dilluns, 11 d’abril de 2011

El cavaller solitari al sud del Perú

Mig endormiscat travesso la frontera entre Bolívia i el Perú vorejant el bonic llac Titicaca. Tot va fantàsticament bé dins de l'autocar fins que discrepo amb la opinió del canari que s'asseu al meu costat, no era ni un canari ocell ni un seguidor de l'Espanyol, sinó un illenc de les Canàries. Té unes opinions molt radicals i xoquem quan em diu que els bolivians són fantàstics quan se sap com entrar-los. Em sostenia que ell els hi dóna uns regals i m'explicava unes teories horroroses per demostrar-me que són molt i molt simpàtics.


View Volta el mon in a larger map





De veritat es pensa que fer regals perquè et facin bona cara és una bona tàctica? Això no implicaria que el qui no fa regals hauria de rebre una mala cara? Només s'ha de ser simpàtic si et fan un regal? Fins i tot la noia alamanya que teniem al davant va sentir convenient intervenir per dir-li que no hi estava d'acord. Van acabar discutint entre ells sense arribar a cap acord, obviament, que si els alemanys eren o no més freds que els llatins! Jo els vaig deixar discutint mentre intentava no sentir-los, mirant per la finestra. A destinació va marxar ben tranquil sense dir ni piu mentre la noia alemanya treia fum pels queixals.




A Puno, després d'estar una hora pensant si m'hi quedava a fer nit per visitar les famoses illes flotants, decideixo que no val la pena. La gent m'havia dit que la ciutat no tenia res i que les illes són una turistada increïble (una ratonera!), corroborat per la Lonely Planet que diu que s'assembla a Disneyworld. Sense estar gaire convençut compro un bitllet cap a la ciutat de Arequipa, la segona ciutat més gran del país. Cal mencionar que la meva indecisió no ve donada perquè no vulgui anar a Arequipa sinó pel fet de saltar-me les illes flotants d'en Micky Mouse.




A l'autocar, un home gran i peruà se m'acosta i em diu, de males maneres, que surti ja que estic assegut al seu seient. Jo ho comprobo i molt educadament li dic que no és així, que jo estic al meu seient. Ell, bastant enfadat em diu que ha pagat per tenir la finestra. Jo, una mica desconcertat ho torno a comprobar. Respiro profundament i li responc amb menys paciència que ho sento molt que aquell és el meu seient i que no em penso moure. Ell em contesta que li demanarà al revisor per què faci de jutge. Naturalment, el revisor em dóna la raó i ja tenim un peruà d'avançada edat, enfadat i tocat en el seu orgull que haurà de seure amb mi durant 6 hores més. Quin dia que tinc amb els companys d'autocar...




Però aquest senyor què es pensava? Que perquè sóc turista em pot tractar malament i venir amb exigècies? Doncs amb mi s'equivoca! A sobre que paguem preus de turista en molts casos (bitllets d'avió per trajectes nacionals, entrades a parcs nacionals, etc.) hem d'aguntar que ens preguin per tontos? Buf, ho sento però a vegades se m'acaba la paciència davant d'algunes actituts.




Passem a coses més positives. Arequipa és la meva primera etapa al Perú i em sorprèn bastant. La veritat no sé què m'esperava. Es tracta d'una ciutat neta, ben il·luminada, moderna, maca, amb bons restaurants, gent ben vestida... No em queixo pas! Potser és perquè el Perú era el país que més conexia sense haver-hi estat. Això és degut a que tinc molts amics que hi han estat, que m'han donat consells, que me n'han explicat coses i al final, et fas una idea del país, una idea preconcebuda sobre el què et trobaràs.




Clar que una gran ciutat no és el Perú autèntic. Suposo que jo m'esperava una cosa més semblant a Bolívia: més indígena, menys modern, més caòtic i menys europeu. A Arequipa m'hi passo uns dies passejant pels seus bonics però no em deixen entrar a la catedral perquè porto pantalons pirata, que són shorts segons aquell senyor que, molt educadament, em va acompanyar fins a la sortida. Jo també, molt educat, vaig fer mala cara però sense dir res em vaig dirigir a la porta. Per auto-consolar-me, us diré que amb els pocs segons que vaig ser a dins, vaig constatar que tampoc valia gaire la pena...




He llegit molts comentaris de gent que va al Canyon del Colca i tots ells diuen coses meravelloses, fins i tot, molts diuen que ha sigut seu highlight al Perú. M'informo, miro fotos, i decideixo que també me'l salto. Ho sento però em fa mandra anar fins allà, fer una dia de treking i tornar. Al final, només és un canyon més, això sí, molt profund, més de mil metres de profunditat, però no deixa de ser un canyon més. Ho sento però no estic per fer trekings ara mateix. Crec que potser és el fet de viatjar sol de nou que em frena a fer algunes coses o potser és que realment no m'atrau gens. O potser sóc jo que estic amb una mentalitat negativa. La veritat és que a Arequipa estava una mica trist, crec que em sentia sol. Vaig acabar a un hostal sense gaire gent i sense cap zona per socialitzar amb altres viatgers.




Nazca, famós per unes línies gravades al terra amb formes característiques és la meva propera destinació. Allà me n'adono que el món està ple d'atracadors, xucla-sang, gent que exprimeix els truistes fins que no els queda ni l'ànima. El bitllet d'avió per sobrevolar les línies val 100 dòlars. És un vol que dura 30 minuts, veus 12 figures durant uns 5 segons cada una i on la majoria de gent es mareja. Comença el dilema: deixar-se enredar o no? Quan viatges amb algú, sempre ho pots comentar, escoltar una altra opinió, fer el mateix que l'altra persona, però quan estàs sol, tota aquesta feinada et queda per a tu solet. Volar o no volar, aquesta és la qüestió!




Com que ja sóc aquí i molta gent em diu que val la pena fer el sobrevol, decideixo que em deixaré enredar i veure com són aquestes línies de les quals tothom parla. Un dels misteris sense resposta del nostre món. Qui les va fer? Amb quin objectiu? Com és que hi ha un dibuix del que sembla un extraterrestre? Com és que el vent no ha esborrat les línies? Com han deixat fer una autopista que creui pel mig d'algunes línies? Com és que el pilot de l'avió parla un japonès millor que el meu anglès? Com és que no hi ha un grup de models sueques al meu avió? Ja veieu, moltes incògnites sense resoldre...




Vaig sobreviure al vol sense marejar-me gaire (en els darrers 5 anys hi han hagut 3 accidents mortals) us puc donar la meva opinió. No val la pena pagar 100 dòlars, hauria de valer uns 45 € com a màxim. Ho dic tenint en compte la durada del vol, el que realment es veu, la explicació que et donen, la documentació inclosa, i lo interessant que són aquestes línies. Però bé, l'economista que porto a dins em recorda la llei de la oferta i la demanda, és a dir, que mentre la gent estigui disposada a pagar aquests preus abusius (com jo he fet equivocadament) ells els mantindran. Es veu que durant la temporada alta els preus es disparen a més del doble i no hi ha prous places d'avió per tota la gent que es mor de ganes per veure les línies de Nazca. Després dels accidents, les empreses que ofereixen el vol han passat de ser 10 a ser 5. A més, ara totes les avionetes han de tenir dos pilots perquè en un dels 3 accidents, el pilot va tenir un atac de cor. Li pago un pisco sour al que em digui en quin indret més del món hi han avionetes de sobrevols turístics de 6 places amb dos pilots!!!



Ica, és una ciutat que no té res o això et diu tothom. Però la veïna Huacachina és un oasi envoltat de dunes d'allò més tranquil. Només hi trobo a faltar els ases transportant la collita, la gent treien aigüa del pou, cases fetes de fang, que aquesta gent siguin berebers, i que enlloc de Perú sigui el Marroc. Tanmateix, Huacachina m'entanta! Enlloc de ases hi han restaurants, enlloc de cases de fang hi han hotels i enlloc de berebers hi han gent venen collarets i polseres als turistes. Ja em va bé. Huacachina és un lloc especial. Com veieu a la foto, és un poble / oasi força petit, amb una llacuna central envoltada de gespa, palmeres i dunes altíssimes de sorra. És un indret fantàstic per passar uns dies de relax. La gent que conec ve i se'n va. Hi passa una nit o dos i segueix el seu camí, normalment a Lima, Nazca o Cuzco. Quan trobo un lloc que m'agrada, em costa marxar...



La activitat principal destinada als turistes i la raó per la qual tothom ve aquí és per pujar en un buggie i endinsar-se pel desert. Allà et vas parant en diferents dunes i baixes fent sandboard, és a dir, snowboard a la sorra. Com la sorra té més fricció que la neu, baixar de peu sobre la planxa és força avorrit perquè és lent i més difícil de controlar si no estàs acostumat a la nova superfície. Tothom baixa amb la panxa damunt la planxa i la cara a pocs centímetres del terra. S'agafen velocitats que sobrepassen els 70 km/h. Va ser divertit sense ser increïble. Més tard he descobert que era degut a que el meu conductor era massa caut i per això les baixades i pujades per les dunes podrien haver sigut molt millor. Però això ja ho explicaré a la propera entrada sobre Perú, perquè estimats lectors, tornaré a Huacachina amb els meus pares! No us perdeu com ho van passar lliscant per les dunes o donant bots dins del buggie! Impressionant!



A Huacachina vaig conèixer a molta gent maca. Feia temps que no coincidia amb tants viatgers. La Claire, irlandesa, que havia estat treballant a Cusco de cambrera a l'hostal més conegut de la ciutat, i jo vam marxar un matí cap a la inmensa ciutat de Lima. Allà vam compartir dos dies macos descobrint la capital, de més de 8 milions d'habitants, un terç de la població total de país. En ho vam passar bé passejant pel centre, menjant cebiche en una cebicheria on només hi havien locals i menjant gelat al centre comercial al davant del mar que hi ha al barri de Miraflores. Ens vam separar perquè un gran esdeveniment s'acostava!!!


Els meus pares, després de 14 mesos de no veure'ls venien a visitar-me! Ha sigut totalment inesperat perquè jo no puc preveure on estaré en uns mesos, a part que tingui alguna cosa reservada, com per exemple, uns bitllets d'avió a la Illa de Pasqua. Inicialment, no em van contestar l'email en el qual els informava de la compra dels vols i on els convidava a acompanyar-me en aquesta aventura. Semblava que se'ls havia menjat la terra! Tres dies després, preocupat, vaig enviar un segon email i els vaig trucar. Em van donar la bona notícia, estaven fent l'impossoble per poder venir. Quina il·lusió, no? Doncs moltíssima! Estava confirmat.



Finalment, el moment tan esperat va arribar i ens vam abraçar a la entrada de l'hostal. Durant 3 dies vam visitar la ciutat: el centre històric, el barri de Miraflores, el barri de Barranco... he de dir que en el centre històric no em van dir res per entrar a la catedral amb els mateixos pantalons que portava a Arequipa! Aquests dies per Lima només eren un aperitiu pel plat fort que venia: la misteriosa Illa de Pasqua!!! No us perdeu ben aviat el relat de les nostres aventures per la Illa més aïllada del món!

3 comentaris:

  1. Ja li vas posar cera a la tabla snow? així llisca molt més!!!!
    A nosaltres ens van fer baixar d'un bus perquè havia overbooking, una història increible.
    Que vagi bé

    ResponElimina
  2. Que fort lo que expliques que han fet passar una crta per sobre de les famoses línies de Nazca. De fet com que a Grècia et puguis pujar a sobre de restes mil·lenaris per fer-te una foto... sempre em sorprendrà.
    Marc, com et senti la Ra que el Colca es un simple canyon més et farà arribar les orelles al terra! jeje
    Q bona l'historia amb l'avi Peruà al bus, veig que segueixes sent el Marc de sempre disposat a trencar-li el braç a qui faci falta!jajajajaja
    Jo del Perú en se lo que m'han explicat i la idea que me'n faig es que a la que la ciutat es una mica gran t'han de robar fins i tot l'ombra, has tingut aquesta sensació?
    Apa que gaudiu amb el papis amb l'Illa de Pasqua!

    ResponElimina
  3. I tan que li vam posar cera! hahaha, i mira que les pendents eren quasi verticals!!! Overbooking en un bus peruà? Perquè serà que no m'extranya, hahahaha.

    Hahaha, Kgun10, diga-li a la Ra que el Canyon del Colca és bestial, els condors són magnífics, els trekings fantàstics i els guies super simpàtics! hahahaha
    Home, disposat a trencar un bras no, però no m'agrada que em prenguin per tonto :P I tu cuindadin que quan torni et trenco un bras! hahaha
    Sincerament et diré que poques vegades he tingut la sensació d'inseguretat... m'he sentit força segur encara que potser sigui una sensació errònia. Jo com sempre vaig amb els meus 3 ulls mirant a totes bandes :)

    ResponElimina