dijous, 12 de novembre de 2009

Uns dies de descans per Moçambic

Després de 3 dies de viatges, ens trobem a Ilha de Moçambique, una illa que sense ser un paradís, té moltes coses que ens atrauen l'atenció. És un antic port d'on sortien vaixells portuguesos carregats d'esclaus. Es nota en la part nord de l'illa la gran influència de la colonització en les seves cases, els seus palaus i les seves esglésies. Tanmateix, el pas del temps i la filosofia moçambiquenya de no arreglar el que està trencat, fa que la gran majoria de cases caiguin a troços i només quedin les façanes i quatre parets. Recorda molt a l'Habana.





La part sud, en canvi, només hi ha barraques per on ens passegem una mica tímids. La gent és molt simpàtica però tens la sensació d'entrar a les seves cases i invahir la seva privacitat. L'illa de nord a sud és d'allò més interessant i les passejades són freqüents. Els problema és el sol que des de les 9 fins a les 4 et crema la pell i et fa suar de valent.



No hi han platges per banayar-s'hi però es pot trobar fàcilment algunes persones locals que et portin amb el seu dhow fins a alguna illa o platja propera. El primer dia vam anar a l'illa de Goa, com la regió de l'Índia. Quina nom més poc original, hehehe. El segon dia vam anar fins a la platja de Veranda. Ambdúes són impressionants: sorra blanca i aigua turquesa fins que l'efecte de la marea deixa despullat dos-cents metres de costa.



Hi ha una dita africana que diu que a Àfrica trobes a la gent dues vegades. La dita es va complir i vam trobar l'alemany Walter desitjant prendre's una altra cervesa. Sopem amb ell i la Reena, l'americana de USAID, un fantàstic curri de calamar amb arròs de coco.



El dia que vam deixar Ilha de Moçambic, a les 7 del matí els nens i no tant nens ens desitjàven un bon viatge. L'amabilitat de la gent es pot notar en cada racó d'aquest país. Pugem en una xapa que ens ha de portar cap al nord. Ja ens havien avisat que al nord les xapes no són camionetes sinó camions. El remolc sol ser d'un metre i mig d'ample i 3 de llarg. Tanmateix, això no impedeix que hi càpiguen 40 persones, una moto, les maletes, sacs d'arròs importats de la Xina, taulells, gallines. El de davant et trepitja i tu trepitges el del costat. Els cossos s'uneixen en perfecte simfonia per aconseguir que 40 persones estiguin minimament còmodes en 8 metres quadrats. El que canvia aquí és que el sol et cau a sobre amb tota la seva força.



Cada dia que passa conèixes millor la gent i no para de sorprèndre't. Considero que als nens moçambiquenys se'ls hauria de fer un monument. No els sents plorar mai, no els sents queixar-se, és com si no existissin. Una mare, normalment de 15 anys puja amb dos criatures al camió, el primer l'estiren des de dalt i el col·loquen en algun lloc on hi càpiga encara que sigui lluny de la seva mare, l'altre puja amb ella perquè el porta penjat a l'esquena amb un mocador.



Moltes vegades ella ja puja amb un pit a fora, s'asseu, i amb un moviment d'espatlles, fa que en nen penjat al darrera es col·loqui perfectament situat per mamar durant bona part del seu trajecte. L'altre nen, ben lluny d'ella, s'asseu tímidament, mira el terra i es fa fonedís. Quan el camió para per a recollir més gent i veus que posaran una caixa a damunt dels peus del nen, acabes per agafar-lo i tenir-lo a sobre la resta del viatge. Ell ni s'immuta i normalment no em mira. Només calla i mira endavant.



La xapa ens deixa a un encreuament estratègic d'on ens toca trobar alguna altra xapa que ens porti a Pemba. Mala sort, no en passen a aquestes hores! Per primera vegada en la meva vida, em toca fer autoestop. Els cotxes paren tots però cap no va fins tan lluny en aquella direcció. Finalment, quan després d'una hora quasi hem tirat la tovallola, un home amb una pick up para i diu que en pot portar 300 km però que ens deixarà a 70 km de Pemba. La Gloria puja a dins i en Victor i jo anem a la caixa pujats en unes caixes. Sort que no fa gaire sol. El vent ens acaricia la cara i per poc perdem les gorres!



Quan baixem, un camió d'uns 15 metres que va a Pemba ens recull. Pujo per primera vegada en la meva vida en la cabina d'un camió acurrucat al llit del conductor. El camió arriba a Pemba quan es fa fosc però ens falten uns quilòmetres per arribar a l'hostal. Portem 12 hores sense anar al lavabo i sense menjar res més que dos troços de pa! El cos s'acostuma, curiosament, al que li anem imposant dia rere dia.



Naturalment, tampoc no hi aigua corrent a l'hostal. Ja n'estic acostumat i ja sé fer malabarismes a la dutxa mentre em tiro galledes d'aigua pel damunt. És qüestió de pràctica i necessitat, hehehe. Anem a dormir sense mosquiteres, no sense abans haver-nos menjat mig frango com arroç i batata (pollastre amb patates fregides no congelades!).



Porto 40 dies de viatge i unes dues setmanes a Moçambic. Tot està sent molt intens i ens estem enamorant de la gent d'aquest país. Et miren, et somriuen, et parlen i la majoria no et demana res a canvi. Moçambic és un país molt poc explotat i els turistes són molt poc freqüents, sobretot al nord, lluny de la capital. Per aquí no venen ni els sudafricans. Sembla que hi ha molt espanyol però nosaltres no n'hem vist cap. Alguna cosa em diu que molt aviat en trobarem molts... i potser algun andorrà?
















4 comentaris:

  1. marc quines fotos més guapes, i quina gent més maca...vull anar allà despres del teu relat, la veritat es que jo africa no me l'esperava q fos així d'acollidora...es maquissima la foto de la nena somrient.....quina enveja de nens...molta gent d'aqui hauriem d'apendre a com viuen alla...
    les fotos del barco guapisimes!!!
    muaaaaaaaaaaaa
    meri, sempre soc la de ss..eh???q t'estic seguint... :)

    ResponElimina
  2. Quines fotos!!!! ja veig que ho estàs passant molt bè!

    petons!
    Maidencilla

    ResponElimina
  3. Osti tu, el Marc fent dit. Qui ho havia de dir... ja et veig a partir d'ara pujant i baixant Barcelona <> Andorra fent dit jejejejee.
    Qualsevol que em conegui sap que lo meu es la muntanya i la neu, però veien aquesta aigua transparent mare meva quines ganes de platja que entren!!
    Ala vagi tot de conya

    ResponElimina