Xile, la festa continua (o take a Chill Pill)

Una dia complet d'autocar ens portava, a la Beth, al Jim i a mi, a creuar els Andes per enèssima vegada en direcció a Santiago, la capital. Això sí, abans m'havia de barallar amb els maleducats de la duana xilena que et prenen el pel, t'insulten a la cara i només falta que et diguin que si no t'agrada com ho fan, que viatgis a qualsevol altre país.


View Volta el mon in a larger map

La Casa Roja, l'hostal escollit a Santiago va resultar ser una el•lecció fantàstica: piscina gran, jacuzzi, bar a la piscina, ping pong, terrassa enorme amb bar, una habitació gran i un ambient excel•lent. Encantats que estàvem amb l'hostal i ho vam anar a celebrar amb uns mojitos, unes caipirinhes i bona conversa amb una munt de noies!!! Australianes, canadenques i americanes que no podien viure sense en mi ni en Jim, així que ens van convidar a que les acompanyéssim de festa a una discoteca. La Beth es va quedar a dormir però nosaltres vam tenir una nit animada amb noves amistats i molta gresca.

L'endemà havíem de recuperar-nos dels excessos de la nit anterior pel que vam decidir llevar-nos tard i anar a la piscina. Vam passar tot el dia a la piscina i al jacuzzi xerrant, bebent, rient, ballant a la barra i fent fotos com les que veieu. No calen gaires comentaris per dir que va ser un dia ben aprofitat. Us podria dir que va ser el dia més divertit del tot el meu viatge des de que vaig començar. Un d'aquells dies que no s'obliden i que quan veus les fotos penses " perquè només ha de durar un dia?". Sense mentir-vos us diré que vaig fer més de 100 fotos des de dins de la piscina.

La festa va durar fins altes hores de la nit però l'endemà vam decidir anar a visitar Santiago. Bé, això no és totalment cert, teníem una tasca. Un revesavi d'en Jim era ambaixador dels Estats Units a Xile a principis del segle passat i quasi provoca una guerra entre ambdós països (la Crisi del Baltimore ben explicada a la wikipedia i amb caricatura inclosa). Al final no va passar res però dins la seva família hi ha la llegenda que hi ha una estatua del seu revesavi en algún lloc de Santiago o Valparaiso. Doncs aquesta era la nostra tasca del dia, trobar la estatua. Vam anar caminant parant a totes les estatues que vam veure. Vam anar a un centre cultural, als arxius nacionals i finalment al Consell de Monuments Nacionals. Allà ens van dir que no hi havia cap estatua però que mirarien si hi ha alguna placa o monument en algun indret.

Tot això ho vam fer recorrent els carrers i places principals, i menjant lo més típic de Xile: hot dog amb tomàquet, guacamole i mayonesa. Va ser una dia genial i cansat. Vam agafar un taxi a l'hostal per poder-nos banyar a la piscina el més aviat possible. Van ser uns dies de gresca i no parar de riure les 24 hores del dia. Els tres vam viure moments increïbles que segurament no oblidarem mai.

La nostra següent parada seria la platja de Ritoque on hi aniríem amb una nova amiga, la Lauren, australiana. Tots quatre ens vam instal•lar en aquest fantàstic hostal on continuaria la nostra festa particular: bona teca i bon beure per uns dies de descans a la platja. A la costa de Xile està núbol fins a les dues de la tarda i després fa un sol espatarrant! Uns dies de descans a la platja menjant sushi i peix fresc van ser increïbles malgrat l'aigüa congelada del mar. Puc dir que la vida em somriu, torno a ser jo. Torno a sentir-me el Marc de sempre, el rialler, el que s'havia perdut durant uns mesos a l'Àfrica. Torno a sentir-me en força per continuar el meu viatge i afrontar nous reptes. Els dec molt a la Beth i al Jim. Al meu facebook hi trobareu centenars de fotos amb ells.

Només vam passar una tarda a Valparaiso. Ja sé que és molt maco, interessant, i que m'hi hauria d'haver estat més dies però ara el que volia és mantenir-me unit a un grup que m'havia tornat a la vida. Vam agafar un bus fins a La Serena on vam gaudir de més platja i del Valle del Elqui, famós pels seus observatoris d'estrelles i el pisco, un licor local fet a base de raïm. A la nit vam anar a un observatori i ens va encantar! Mai no hagués pensat que faria això a Xile, però va ser una experiència màgica on vam veure estrelles, constel•lacions, planetes com Jupiter i els seus satèl•lits, estrelles vermelles que vol dir que són velles i que en qualsevol moment poden explotar i convertir-se en supernoves omplint el cel de milions de colors. Realment vam aprendre mol i vam gaudir molt.

Com no podia ser d'una altra manera, vam fer una degustació de pisco i la visita a la fàbrica, abans d'acomiadar-nos d'en Jim davant d'un bon plat de sushi i de les nostres últimes rialles junts. En Jim treballa en la indústria del cine i té un projecte a Buenos Aires que comença en pocs dies. No ens podrà acompanyar més endavant i la Beth i jo ens quedem orfes. No queda clar com funcionarà el grup reduit a un duet. Les coses no seran mai igual. Almenys he viscut una de les millors èpoques de la meva vida i ho he aprofitat al màxim. Jim, et trobarem a faltar, així com als teus continus "fuck love!").

La Beth i jo en dirigim al nord, a Caldera i Bahia Inglesa recorrent la costa i en busca de més platja, més diversió, i més bona vida. A Bahia Inglesa hi trobem el què buscàvem. "Los ostiones" ens esperen. Al nostre país en diuen Vieires, a França Coquilles Saint Jacques i a UK Scallops. Doncs no cal dir que ens posem les botes. Esmorzo una empanada de vieires a primera hora, però unes hores més tard tinc gana i a mig matí menjo un plat de vieires que encara es mouen quan hi tiro llimona. Un plat de 6 ostiones premium em valen uns 4 euros. Anem a dinar però els ostiones allà són caríssim així que només fem unes copes de vi blanc davant del mar, mentre coneixem dues noies vasques súper simpàtiques. Amb ells xerrem unes 3 hores mentre ens puja el vi i cantem l'himne del barça a la terrassa! Una tarda fantàstica però són les 6 de la tarda i encara no hem dinat. Tornem al lloc de les vieires i ens en mengem "només" 3 plats més! Anem a fer una migdiada a la platja amb les noies mentre el sol se'n va poc a poc...

Un bus nocturn ens du a San Pedro de Atacama, al desert que porta el mateix nom. Aquí ja estem ben bé al nord de Xile, ben a prop de la frontera amb Bolívia, el nostre objectiu i país on la Beth i jo agafarem camins separats: ella va a Rio per carnaval i jo continuo en direcció al Perú. San Pedro és la ciutat més interessant que he vist fins ara al continent. Els carrers no són asfaltats i les cases són fetes de fang. Lamentablement, San Pedro està innundada de turistes, xilens i estrangers i els preus són desorbitants. Les excursions per visitar les atraccions properes són cares pel què, només anem caminant a una d'elles creuant rius d'aigüa marró. Cal dir també que m'han dit que a la veïna Bolivia els paisatges són molt millors i els preus ridículs així que ens passem uns dies a San Pedro descansant i passejant pels seus carrers.

El desert d'Atacama és l'indret més sec del món. Només plou uns 10 minuts cada any. Doncs arribem nosaltres i porta una setmana plovent cada dia unes hores! No s'ha vist mai. La sequetat d'aquest desert fa que sigui un dels millors locs del món per a la observació dels astres i els EUA, la UE i altres països inverteixen milions d'euros en telescopis gegants en aquesta zona.

Un matí deixem San Pedro, deixem Xile, deixem l'avorriment que produeix la modernitat per endinsar-nos a terreny indígena. La veritat és que la nostra propera parada és al nord d'Argentina, i durant dos dies, però només ens serveix com a base per accedir a Bolivia. Ah, i per celebrar els meus 500 dies que porto en aquesta aventura. Ja veurem si la propera entrada penjo fotos de la festa o les censuro... no és pot tenir tot!