Illa de Pasqua, el melic del món

Una veu ens desperta informant-nos que en pocs minuts estarem aterrant a Hanga Roa, única ciutat d'Illa de Pasqua, mentre ruixen la cabina de l'avió amb algun esprai amb pudor d'ambientador. Perquè la normativa així ho obliga, diuen.

View Volta el mon in a larger map

El cavaller solitari al sud del Perú

Mig endormiscat travesso la frontera entre Bolívia i el Perú vorejant el bonic llac Titicaca. Tot va fantàsticament bé dins de l'autocar fins que discrepo amb la opinió del canari que s'asseu al meu costat, no era ni un canari ocell ni un seguidor de l'Espanyol, sinó un illenc de les Canàries. Té unes opinions molt radicals i xoquem quan em diu que els bolivians són fantàstics quan se sap com entrar-los. Em sostenia que ell els hi dóna uns regals i m'explicava unes teories horroroses per demostrar-me que són molt i molt simpàtics.

View Volta el mon in a larger map

La Paz, la capital més alta del món

La Beth a Boston i jo a California. Com les dos germanes de la pel·lícula, ha arribat l'hora de separar-nos. Ens hem convertit en dos grans amics que han compartit un munt de coses junts durant un mes i mig, però això s'ha acabat. El segon dia que ens vam conèixer ella em va dir que seriem amics per tota la vida. Quasi no ens coneixiem, quasi no haviem parlat, però hi havia una connexió especial. I així és. Després d'aquell dia, sense imaginar-m'ho, hem viatjat plegats pel continent i hem forjat una gran amistat. Cert és que vam començar viatjant tres persones juntes i, amb la marxa d'en Jim, les coses van canviar bastant, jo diria a pitjor (no t'ofenguis Beth, tu saps que és veritat), però ens hem aguantat força bé tenint en compte que viatjar amb algú pot resultar molt complicat.

View Volta el mon in a larger map

Com anava dient, ella havia marxat cap a Rio de Janeiro per viure la bogeria del Carnaval brasiler i jo em dirigia a La Paz, capital d'aquest bell país que és Bolívia. Un autocar nocturn em duria a aquesta ciutat que sembla inmensa però que en realitat no ho és tant. Es pot arribar a tot arreu, o quasi, a peu, i no arriba al milió d'habitants. Quan arribes a la ciutat de La Paz, a 3.660 metres d'alçada, es fa per la zona més alta de la ciutat i es veu la vall amb milers de cases que omplen tot l'espai fins on allarga la vista. És realment espectacular. Impressionant!

Ciutats colonials a Bolívia - Que vénen els invasors!

Deixem el Salar enrera però seguim a l'altiplà bolivià. Potosí és la ciutat més alta del món, a 4.000 metres d'alçada i la nostra propera destinació. Qui no coneix la expressió "vales un potosí"? Doncs precisament fa referència a aquesta ciutat boliviana.

View Volta el mon in a larger map

Potosí és famosa pel Cerro Rico de Potosí, una mina de plata en una muntanya que els colonitzadors espanyols van explotar fins a quasi esgotar-la. Es diu que els carrers de la ciutat estàven "esfaltats" amb plata, que amb la quantitat de plata que els espanyols van treure, es podria construir un pont de plata des de Bolívia fins a Espanya. Els colonitzadors van utlitzar indígenes com a esclaus per extreure el preciós metall. Més tard van utilitzar també esclaus africans. 8 milions de persones han mort en aquesta mina treballant en condicions infrahumanes. Us ho podeu imaginar? 8 milions de persones... mortes en una mina! Encara avui, la competència pels millors filons de metall fan que alguns grups dinamitin zones on gent treballa i es matin els uns els altres.

Un mar de núbols a Bolívia

Feia anys i panys que em moria de ganes de conèixer aquest país d'Amèrica del sur que, curiosament, és un dels dos únics països d'aquest inmens continent que no té sortida al mar. La Mónica, una amiga boliviana que va estudiar amb mi, em va transmetre la seva passió per la seva Bolívia estimada i, des de llavors, he anat sempre amb un llistat d'indrets a visitar en aquest bonic país.

Ver Volta el mon en un mapa más grande

Tenia moltíssimes ganes de deixar enrera la modernitat d'Argentina i Xile per endinsar-me, per fi, en territori indígena. La espera ha sigut llarga però sembla que per fi ha arribat el moment tan esperat. La Beth i jo agafem un autobús que ens portarà a la frontera, no sense passar alguns entrebancs en aquestes cerreteres. La meva primera impressió no pot ser millor. Les dones locals són realment especials, amb els seus vestits, els seus barrets, els seus mitjons alts... a més, els preus són barats, la gent menja al carrer, el trànsit és caòtic, els carrers són bruts... just el que buscàvem: exotisme! Es nota que és un dels països més pobres del continent. Malauradament, la meva primera idea queda deslluïda per la antipatia natural de la gent. No som benvinguts. Maleïts fastigosos gringos...

Xile, la festa continua (o take a Chill Pill)

Una dia complet d'autocar ens portava, a la Beth, al Jim i a mi, a creuar els Andes per enèssima vegada en direcció a Santiago, la capital. Això sí, abans m'havia de barallar amb els maleducats de la duana xilena que et prenen el pel, t'insulten a la cara i només falta que et diguin que si no t'agrada com ho fan, que viatgis a qualsevol altre país.


View Volta el mon in a larger map

La Casa Roja, l'hostal escollit a Santiago va resultar ser una el•lecció fantàstica: piscina gran, jacuzzi, bar a la piscina, ping pong, terrassa enorme amb bar, una habitació gran i un ambient excel•lent. Encantats que estàvem amb l'hostal i ho vam anar a celebrar amb uns mojitos, unes caipirinhes i bona conversa amb una munt de noies!!! Australianes, canadenques i americanes que no podien viure sense en mi ni en Jim, així que ens van convidar a que les acompanyéssim de festa a una discoteca. La Beth es va quedar a dormir però nosaltres vam tenir una nit animada amb noves amistats i molta gresca.

Crisi i superació a Argentina

Zig zaguejar entre Argentina i Xile és normal quan es vol visitar el màxim d'atraccions a ambdós cantons de la cordillera andina. Aquest trajecte en autocar en direcció a Bariloche travessa bells paisatges i petits poblets fins a arribar a aquesta immensa ciutat coneguda per l'esquí, el seu llac, la xocolata i els bons restaurants.