He trobat la Ciutat Perduda!

La meva mare l'altre dia em va enviar un email dient-me que havia sigut la visita número 10.000 al meu blog! Aquesta és una xifra que impressiona, no? Aprofito per donar les gràcies a tots els què em seguiu o consulteu el blog de tant en tant! També he de dir que quan hi penso, me n'adono de la immensa sort que tinc i lo fantàstics que són els meus pares. No els podré agraïr mai prou tota l'ajuda que m'han donat des de casa mentre viatjava pels indrets més remots del món. 10 mil gràcies!!!

View Volta el mon in a larger map

La camioneta procedent de Cartagena ens deixa a Taganga, un poblet de pescadors a prop de la ciutat de Santa Marta. La Beth i la Diane, que són les noies i que per això manen, decideixen que volen un hostal amb piscina i el Divanga sembla perfecte. Un hostal familiar, piscina, cocktails, somriures a les cares del staff,... perfecte per uns dies.

Sopem a l'hostal i coneixem a dues noies madrilenyes molt simpàtiques. Riem, bevem i passem una bona estona. Més tard anem a la discoteca local a fer uns balls! Feia temps que no anava de festa i torno desfet a l'hostal!

El poble de Taganga no és gaire maco i la platja sempre està bruta i plena de deixalles que arrastra la pluja. És un lloc acollidor però no és res de l'altre món. Quan hi penso, el poblet és força decepcionant però és una bona base per fer un munt d'excursions pels voltants. Sempre està ple de viatgers. Jo em puc estar dies sense fer res però les noies de seguida s'avorreixen i volen aventura. Decidim anar al Parc Nacional de Tayrona, un dels llocs més aconsellats per tothom qui ha estat a Colòmbia.

La nostra primera impressió és molt bona. Veiem diverses platges, caminem descalços per la selva, ens banyem en el paradís, dormim en hamaques... bé, dormir és un dir. Les hamaques resulten ser una veritable maldecap a l'hora de descansar i jo n'hauré d'aprendre. M'encanta el parc i les platges amb la selva a l'esquena mostren uns paisatges espectaculars.

Dormim en unes hamaques en una torre envoltada de mar i platges. Les vistes són fantàstiques. Malauradament, tot s'espatlla quan comença a ploure i no para en dos dies. Ja no ens queda roba seca i anar mullat tot el dia és molt desagradable. Decidim deixar el parc i tornar al avorrit poble de Taganga.

Un cop a Taganga tenim un cop de sort i podem reservar a la Casa de Felipe, un dels hostals més famosos de Colòmbia i molt popular entre els viatgers. Terraces, hamaques, un mirador amb bones vistes, moltes habitacions, excel·lent menjar i barat, creps de xocolata, facilitat per conèixer gent cada dia... masses habitacions, massa gent, un mal wifi, lluny de la platja, un gran negoci.

La Diane se'n va i la canviem pel Kieren, el nostre amic australià amb el qual vaig coincidir a Mendoza i Jujuy, Argentina. Mentre ell i la Beth van a passar uns dies al parc de Tayrona, jo em quedo a l'hostal intetant curar una infecció al peu causada per una picada de mosquit amb masses rascades. Els mosquits són un problema. Estem envoltats de selva i n'hi ha per tot arreu. Piquen a través de la roba i no tenen pietat de nosaltres.

Després d'uns dies de somnolència i estar de nou amb els amics decidim anar a fer un dels trekings més famosos de sudamèrica: la Ciutat Perduda. Es tracta d'una ciutat antiga al mig de la selva colombianaa l'estil de Machu Picchu però meny impressionant. Es veu que n'hi ha una altre de molt millor però en un territori dominat per la guerrilla...

El treking va ser increïble! Les meves expectatives eren tan baixes que em va encantar. Vam creuar rius que algunes vegades ens arribava el nivell del pit! La vegetació de la selva era realment impressionant, cascades, arbres, lianes, piscines naturals, animalons varis... les rampes eren dures: molt empinades, plenes de fang, una humitat sofocant i una calor insuportable! Sort que de tant en tant teníem piscines naturals on nedar i refrescar-nos i el grup era jove i dinàmic. Els campaments tenien hamaques, llits i el menjar era bo i sempre es podia repetir.

Des del darrer campament hi ha poc més de una hora fins arribar a la ciutat perduda. Es creua el riu diverses vegades fins arribar a l'inici de les escales. 1.200 esglaons, empinats i relliscosos ens porten a descobrir uns terrenys amb construccions antigues de més de 1500 anys enmig de la selva. No és res impressionant però em va agradar molt. Va estar habitada del segle 4 al 16 fins que les malalties portades pels colonitzadors espanyols va provocar la evacuació de la ciutat. Aquesta va ser oblidada fins que als anys 70 va ser redescoberta.

Actualment, hi viuen uns 100 militars els quals tenen la tasca de protegir els turistes contra possibles atacs de la guerrilla. Es passen 5 mesos allà a dalt i us puc assegurar que "passen gana". Van acabar tots enamorats de les noies del nostre grup.

El guia ens va explicar que, quan era petit, va haver d'escapar-se del seu poble degut a la guerrilla colombiana que només permetia que un dels fills de cada familia es quedés a casa. La resta, havia d'unir-se a la guerrilla. Va venir a la costa, a la regió on hi ha la Ciutat Perduda. Ens va explicar la seva història que va resultar ser super interessant.

Ell va començar als 11 anys a recollir fulles de coca i ho va fer durant 6 anys. Després d'això, va treballar un any en un laboratòri transformant les fulles de coca en cocaïna. ha participat en tot el procés de fabricació de la droga, l'or blanc de Colòmbia. Els pagesos de la zona treballaven tots en el mateix negoci. Quan Pablo Escobar, el famós narcotraficant del Cartel de Medellín, va començar a treballar amb els pagesos, va tenir problemes amb la guerrila. La guerrilla volia un percentatge dels guanys i anava poble rere poble a reclamar el seu percentatge sota amenaces de mort. Al principi, Pablo Escobar no era ningú i va accedir però més tard va crear un cos especial armat anomenat els "paramilitars". La seva funció era protegir els pagesos, cultivadors de la seva coca, de l'amenaça que representava la guerrilla.

La guerrila va matar els pares d'en Pablo Escobar i la guerra entre la guerrilla i els paramilitars era feroç. Pablo Escobar guanyava 87 milions de dòlars al dia amb el negoci de la droga. Els paramilitars, molt més flexibles que la guerrilla, buscaven voluntaris d'entre els poblets de pagesos per unir-se a ells en un entrenament mínim de 8 mesos a la selva. El nostre guia ho va trobar interessant i s'hi va allistar sent especialista en bombes i medicina (com treure bales, curar ferides de bales, etc.). Després d'això va començar a fer de guia turístic duent gent a la Ciutat Perduda on ja ha estat més de 200 vegades.

Com a curiositat, el nostre guia ens va explicar que es necessiten 50 quilos de fulles per fer un quilo de cocaïna pura. Ells, els pagesos, la venien als paramilitars i aquests la venien als narcotraficants. A Colòmbia 1 gram de cocaína val un dòlar, als EUA val uns 40 dòlars i a Austràlia val uns 350 dòlars. Fa 3 anys els paramilitars van entregar les seves armes al govern posant fi a la guerra de la coca. A canvi, el govern ofereix protecció als pagesos contra la guerrilla, no arrestar als paramilitars i garantitzar-los les seves propietats. Els pagesos deixen de conrear coca i passen a conrear cafè i menjar. Només les tribus indígenes tenen dret a plantar fulles de coca per a ús personal, que basicament significa per a mastegar com fan peruans i bolivians, no per transformar-la en cocaïna.

Després d'una experiència increïble envoltats de selva, ruines, històries sobre narcotraficants, militars i escurçons, tornem a Taganga, aquest famós poblet horrorós però que té un bon ambient viatger. Allà ens arriba la horrorosa notícia que un turista francès ha mort creuant el riu mentre feia el treking de la Ciutat Perduda. La corrent era massa forta i es va endur al pobre noi que viatjava amb la seva novia. Devia passar un parell de dies després que nosaltres travesséssim aquell mateix riu per al mateix lloc.

Una nit vam anar a jugar al Tejo, un joc típic colombià d'una de les regions del sud de Colòmbia. Es tracta de una espècie de curling, però enlloc de ser pla i de gel, la base està inclinada i és de fang. Com una petanca, jugues a tirar pesos a una diana envoltada de dinamita!!! Si la fas explotar has de beure. No es paga res per jugar al Tejo però has d'anar bevent. Va ser divertit... bé, qui no es divertiria en una combinació de joc, cervesa i dinamita! Aquests colombians són ins cracs!

Els dos darrers dies a Colòmbia els vaig passar de vacances a Taganga. Vam canviar d'hostal i vam anar a un que tenia piscina. Així que em vaig passar dos dies a la piscina amb 5 amics més fent cocktails. Un descans merescut després d'un duríssim treking a la Ciutat Perduda i abans d'aventurar-me a les perilloses terres de Venezuela! Aquí huele a azufre!!!