Xile també té Patagònia!

Abans de començar us volia demanar perdó i comprehensió per les faltes ortogràfiques que hi pugui haver. I és que tinc un petit problema amb el meu ordinador: no tinc corrector!!! Per tant, he de llegit el text vàries vegades per assegurar-me que no hi ha cap horror. Ah, i la setmana passada, la Cristina em demanava que ensenyés la meva motxil·la, la que m'acompanya a tot arreu, la que fa d'armari i de casa. He de dir que és nova perquè vaig haver de jubilar l'anterior degut als desperfectes occasionats a Àfrica i els primers mesos a Argentina. Els transports públics no perdonen... Aprofito per donar mil gràcies a la persona que em va obsequiar amb la primera motxil·la que m'ha acompanyat durant els 14 mesos, ell ja sap qui és. Posats a donar gràcies, també dóno mil gràcies a la meva família que tant em va ajudar en la preparació del viatge (a nivell econòmic i moral) i encara m'ajuda avui cada dia. No ho obidaré mai.

View Volta el mon in a larger map

Un fred matí de gener, estiu a la Terra del Foc, em va servir d'escapatòria de la ciutat de Ushuaia. Tenia ganes de veure què podia oferir-me Xile i això semblava evident: més naturalesa i trekings. Puerto Natales és la base per explorar Torres del Paine, el treking més popular de la Patagònia xilena. Allà que em dirigia.

És impressionant la gentada que s'aplega aquí per sufrir i gaudir a la muntanya! Centenars, milers de persones recollint el màxim d'informació útil per preparar-se el millor possible per afrontar un treking de fins a 10 dies! S'organitzen meetings en tota la ciutat per assessorar de forma gratuïta als pobres desgraciats que passaran fred i calamitats a la muntanya (i jo m'hi incloc).

Pregunta d'examen. Què surt de sota una pedra quan li dones una patada a Sudamèrica? La resposta correcta és un "israelià"! Qui ha contestat correctament? Premi pel guanyador. Aquí tothom intenta evitar els israelians. Quan acaben els anys d'exèrcit obligatori al seu país viatgen per tot el món en grups grans. Són famosos per ser sorollosos i sovint no respectar les normes de convivència mínimes, com exemple, entrar en un dormitori encenent les llums i fent xivarri.

Tanmateix, quan els israelians viatgen sols, solen ser particulariament amables i civilitzats. Aquests es consideren diferents perquè ells mateixos eviten els altres grups d'israelians i prefereixen fer amics entre els grups de viatgers més internacionals per practicar idiomes i conèixer gent de cultures diferents. El dia que vaig arribar a Puerto Natales un noi em va saludar i em va demanar què feia allà. Li vaig contestar que viatjava sol i que buscava gent per fer el treking. Ell em va contestar que ja no estava sol perquè jo faria el treking amb ell. I així va ser. L'Asaf és un noi de Tel Aviv (rival del Barça al top 16 de la Eurolliga).

Vam anar a una sessió informativa, gratuïta, vam comprar menjar per 5 dies, vam llogar una tenda i ens vam preparar mentalment per fer la W, el circuit més famós, que agafa el nom de la forma que té el treking.

20 quilòmetres cada dia, 20 quilògrams a la motxil·la, vent, fred, i una mica de pluja. En Kgun10, fidel seguidor del blog, estaria orgullós de mi! I ho estàs, no?

El primer dia vam anar a acampar a prop del glaciar, primera pota de la W. Quina pujadeta! El glaciar molt maco però el Glaciar perito Moreno és millor, segurament perquè el veiem de més a prop. La següent pota de la W és la Vall francesa, on et trobes envoltat de muntanyes fantàstiques i al darrera, unes vistes de llac. La darrera pota de la W eren les torres del paine. 3 pics que s'alcen com torres mirant el cel. Normalment, la gent es lleva a les 4 del matí per poder veure com el sol, de color taronja, il·lumina les torres... sempre i quan els núbols no s'interposin en el seu camí! Puc dir que no vam ser totalment desafortunats. També va ser fantàstic retrobar-me als diferents campaments amb l'Alex i en Craig, companys de travessia a Antàrctica.

El treking va ser fantàstic en conjunt. No només per les vistes sinó també per la experiència de tota la travessia. Vam tenir moments durs, amb pujades i baixades trenca-cames, fred, un motxil·la infernal que pesava com un mort... però ens va fer bon temps, vam riure, vam veure paisatges preciosos, vaig conèixer gent de tot arreu i vam cuinar pasta o arròs de "bona" qualitat cada dia. I quan ens faltàven forces, no hi havia res millor que una mica de bon rock i heavy per pujar les muntanyes a tota velocitat!

Després del treking tenia el dilema de triar una de les 3 rutes que van cap al nord: la ruta 40 a Argentina (2 dies), la carretera austral (7 dies) i el creuar els fiords en el Navimag (4 dies). Al final vaig triar la tercera opció, malgrat ser la més cara, perquè seria la més tranquil·la i relaxant després de la pallissa a la muntanya. La veritat és que m'havien parlat molt bé però va ser una mica decepcionant (i no només per a mi). Els paisatges eren macos, però no per tirar coets. A més vam tenir un dia de mal temps i un dia de creuar el golf de penas... va ser una bona experiència però no pels paisatges, sinó de forma global. Vaig conèixer a un munt de gent, vaig descansar i mirar pelis, vaig apreciar les cerveses locals i jugar al bingo que és l'esport nacional!

Només tocar terra, ens vam escapar ràpidament de Puerto Montt en direcció a Puerto Varas, una ciutat al costat d'un llac. Allà ens vam banyar al llac amb vistes increïbles als dos volcans coberts de neu que, magestuosament, sobresurten en un paisatge pla. Va ser un dia interessant amb bona cervesa, bon sopar, més cervesa, més cervesa i per acabar, uns pisco sour. Quina nit... a les 3 i mitja que la Stef de Gran Bretanya i jo entràvem sense fer soroll al dormitori que compartíem amb 4 persones més. No estic acosumat ni a beure gaire ni a anar a dormir tard!

El dia següent va ploure "gats i gossos" com diuen els anglesos. Un dia tranquil dedicat a internet, jugar a cartes, riure i maleir els transports xilens. L'endemà deixaria Xile en direcció a Bariloche, a l'altre costat de la frontera. El famós Bariloche ens espera!!!