Un mar de núbols a Bolívia

Feia anys i panys que em moria de ganes de conèixer aquest país d'Amèrica del sur que, curiosament, és un dels dos únics països d'aquest inmens continent que no té sortida al mar. La Mónica, una amiga boliviana que va estudiar amb mi, em va transmetre la seva passió per la seva Bolívia estimada i, des de llavors, he anat sempre amb un llistat d'indrets a visitar en aquest bonic país.

Ver Volta el mon en un mapa más grande

Tenia moltíssimes ganes de deixar enrera la modernitat d'Argentina i Xile per endinsar-me, per fi, en territori indígena. La espera ha sigut llarga però sembla que per fi ha arribat el moment tan esperat. La Beth i jo agafem un autobús que ens portarà a la frontera, no sense passar alguns entrebancs en aquestes cerreteres. La meva primera impressió no pot ser millor. Les dones locals són realment especials, amb els seus vestits, els seus barrets, els seus mitjons alts... a més, els preus són barats, la gent menja al carrer, el trànsit és caòtic, els carrers són bruts... just el que buscàvem: exotisme! Es nota que és un dels països més pobres del continent. Malauradament, la meva primera idea queda deslluïda per la antipatia natural de la gent. No som benvinguts. Maleïts fastigosos gringos...

Tant se val. Ens encanta el canvi. Els paisatges des de l'autobús són fantàstics i potser és que estem molt receptius i ens agrada tot. Arribem a Tupiza, la nostra primera destinació al sud del país. Un poblet sense gaire encant però que els seus voltants són fantàstics. Vam agafar una excursió de dos dies a cavall pels voltants, creuant canyons, rius desbordats per les pluges, poblets que semblen abandonats i més gent antipàtica que ni miren quan els saludes. Tot fins a arribar a un poble sota una inmensa muntanya que és on passarem la nit. La dòna de la casa ens acull, ens dóna de menjar, ens somriu. La primera persona amable que trobem.

Jo dic que a la gent d'aquesta zona no els agraden els gringos i que per això la gent és tan antipàtica. La Beth diu que són tímits i que per això no volen parlar amb nosaltres. Uns dies després, la Beth descobreix que molts d'ells són uns maleducats. Em va acabar donant la raó. Ja diuen allò de pensa malament i encertaràs.

Un dels highlights de Bolívia és sens dubte el Salar de Uyuni, el mar de sal més gran del món. Agafem un tour de 4 dies que ens porta per canyons, deserts, geysers, llacs de mil colors amb flamencs, tot acompanyat per pluja i neu, a unes alçades que oscil·len entre els 3.500 i els 5.000 metres. L'alçada m'afecta només lo just deixant-me exhaust al més mínim esforç. Afortunadament, no tinc cap problema de mals de cap ni de respiració, com a molt d'altres. Els paisatges que veiem són fantàstics malgrat el fred i el mal temps. És una llàstima que la nostra visita coincideixi amb la temporada de pluges i no puguem veure aquestses meravelles amb la llum del sol.

Tanmateix, el darrer dia ens reserva una sorpresa. El sol surt a visitar-nos per mostrar-nos tota l'esplandor d'un Salar de Uyuni innundat per l'aigüa. A mi m'encanta. Els reflexos del cel i els núbols mostren una paisatge increïblement preciós i hipnòtic. M'estaria allà tot el dia observant aquella meravella i caminant per l'aigüa. Molts queden decepcionats degut a la gran quantitat d'aigüa ja que esperàven veure el salar de color blanc. Jo que tinc la sort d'haver vist llacs de sal blancs, com a Botswana, us puc dir que l'espectacle del Salar amb aigüa em resulta més gratificant.

A la ciutat de Uyuni anem al mercat, mengem hiper barat, comprem productes a preus rídiculs i notem que tots els nens es diverteixen a mullar-se entre ells i també als turistes despistats. Més tard ens assabentem que aquest "mullader" és degut al Carnaval i que l'aigüa és l'arma preferida durant aquestes festes. Es passen setmanes mullant a tothom i celebrant el Carnaval. Ben fet però no em mulleu a mi!

Salar de uyuni és definitivament un dels llocs més especials que he visitat al continent. No us el deixeu perdre!