit que el poble no valia res. Doncs a mi em va agradar pel seu ambient, el seu emplaçament i pels seus restaurants i potser perquè m'agrada portar la contrària! Per la tarda vam fer el que fa tothom: anar als banys termals. Es tracta d'unes piscines horroroses i plenes de gent. Tanmateix, s'agraeix el poder-se relaxar a l'aigüa calenta durant una estona. A més, aquella nit ens haviem de preparar per a la carrera de l'endemà on ens hauriem d'aixecar a les 3.30 h de la matinada.



Com a joves irresponsables que som, vam anar a fer unes cerveses fins ben entrada la matinada. I encara n'hi va haver alguns que van trobar parella aquella nit i que després de les cerveses no dormirien a la seu llit... us asseguro que aquests no havien dormit gaire quan el seu despertador va sonar.



A les 4 ens haviem de trobar tots al pont del poble per anar junts a la porta inferior del Machu Picchu. Com a bons amics que som, ningú no va esperar a ningú. La carrera havia començat. A les 5 obrien la porta inferior i d'allà començava una assenció terrible de 400 metres quasi verticals en plena nit, amb les lots ja que els núvols cobrien la lluna plena. Machu Picchu té dues portes superiors i només les 200 primeres persones en arribar a cada porta tindrien el segell necessari per poder pujar al Huayna Picchu, la muntanya situada al davant del Machu Picchu.



La pujada és horrorosa, sobretot quan saps que no pots parar perquè sinó t'arrisques a no entrar entre els 200 primers. Sense haver menjat res, sense llum, entrebancant-nos amb els esglaons de pedra que duen a Machu Picchu. 45 minuts de suar com poques vegades he suat a la meva vida. Estàvem tots esgotats però Machu Picchu ens atreia poc a poc cap a dalt. Una carrera de físic, de suor i de llàgrimes que tirava cap amunt i semblava que no s'acabés mai.




Un cop a dalt, notaves que estaves al Perú. Allò era can Pixa, i perdó per la expressió. La gent col·lant-se, sense fer una fila, i per això he corregut tant? I després apareixen dues persones per posar els segells. Cua? Quina cua? Us podeu imaginar el caos que formen desenes de persones empenyent davant de l'home del segell? Fatal. Molt mal organitzat. L'única cosa que valia era tenir el segell. És la guerra!!! N'hi havia per plorar. Com a bon guerrers que som, el meu grupet d'amics i jo aconseguim el preuat premi. La Bindu (Anglesa/Hindu), en Tomás (argentí), la Mikaela (Suïssa), la Maike (alemanya) i jo, entrem a buscar els demés a dins per poder començar la visita guiada.



Machu Picchu ens va rebre ennubolat i plujós. I així va durar fins ben entrada a la tarda. Els qui van anar a Huayna Picchu al torn de 6 a 7, no van veure res de res degut als núbols. Nosaltres, al torn de 10 a 11 tindriem més sort. La pujada al Huayna Picchu és també dura i dolorosa. Es puja per un lloc que, vist des del Machu Picchu, sembla impossible que hi hagi un camí. Doncs hi és i és molt empinat! Les vistes del Machu Picchu des del seu cim són fantàstiques. Et podries passar hores allà mirant i imaginant-te com seria aquest indret 500 anys enrera.


Machu Picchu em va encantar, sobretot durant els 15 minuts de sol que vam tenir. Van ser suficients per deixar-me el nas vemell com un pebrot! Quina meravella! I es veu que hi han altres ciutats a Perú, similars al Machu Picchu en tamany i bellesa, però que no reben visitants perquè el govern no les promou i també perquè són de més difícil accés. Una d'elles és Chachapoyas. Els guies de muntanya també conèixen ciutats perdudes per aquestes terres però que no desvelen la seva situació per evitar el saqueig i la seva explotació.



Els qui volen pagar 8 dòlars per l'autocar poden baixar còmodament, la resta, com jo, baixariem per on haviem pujat. Tanmateix, jo vaig baixar corrent. Feia tard a una cita. Quan aribava al restaurant, el partit de Lliga Madrid Barça estava 0 a 1. Un dia molt cansat però amb la satisfacció d'haver vist el Machu Picchu i com el barça aguantava l'embranzida del Madrid per quasi assegurar-se el títol.


El tren turístic, ens portaria a Ollanta i d'allà tornaríem a Cusco amb autocar on arribaríem a les 11 de la nit. Per a la vostra informació, el bitllet del horrorós tren turístic val 32 dòlars. Dic "horrorós" perquè per aquest preu no hi ha lloc per deixar les moltxil·les i el tren es mou més que un carro estirat per camells. Els turistes no tenim dret a agafar el tren local que només val 4 euros. La companyia que té la conceció del tren gràcies al president Fujimori és de propietat franco-anglesa i la gent del país no veu un duro dels guanys que tenen després d'estafar els turistes amb aquests preus abusius. Ratonera!!!



De Cusco vaig marxar a passar uns dies a visitar la Vall Sagrada amb la companyia de la Maike, alemanya, que tampoc havia tingut temps de visitar-la. Vam estar a Ollantaytambo, Pisaq, Moray, Chincheros i les salines de Maras. Molt bonic i interessant però ja començo a estar una mica cansat de tantes ruines. Al final totes semblen iguals, pedres al damunt de pedres. Quan has vist el Machu Picchu, la resta no val tant la pena. Tanmateix, van ser uns dies macos passejant per la naturalesa, descansant del dur treking i gaudint de les belleses d'aquesta vall. Només un mal record, la derrota del Barça a la Copa del Rei. La pobra Maike va aguantar estoicament la meva decepció.


La Maike i jo vam tornar cap a Cusco a passar uns dies mentre esperàvem els nostres respectius autocars: ella en direcció sud, cap a Bolívia, i jo en direcció nord, cap a Equador. Vam gaudir de la gastronomia de Cusco provant un restaurant japonès, tres de israelians, italians, locals, ... vam poder fumar shisha mentre preníem tè de menta i jugàvem al Backgamon. Uns dies genials! A més, ara se'm cauen els pantalons que feia uns dies m'anaven bé! Tan d'exercici no em prova, hehehe. Per cert, un noi israelià del treking ens va dir que hi havia uns 6 mil israelians per tot Sudamèrica. Jo tenia la impressió que es quedava curt. N'hi ha milers! Molts restaurants i hostals només tenen els cartells en hebreu i quan camines per carrer només sents a parlar aquest idioma.


Cusco m'encanta. Les seves esglesies, els seus carrers, les seves colines, els seus restaurants, els seus edificis colonials. A més, vam poder viure la setmana santa amb processons, balls típics tradicionals i els curiosos rituals religiosos d'aquesta regió. Tanmateix, Cusco també té el seu costat obscur. Hi ha tants turistes que a vegades costa caminar sense xocar amb cap d'ells. I centenars de venedors ambulants que no paren de molestar i que et venen ulleres, souvenirs, productes de llana local, massatges, pintures, postals... però els pitjors són els que venen droga. Cada dia no tenia menys de 15 persones xiuxiuejant-me a l'orella que si volia marihuana o cocaïna. Tinc cara de drogadicte? Potser sí, hehehe. El fet és que el darrer dia, un tio al qual li vaig dir que no volia comprar els seus polvets blancs, em va contestar que ell era el rei i que si no em portava bé amb ell, no arribaria viu al meu país. No em prenc seriosament les amenaces de mort, però quan un venedor de droga peruà, sense dubte col·locat, et diu això, et deixa un mal estat al cos que no te'l treus en una estona.





Per pensar en una cosa positiva, us diré que vaig trobar-me al Sebastien i a la Alieke, uns amics als que m'he anat trobant per tot el continent: a Puerto Madryn (Argentina), Ushuaia (Argentina), Sucre (Bolívia) i ara a Cusco (Perú). Ens vam trobar en un bar veient el ManU-Shalke i vam quedar pel dia següent per veure plegats el Madrid - Barça de la Champions. Ell és admirador de Mourinho així que animaria l'equip blanc. Quina il·lusió que fa trobar-se a velles amistats en el teu camí. Després d'això vaig ajudar a la meva nova amiga Annika, també alemanya, a buscar un treking adequat per a visitar el Machu Picchu. Una hora més tard tenia el meu autocar gratuït a Lima, des d'on escric ara. Encara em queden unes hores per arribar a la capital. Per cert, en quants autocars heu estat que tinguin wifi?



Per acabar us diré que he decidit saltar-me tot el nord de Perú. Per tant em saltaré Huaraz (muntanyes), Huancayo (costa i ruines), Iquitos (selva), Chachapoyas (les ruines que he comentat abans) i Tumbes (platja). la raó és que el 16 de maig ve una amiga americana a visitar-me a Colombia i estarem 3 setmanes viatjant junts per aquest país. Per tant només em queden poc més de 15 dies per visitar Equador, cosa que m'entristeix molt. Tanmateix, en aquests dies intentaré anar a les Galapagos, ja veurem si ho aconsegueixo en tan pocs dies.



Per acomidar-me de Perú, d'aquest país de contrastos, us diré que m'ha agradat força però que sento que em falta visitar el nord. Ho deixaré per la propera visita al continent. Es un país maco que té molt a ofereixer però, sense voler ofendre a ningú, considero que si Perú no tingues el Machu Picchu, que és una de les meravelles d'aquest món, no atrauria a tants turistes. Perú, ens veiem en el futur!






1 comentari:

  1. Interessant les teves aventures per el Perú. I m'ho llegeixo amb ganes ja que aviat em tocarà anar-hi i sempre va be escoltar diferents opinions d'un mateix lloc. En resum lloc ben parit, però la gent segons qui et trobis... La veritat es que si ja tenia ganes de veure Cusco ara encara més, Valle Sagrado fa molt bona pinta, i la cursa per pujar al Machu Picchu pinta super divertida, en canvi segur que jo no aguantaria de tan bon grat que tot deu després el coles per tot a arreu... ja veurem.
    Apa molt bones vacances a Ecuador.

    ResponElimina