Timor, la joia de l'est

Després d'uns mesos a Indonesia on no vaig estar sol ni un minut, estava convençut que la meva aventura a Timor Leste seria ben diferent. Qui viatja a Timor? Poca gent, de ben segur. La veritat és que sentia la necessitat de viatjar sol uns dies, tenir el meu espai, reflexionar sobre tot el què em preocupa (bàsicament la meva tornada a Europa el juliol), planejar els meus propers mesos per Àsia... M'equivocava. Ja dic jo que Mai no caminaré sol i així és. A l'aeroport de Bali conec a una noia noruega, ben rossa i simpàtica, que agafa el mateix vol que jo i s'allotja al mateix lloc que jo. Conectem de seguida i m'explica que ella està viatjant per tot el món amb l'objectiu de completar la llista de països de les Nacions Unides. En porta uns 130 i en els propers mesos arribarà als 170.

Timor Leste és un país amb poc turisme i una antiga colònia portuguesa. A més, les incessants guerres amb els seus veïns indonesis han practicament destrossat el país.Les darreres no fa ni 3 anys. Timor (o Timur) significa Est en l'idioma indonesi. I Leste significa Est en portuguès. Així que el nom del país és Est Est i ocupa el costat Est de la illa de Timor.

Quan arribem a Dili, la capital, de seguida em crida la atenció que tinc el sentiment d'estar a l'Àfrica. País més pobre que la resta dels països asiàtics, ple de bases, contenidors i transports de les Nacions Unides, carrers bruts, gent negra, ningú no parla anglès... potser cap d'aquestes coses són específiques d'Àfrica però l'ambient que es respira sí. M'encanta!!!

Acompanyat de la Lene, la noia noruega, passem uns dies a Dili visitant la ciutat i en JC, una estàtua de Jesús al final d'un bonic passeig per la platja. Una imatge molt similar a la que podem trobar a Cristo de Corcovado a Rio de Janeiro. També intento aconseguir un visat per passar a Indonèsia per carretera. Però ja vaig dir que les autoritats d'aquest país són una colla d'ineptes sense cap mena de sentit comú. Em demanen per un visat d'un mes, una carta d'invitació, una foto amb fons vermell (que només es pot aconseguir a un lloc i sempre està tancat), fer cua des de les 5 de la matinada, un pagar una abusiva quantitat de dòlars americans. És molt més fàcil i barat volar de nou a Bali i aconseguir un visat directament a l'aeroport. Ràbia continguda. Colla d'inútils!

La Lene, que només ha vingut a Timor per ratllar-lo de la llista de països, marxa al cap de pocs dies mentre que jo decideixo que val la pena visitar l'est del país. Després de 8 hores en busos destartalats i carreteres horroroses, arribo a Los Palos, un poble on conec un noi que em proposa d'anar a dormir a casa d'ell, que viu amb els seus avis. El seu pare va marxar fa molt de temps a Anglaterra i poques notícies rep d'ell. Accepto i em porta a un petit poblet a les afores, envoltat de camps, porcs, palmeres, camins de terra i bicicletes. M'encanta!!! Ja deia jo que s'essemblava a l'Àfrica. Em donen de menjar, de beure i no accepten ni un sol dòlar (la moneda de Tmor és el dòlar americà).

Com a anècdota, us explicaré que surto del labavo, fosc i humit, i em trobo cara a cara amb un porc a la sala d'estar. Em mira al ulls i li retorno la mirada. S'escapa i s'amaga fins que no he sortit del mig. Divertidíssim. I quan no és el porc, són els aneguets acompanyats de la mama. Fantàstic.

L'endemà surto ben d'hora per anar a Tutuala Beach. Espero 2 hores que vingui algun bus però res de res. Quan finalment decideixo canviar de rumb, un jeep amb voluntaris australians em recull per portar-me fins a la meva destinació tan desitjada mitjançant una carretera horrorosa. Necessitem una hora i mitja per fer 8 quilòmetres. Ells només hi van a passar el dia i jo sóc l'únic turista de la zona així que sembla que finalment podré passa un parell de dies en solitari. Molt solitari! No hi ha ningú. Només els empleats de l'hostal que no parlen ni anglès ni portuguès i els pescadors de la zona. Fantàstic!

Tothom ve a Tutuala Beach per visitar Jaco island, una illa deserta, paradisiaca, amb aigües blaves i transparents. Sembla l'indret més increïble de la terra. I només és per a mi! Sabeu allò que et pregunten què t'emportaries en una illa deserta? Doncs parlen d'aquesta illa. El paradís. Realment és a la fi del món. Lluny de tot i de tothom. Pocs turistes venen aquí per la dificultat que té arribar-hi, però val la pena. Es converteix en un dels meus llocs preferits de la meva volta el món.

Arribava el moment de pujar els 8 quilòmetres de carretera de pedres pel me compte. No hi han altres turistes a la vista. Em toca pujar a peu, dues hores, sota un sol que crema des de les 8 del matí. Mentre pujo escoltant música heavy que em dóna ànims i forces per caminar a un bon ritme pico un roc sense voler i em comença a rajar sang al dit gros del peu. Ni tansols paro. La sang tampoc para de rajar durant 10 minuts i el peu se m'enganxa a la sandàlia degut a la sang. La vida és dura però jo estic a Timor!!! Magnífic.

Quan menys m'ho espero i estic a punt d'arribar a dalt, un jeep quasi m'atropella perquè no sentia que vingués degut a la música que escoltava. El paro desesperat  i amb cara de cansament i llàstima els demano que em portin. S'ho pensen però accepten. Un cop dins, tot són rialles i bones maneres. Una parella de biòlegs americans, de Hawai, que fan recerca a Timor. Ell m'explica que quan estudiava a la universitat va tenir de professor al Lluís Companys!!! President de la Generalitat a l'exili. I endevineu quina matèria ensenyava? Llengüa castellana.

Em deixen a un encreuament i allí espero a un altre cotxe que em porti cap a Baucau. No passen ni 2 segons que paro a un cotxe amb un conductor que porta una samarreta del Barça! Intercanviem samarretes i ens fem unes fotos. Ell està entusiasmat i jo estic content que em porti. Per cert, Àsia és del Barça. Una gran majoria de la població adora el Barça. Porten samarretes i es saben tots els jugadors. Pocs seguidors del Madrid però bastants dels equips anglesos que és el futbol que miren més sovint a la tele degut als horaris. Considero que el Barça m'hauria de regalar samarretes gratuïtes per la promoció!

A Baucau em trobo cara a cara amb els simpàtics australians que em van baixar a Tutuala Beach! L'endemà van cap a Dili i em proposen de portar-me. Fantàstic!!! A més, conec en Carl, galès, amb qui comparteixo un excel·lent sopar a la famosa Posada Rosa. Curri i cervesa i molt bona conversa. És ell qui em diu que he d'anar a Sipadan (Malasia) a bucejar, que no m´ho puc perdre, que és la seva millor experiència a sota l'aigüa. Aquí començo a reconsiderar la meva ruta...

Tornada a Dili, a l'hostal on trobo vells amics, alemanys, australians, francesos, portuguesos i en Carl. Em sento com a casa. Envoltat de cares conegudes i dones guapes. Ens ho passem bé però estic trist. Trist que l'endemà deixaré Timor, un país que m'ha agradat més del què m'esperava. M'ha sorprès. Ja sabeu, quan no es tenen expectatives, tot surt molt millor. Timor ha superat en escreix les meves expectatives. Gent maca, aventura a cada cantonada, pocs turistes, males carreteres, gent penjant de les portes de les camionetes mig destroçades, auto-estop, i Jaco island, una illa que m'ha marcat per sempre. Torno a Indonèsia, a Sulawesi. Un somni fet realitat!