diumenge, 13 de febrer de 2011

Crisi i superació a Argentina


Zig zaguejar entre Argentina i Xile és normal quan es vol visitar el màxim d'atraccions a ambdós cantons de la cordillera andina. Aquest trajecte en autocar en direcció a Bariloche travessa bells paisatges i petits poblets fins a arribar a aquesta immensa ciutat coneguda per l'esquí, el seu llac, la xocolata i els bons restaurants.





Vaig arribar a Bariloche amb les mans a la butxaca pensant que una ciutat d'aquestes dimensions m'oferiria allotjament amb facilitat sense haver reservat prèviament. Il·lús de mi! Vaig haver de visitar 7 hostals, pujant una empinada muntanya, fins que finalment, i gràcies a una mica d'ajuda, vaig aterrar a la Barraca. Un hostal ple de gent local de vacances on havia de saltar per sobre de les motxil·les per arribar al meu llit.




A Bariloche em trobaria amb en Jim (Canadà) i en Mark (Anglaterra) amb els quals havia navegat pels fiords a bord del Navimag. També em trobaria amb la Beth (Gales), amiga d'en Mark i la Denise (Irlanda) que havia conegut a Ushuaia i trobat posteriorment a Torres del Paine. Després de fer unes cerveses amb la Denise i confirmar la immensa capacitat que tenen els irlandesos a l'hora de beure litres de cervesa sense cap efecte aparent, vaig anar a l'hostal totalment exhaust. Allà, argentins i xilens havien muntat una festa i insistien en que em quedés a beure amb ells. Cosa que vaig fer, el quedar-me, però sense probar ni gota dels seus licors estranys els quals esnifàven per divertir-se! Al final, me'n vaig anar a dormir a les 4.30 fent nous amics i enemics i rient una bona estona degut a les meves provocacions per les meves crítiques a Maradona, hehehe.




Vaig canviar d'hostal pel matí, amb la Denise, a un de molt xulo en un desè pis d'un edifici horrorós però amb unes vistes impressionants de la ciutat i el seu llac. Mentre la Denise feia la seva vida, jo quedava amb en Jim, en Mark i la Beth per menjar la millor carn que he menjat a Argentina. Uns dinars i sopars impressionants amb vi, cervesa i bona companyia. Una tarda em vaig quedar sol amb la Beth xerrant durant hores i hores i vam arribar a una conclusió: Argentina i Xile són molt macos a nivell de paisatges però són, en part, avorrits.



Són països molt similars als que tenim a prop de casa: mateixa cultura, mateixa arquitectura, paisatges similars, ... em vaig adonar que no volia seguir gastant els meus diners en països tan cars que no m'aportàven gaire. Necessito més exotisme, més indígenes i més aventura! Per tant, vaig prendre una decisió important: anar cap a Bolívia el més ràpidament possible cancel·lant les meves visites previstes a Pucón, a el Bolsón i a San Martín de los Andes. La propera parada seria Mendoza, camí de Bolívia.


A més, Bariloche és gran i farcida de turistes. Horrorós. Lo maco és anar d'excursió pels voltants i veure els set llacs. Vaig decidir que si volia veure llacs bonics, els veuria a Andorra, el meu país. Així doncs, no vaig fer res de profit a Bariloche a part de menjar bona carn, que no és poc. També m'agoviava el fred i la pluja constants. I la xocolata, obviament, no té ni punt de comparació amb la que podem comprar a qualsevol super al costat de casa.




Així que en Jim, la Beth i jo ens dirigim a Mendoza, tots per separat, capital dels bons vins argentins. Durant el camí vaig conèixer a dues noies molt simpàtiques, una suïssa i una canadenca, amb les quals vam riure i jugar a l'esport nacional amb els altres passatgers: el bingo! Malauradament no vam guanyar i no vam poder gaudir de l'ampolla de vi que regalàven.




A Mendoza per fi ens vam poder treure les jaquetes després de 2 mesos passant fred! Fa sol, calor i la vida és bella! Allà vam conèixer en Lee dels Estats Units. I us diré una cosa, Déu existeix i es diu Lee (http://www.leeabbamonte.com). De camí a la zona de vins vam avassallar-lo a preguntes. El primer que vaig entendre va ser que participava en un programa televisiu on 15 noies havien de superar proves d'esports d'aventura per poder viatjar amb ell pel món. Allà vaig pensar, aquest noi és el meu heroi! El que no entenia era com havia conseguit aquell "xollo".




El següent que vaig saber és que ha viatjat per 190 països dels 194 que hi ha al llistat de les Nacions Unides. Allà sí que vaig dir "aquest noi és Déu"!!! Només li falta Angola, Libia, Algèria i Somàlia. A més, és membre del TCC (Travellers Century Club, http://www.travelerscenturyclub.org ), club on peranyen gent que han viatjat a més de 100 països d'una llista que tenen ells. No han de ser països obligatòriament, sinó territoris diferenciats amb especificitats pròpies. En total n'hi ha 320 i ell ha estat a 284. Impressionant. Està competint per ser la persona més jove en estar als 320 i té 5 anys més per complir-ho, cosa que farà sobradament. Ara el rècord està en 37 anys i ell en té 32.




Amb aquestes emocions i milers de preguntes sobre la seva vida, vam pujar a la bicicleta preparats per visitar les vinyes i beure vi. A mida que visitàvem locals, la nostra estabilitat a la bicicleta era cada vegada més patètica, i no perquè pedaléssim amb xancle!. Vam fer una parrillada de carn i tast de diferents vins i en Lee ens va deixar a mitja tarda perquè tenia un avió en direcció a Buenos Aires. Nosaltres vam seguir la nostra ruta. Degustació de licor de xocolata amb menta, més vi i tornada a l'hostal fent esses i rient com tontos.




A l'hostal vam decidir anar a sopar i fer més degustació de vins i un tub de mig metre de mojitos. Feia temps que ni reia ni bebia tant. Va ser el millor dia en molt i molt de temps. Mendoza ens va encantar i cada dia ens ho passàvem millor i reiem més. Molta festa a Mendoza!



I arriba un dia que s'acaben les coses a fer a Mendoza o que nosaltres ens acabem el vi de tota la regió i hem de marxar cap a Santiago, la capital de Xile. Ja som un equip, un trio, els tres mosqueters junts en busca de més aventures i més vi en terres xilenes. Travessem els Andes per una carretera que diuen és una amb els paisatges més impressionants. Veiem el Acongagua durant uns segons, la muntanya més alta del continent, en un trajecte de 7 hores en autocar.



Santiago. Allà ens espera un hostal amb piscina i molta festa!











3 comentaris:

  1. marc, que be q t'ho pases..jo vull viatjar amb el Lee!!! jaja..q haig de fer per aconseguir.ho?........
    tu continua caminant caminant que m'encanta les teves aventures...
    muaaaaaaaaaaaaaaaaaa
    meri

    ResponElimina
  2. Ole quina carretera més xula! T'imagines de co-pilot meu dins d'un Impreza? Segur que acabem fent algun recte tard o d'hora!!! jajajjajaja
    Així que tens una icona a seguir? Deu ni dor lo que volta aquest nano, hi ha que tenen sort o molts calers! Però per molt que hagi viatjat per mi no te el teu estil. A veure si li ensenyes tu a posar a les fotos, per exemple amb la samarreta de Kiss i una mà amagada darrere d'una senyoreta tocant-li el... ;)
    I ja que dius que et reserves la visita de llacs per fer-ho aquí a Andorra, sàpigues que ja tinc guardada una barca d'aquelles inflables per ficar-nos al l'estany de l'illa, que et sembla si conquistem l'illa? Apa t'espero.
    PURA VIDA!

    ResponElimina
  3. Kgun10! No m'ho vull ni imaginar això de viatjar per aquesta carretera amb tu! M'hauries de fer un bon regal :)
    I quan torni, conquistem l'illa!
    Pura vida!

    ResponElimina