En Coen i jo
arribariem a Tuk Tuk a la vora del llac Toba cap a la tarda. De camí, la
radiofonia del ferri ens donaria la benvinguda amb la horrorosa cançó del
Aserejé, que per més Inri van posar dues vegades! Quina tortura. Però a qui se
li acudeix posat les Ketchup a Indonèsia??? En canvi, sembla que Tuk Tuk és un
poblet fantàstic per descansar uns dies. Aquí vam conèixer més gent,
majoritàriament holandesos, amb els quals vam passar bona part de la nostra
estada.
A part de llegir i
fer panxing, passejar per la península en la qual està situada Tuk Tuk és
interessant. El paisatge és maco i les cases d'estil batak donen una ambient
especial a l'indret. Un dels dies vam decidir d'agafar unes motos i anar a
explorar l'illa. Llogar una moto un dia costa uns 4 euros. Jo estava
escagarrinat! Mai no he conduit una moto i sempre m'han fet por. Als meus 32
anys va arribar el dia en què havia de superar aquesta fòbia. A més, tenia un
problema afegit. Després d'estar viatjant 2 anys i pagar una assegurança de
viatge de més de 700 euros anuals i no utilitzar-la, he decidit no renovar-la.
Per tant, ja porto 2 mesos viatjant sense cap tipus d'assegurança. Agafar una
moto a Àsia, per la primera vegada en la meva vida, sense assegurança... no
semblava una idea gaire intel·ligent.
Tanmateix, qui no
s'arrisca no pisca! M'haurieu d'haver vist pilotant aquell bòlit a més de... 40
per hora!!! Va ser una experiència divertídissima i bé, encara estic viu, no?
Em va encantar! Vam anar a veure els poblets dels voltants, les cases batak i
unes aigües termals. La resta dels dies me'ls passaria jugant a ping-pong amb
la Gesa (alemanya) o al billar amb en Coen. Uns dies genials en un llac de
muntanya.
D'allà vam seguir al
sud gràcies a un viatge nocturn terrorífic en autocar. Super incòmode, amb
goteres, mala carretera, soroll i fum! Sabeu que a Indonèsia es por fumar a TOT
arreu? Inclosos tots els transports públics. La part positiva d'això, si se'n
pot trobar alguna, és que els cigarrets indonesis no fan pudor de tabac sinó
d'herbes aromàtiques. A veure, que és molest igualment però no tant com el
tabac que tots conèixem. I com el tabac és tan barat en aquest país, tothom
fuma, encara que sigui en un autocar i a les 4 de la matinada.
Una pluja intensa ens
donava la benvinguda a Bukittinggi, ciutat escollida per estar uns dies mentre
extendíem el visat 30 dies més. Va ser una ciutat interessant a visitar però la
pluja no va donar treva. Allà vam conèixer a molts estudiants locals que ens
volíen fer entrevistes en anglès. Es tracta dels deures que els seus profes
d'anglès els donen a fer. Els estudiants et graven i et fan fotos per a
l'entrevista i quan acaben et demanen l'email per afegir-te al facebook i
presumir d'amics blancs davant dels seus amics.
La gent és molt
amable i sempre els dic que sí quan em demanen una entrevista. M'encanta la
gent de Sumatra. Allà on vagis tots es volen fer fotos amb nosaltres. Ni en
Brad Pitt! A més et diuen "you are very hansome!" i jo els contesto
"I know my friend, I know!" hahahaha.
Aquests dies també
vam visitar unes coves fetes pels japonesos durant la segona guerra mundial. De
fet, van ser els esclaus de Indonesia que van morir foradant túnels a les
ordres dels japonesos. El mercat del poble també va ser divertit. Allà éren les
avies que es volien fer fotos amb nosaltres. Sumatra és una illa magnífica que
no puc deixar de recomanar. I el menjar és boníssim! El rendang, típic d'aquí
és deliciós. Una carn que han deixat secar durant dies amb suc de coco, crec,
unes espècies picants i acompanyat d'arròs. En menjàvem cada dia!
Idul Adha és una festa
islàmica que celebra la generositat dels rics per ajudar al pobres. Ens vam
autoconvidar en la cerimònia que tenia lloc a prop del nostre hostal. Primer,
van tots a resar a la mesquita i després van a una madrassa, que és una escola
religiosa musulmana. I allà, al pati de l'escola va començar la escavatxina.
Unes dos-centes persones estaven presencian aquesta festa, nens, àvies, bebès,
adults i el Imam que pronunciava unes paraules abans que l'especialista li
tallés el coll a una vaca amb un ganivet que havia estat afilant prèviament. El
coll li queia enrera mentre litres de sang rajàven amb força. L'animal encara
donava les darreres patades i feia els darrers crits abans de morir.
L'espectacle va ser
colpidor. 11 vaques van ser sacrificades al pati d'una escola. Desenes de nens
i nenes reien i miràven fixament mentre els més grans feien fotos amb els seus
mòbils. Alguns fins i tot jugàven amb els ulls morts dels caps tallats de les
vaques. Van tardar unes 6 hores a degollar, treure la pell, tallar les diferents
parts de la vaca, i posar-lo en bossetes. Cada vaca costa uns 800 euros que les
famílies riques paguen, 6 famílies es reparteixen el cost d'una vaca. Abans que
l'animal mori, un representant de cada família toca la vaca quan ja està al
terra esperant la seva hora, i li desitja un bon camí al més enllà tot
donant-li gràcies per la seva carn. La carn es reparteix entre totes les
famílies del poble en racions de 1 quilo per família o per persona segons la
quantitat que en tinguin.
Padang seria la nostra
darrera ciutat a Sumatra ja que les inundacions més al sud de Sumatra no ens
deixàven baixar més. Padang està situat a la costa. La platja no és genial però
el paisatge sí. A més allà vam conèixer la Pipin i el seu cosí. Ella estudiava
anglès a la universitat i com totes les noies musulmanes, vestia amb jilbab, el
mocador que tapa el cabell. Se la veia una noia guapa i divertida, tenia un bon
anglès i era llesta. Resum, una noia molt maca i eixerida. El primer dia li vam
demanar que es tragués el jilbab, cosa que no va voler fer però ens va ensenyar
una foto seva sense el mocador.
L'endemà els vam
tornar a trobar i ella anava sense vel i amb texans! Semblava una altra
persona. Ho podeu comparar les dues darreres fotos que penjo. Indonesia és prou
moderat com per permetre a les dones musulmanes portar el jilbab només si elles
volen. Tanmateix, no els demanis gaires coses més. La Pipin ens va explicar
entre riures tímids que fer-se un petó, pecat, donar-se la mà, pecat, entrar en
una església, pecat, qualsevol cosa, pecat. Bé, això depèn molt del indret ja
que ella mateixa deia que altres illes d'Indonesia, la gent feia més el que
volia... Sumatra era una altra història.
I el cosí portava
sortint 6 mesos amb una noia i sempre l'havia vist amb el mocador. No li havia
vist mai els cabells!!! Bé, només en una foto d'ella que ell ens ensenyava en
el mòbil. Ens encanta passejar pels carrers mentre la gent ens atura per fer-se
fotos, entrevistes o aprendre anglès. Els més tímids ens miren de lluny i
somriuen. I els crido perquè vinguin i no siguin vergonyosos, cosa que els fa
riure encara més i ser més vergonyosos, però al final venen i ens fem unes
fotos amb ells. Fantàstic.
Per la tarda,
caminant per la ciutat, uns homes, molt àrabs en el seu aspecte (túnica blanca,
gorro típic, barba i bigoti) ens convidàven a sentar-nos amb ells. Vam estar
xerrant sobre religió, és clar. Per variar, va tocar parlar dels 5 pilars de
l'Islam o el paradís musulmà. Va ser molt interessat com n'estan d'oberts a
l'hora de parlar de la seva religió i tancats a l'hora de parlar de qualsevol
altra.
De sobte, vam sentir
el famós Allahu akbar, Allahu... (Allah es gran) cantat des de la
mesquita que estava uns metres més enllà i que cridava els seus fidels a resar
(una de les 5 vegades que ho han de fer al dia). Jo que sóc molt curiós m'hi
vaig acostar, potser massa ja que un dels homes em va convidar a acompanyar-lo
a rentar-me la cara, les mans, el clatell, els peus, tres vegades cada lloc com
mana l'alcorà. Vaig entrar a la mesquita discretament per fer-me invisible però
obviament no ho vaig aconseguir. El noi em va portar fins al seu costat i em va
dir " tu posat aquí" i jo tot vermell li vaig contestar que no sabia
resar! A ell poc li va importar i em va dir que només havia de fer com ell. I
allí estava jo, a Sumatra, en una mesquita, en una filera d'homes que va resar
durant uns 10 llargs minuts. De genolls, amb el cap al terra, de peus, ara al
terra de nou. Va ser una experiència divertida i única! En Coen estava 3
persones més enllà fent el mateix. Em va encantar poder estar a dins.
Sumatra, un nom que
m'inspira contes i llegendes, una illa fantàstica que no us decepcionarà. Estem
tristos de deixar-la. Hi deixem molts records, molts amics i moltes
experiències. La nostra propera destinació serà molt menys exòtica i
interessant encara que potser la gegantina Jakarta ens depara algunes
sorpreses... A la propera!!!
bon nadal marc!!i quin lloc més xulo....que be, q las noies musulmanes es puguin treure el mocador i q no passi res....q sigui tothom tolerant....
ResponEliminaper cert...ressant i tot??Estas fatal pero com experiencia...pot ser un q i tot jejeje
bon nadal i bon any, q siguis on siguis, espero q estiguis be.
muaaaaaaaa
meri
Feliz Navidad Viajero.
ResponEliminaVeo que debes de estar muy ocupado por que se me ha ocurrido meterme en tu blog y todavia te llegas por Sumatra.
Por que lugar de la tierra andas?
Un abrazo
Barrena
Meri! Bones festes guapa!!! Petons!
ResponEliminaBarrena!!! Gracias de nuevo por la visita. Fue un placer poder abrazarte en persona :)
Estoy en Sulawesi disfrutando de la cerrmonias funerarias y las islas paradisiacas :P
Felics fiestas!!!
Marc! primer de tot bon any!!!
ResponEliminaHe entrat pensant que em trobaria una altre magnifica historia teva però ens tens abandonats al blog jaja!!!
Com ha anat per Sulawesi? quina enveja...ara me'n aniria a la platja! Tot i que no ens podem queixar que ens està fent un hivern molt digne amb dies solejats!
Cuida't molt i escriu aviat.
Petons
Yolanda
Hola Yolanda!
ResponEliminaMoltes gracies :) Bon any a tu tambe.
Doncs avui estic conectat per primera vegada en 10 dies ja que he estat totalment aillat de les comunicacions en unes illes fantastiques de Sulawesi.
I justament fa una estona he desistit de penjar la nova entrada ja que aquest ordinador m'esta fent la punyeta... els cibercafes en aquest pais deixen molt a desitjar. Dema ho tornare a intentar.
No cal que em disculpi pels accents que aquest "fantastic" ordinador no em deixa posar :P
Petons i gracies!
Hola Marc,
ResponEliminaVeig que t'ho estas passant d'allò més bé. Aqui tothom parla de tu, t'estas fent famòs. Pensa que no passa ni un sol día que algú no t'envegi desde el petit país dels Pirineus. Una abraçada ben grossa. Quan tornis, tindras cua ja que tots volem sentir les teves històries. Una abraçada ben grossa. Elisenda MONTANÉ
Elisenda!!! Quina sorpresa i alegria mes gran saber de tu! Tothom parla de mi? hahaha, quina por! I diuen coses bones o dolentes? :)
ResponEliminaDoncs el mes de juliol torno cap a casa, almenys per una temporada fins que decideixi que he de fer amb la meva vida...
Que sapigues que de tan en tan penso en vosaltres!
Una abracada molt forta a tota la familia :)