Xile també té Patagònia!

Abans de començar us volia demanar perdó i comprehensió per les faltes ortogràfiques que hi pugui haver. I és que tinc un petit problema amb el meu ordinador: no tinc corrector!!! Per tant, he de llegit el text vàries vegades per assegurar-me que no hi ha cap horror. Ah, i la setmana passada, la Cristina em demanava que ensenyés la meva motxil·la, la que m'acompanya a tot arreu, la que fa d'armari i de casa. He de dir que és nova perquè vaig haver de jubilar l'anterior degut als desperfectes occasionats a Àfrica i els primers mesos a Argentina. Els transports públics no perdonen... Aprofito per donar mil gràcies a la persona que em va obsequiar amb la primera motxil·la que m'ha acompanyat durant els 14 mesos, ell ja sap qui és. Posats a donar gràcies, també dóno mil gràcies a la meva família que tant em va ajudar en la preparació del viatge (a nivell econòmic i moral) i encara m'ajuda avui cada dia. No ho obidaré mai.

View Volta el mon in a larger map

Un fred matí de gener, estiu a la Terra del Foc, em va servir d'escapatòria de la ciutat de Ushuaia. Tenia ganes de veure què podia oferir-me Xile i això semblava evident: més naturalesa i trekings. Puerto Natales és la base per explorar Torres del Paine, el treking més popular de la Patagònia xilena. Allà que em dirigia.

Ushuaia i Terra del Foc, la fi del món

Antàrctica va condicionar la meva estada a Ushuaia. És el punt de partida dels creuers que van al continent de gel, pel què hi vaig estar uns dies abans i després del meu viatge estrella. Naturalment hi volia anar pel què representa en sí mateix, però no tenia gaire clar quines coses s'hi podien fer.

View Volta el mon in a larger map

Arribant a Ushuaia amb l'autobús, després de 12 hores interminables, amb quatre fronteres incloses, no podia evitar pensar en tots els turistes que arriben aquí en avió i es perden la millor part de la Terra del Foc. Ushuaia no deixa de ser una ciutat, però el camí d'accés és impressionant. Es travessen muntanyes, llacs, glaciars, boscos, el tot formant un increïble paisatge que només els viatgers "pobres" que hi accedeixen en autocar tenen el privilegi de presenciar.

Antàrctica, el continent de gel

Molta gent ve a Ushuaia per visitar Terra del Foc, la fi del món, el canal de Beagle, els pingüins i les foques... Jo no. Jo sóc més xulo que ningú. Jo vinc aquí amb la clara intenció de marxar a Antàrctica. El sisè continent segons vaig aprendre a l'escola (vaja, crec, mai no escoltava gaire a classe) o el setè com m'han ensenyat els americans. Tanmateix, no en sabia gaire cosa, com la majoria de nosaltres.

Patagonia, naturalesa en estat pur

M'havia quedat atrapat a Buenos Aires. Una ciutat maca que té de tot però que m'ofega. Al principi, em va anar bé per tallar amb Àfrica, per tenir un nou començament, recarregar les piles, i sentir-me il·lusionat de nou. Ha estat fantàstic però em començava a faltar l'aire. Quan viages per tant de temps i et pares en un lloc, a vegades costa tornar a arrencar.

View Volta el mon in a larger map

Una de les meves millors amigues, la Sònia, venia a Argentina de viatge per conèixer la Patagonia de més a prop. No venia a visitar-me a mi, però jo faria tot el possible per coincidir amb ella en algún indret d'aquest inmens país. La ciutat escollida seria Puerto Madryn. Una ciutat a la platja que, a part del mar, no té gaire cosa més. Tanmateix, és la base per visitar la Península Valdés, un parc nacional a la part nord de la Patagonia.

Uruguai que guai!

Havia sentit moltes coses sobre Uruguai abans de venir. Coses bones i regulars, però jo tenia ganes de descobrir per mi mateix com seria aquest "petit" país sudamericà, situat entre Brasil i Argentina. Hi han molts ferris diaris que creuen el Riu de la Plata que separa Argentina de Uruguai, i en un d'aquest vaig conèixer un noi de Pamplona que va fer que l'hora de navegació passés volant.

He de dir que mirant un mapa del continent, encara no entenc com poden anomenar riu, al Riu de la Plata. A mi només em sembla un troç d'oceà que entra a l'interior del continent. Li donen aquest nom i així poden dir que tenen el riu més ample i amb més caudal del món, quan en realitat no és un riu. O potser és pel fet que sigui aigüa dolça provinent dels rius Paraná i Uruguai.

Nova ciutat, nou país, nou continent, noves il·lusions

Buenos Aires a Argentina ha sigut la ciutat escollida per acollir la meva primera parada fora del continent africà. Malauradament, un retard de 15 hores en el vol em van fer arribar a Buenos Aires a les 2 de la matinada. Tanmateix, van passar força bé: hotel de 4 estrelles pagat per la companyia i tots els àpats inclosos. A més, anava acompanyat d'una amiga coreana i un amic japonès que s'allotjàven al mateix hostal que jo i agafàven el mateix vol. Bona companyia.

A Buenos Aires he aprofitat per descansar. Sense exagerar, m'he passat dies sencers al sofà mirant vídeos i connectat al wifi gratuït de l'hostal. Estava tan cansat de la meva aventura africana que no em venia de gust fer res. Però en aquest hostal és molt fàcil conèixer gent nova cada dia i a vegades és complicat no fer res. Amb ells he descobert que Buenos Aires no dorm mai. Festa cada dia de la setmana i es menja a les mateixes hores que a Espanya.

Les dunes vermelles de Namíbia

Molt d'hora pel matí, com és costum a Namíbia, el fred, el soroll i la llum em desperten del meu son dins la meva tenda. Aquest matí ens dirigim en direcció al desert del Namib però abans travessarem Welwitschia drive per observar les famoses plantes Welwitschia. Els científics diuen que són són arbres però en realitat no aixequen dos pams de terra. Només poden viure en zones remotes on no hi ha depredadors que se les mengin ja que creixen molt a poc a poc. N'hi ha que tenen dos mil anys! A més veiem el besavi de totes les welwitschia que fa un metre d'alt. Uauuuuu!

View Volta el mon in a larger map

Arribem al migdia a Sessriem, la porta que ens donarà accés a Sossusvlei, les dunes vermelles del desert del Namib. Ens realitat aquí podem trobar les dunes més altes del món que poden arribar a fer uns 325 metres d'alçada i, amb la llum del sol, la sorra ens ensenya el seu millor color que és un vermell fosc. La bellesa de l'indret la trobem quan aquestes dunes altíssimes envolten uns pantans blancs. Els pantans estan secs i poden tenir vegetació. La millor part és pujar caminant les dunes i veure les vistes des de dalt.