Relax, un mal necessari

Alguns, bé, molts dels qui llegiu aquest blog pensareu que viatjar és com estar de vacances. Que no es fa res de profit en tot el dia i que els viatgers sempre estan a sota d'un cocoter en algun lloc paradisíac. He de dir que la norma general no és aquesta. Viatjar, i més per Àfrica, és dur. L'altre dia una parella de Canadà ens explicava que escurçaven el viatge perquè estaven cansats dels transports públics, de les condicions higièniques, del menjar repetitiu, de la cervesa calenta i l'aigüa freda de la dutxa.

Aquest últim mes ha estat cansat per a mi també. He gaudit moltíssim de Uganda, que és potser un dels països més macos que he visitat fins ara, però després de 8 mesos m'ha entrat una mica d'enyorança. Enyorança de no poder veure els meus amics a l'altar, de faltar a les seves festes d'aniversari pels seus 30 anys, de no poder estar amb la família quan et necessiten... la duresa del viatge et fa replantejar moltes coses. Les hores que passo al minibús escoltant música i observant els impressionants paisatges et fan reflexionar sobre si hi haurà una continuació del meu viatge a un altre continent, o Àfrica en serà el final. Un cop arribi a Cape Town, he de comprar un vol cap a casa o cap a Àsia?

Gaudint d'Uganda

Uganda és una país que cada dia m'agrada més, que cada dia em sorprèn més. Les seves muntanyes passen dels 5 mil metres, tot és verd i trobes un salt d'aigüa a cada racó. És un país amb molta agricultura però al ser tan muntanyós, per allà on passes observes les plantacions organitzades en terrasses, com a Indonèsia o el Nepal.

La gent és molt simpàtica, com a la majoria d'Àfrica, i també obeeix el mateix patró: les dones són les que treballen la terra, a la botiga o on calgui, els nens treballen des de ben petits i els qui tenen sort van a l'escola, i els homes beuen, malgasten i no foten res en tot el dia. A tot Àfrica, aquesta seria la norma general.

Nedant a la font del Nil

Una tarda assolellada ens rep a Uganda. Aviat, mentre avancem dins del minibus cap a les muntanyes verdes de l'est del país, els núbols comencen a aparèixer i les primeres pluges del dia deixen la carretera relliscosa. El minibus avança ràpidament desafiant les forces de la naturalesa. Durant l'època de pluges, que va d'abril a juny aproximadament, cada tarda plou una mica o moltíssim. Tanmateix, aquest país tan verd sembla que hagi de ploure tot l'any per mantenir aquesta bellesa pròpia.

Després de canviar de minibus i taxis il·legals vàries vegades, arribem a la nostra destinació, les Sipi Falls, que com diu el seu nom, són un salts d'aigüa que volem recorrer l'endemà. L'allotjament és senzill; dormim en una cabanya de fang típica africana i, en tot el poble no hi ha ni llum ni aigüa corrent. Sembla que durant la temporada baixa no els surt a compte encendre els generadors. Tanmateix, des de la terrassa del bar tenim vistes directes a la primera cascada, una impressionant cua de cavall de quasi 100 metres. Quan penso que a Sudàfrica ens vam perdre un salt d'aigüa de 900 metres...