Moçambic, un país desconegut

Un matí, després de més de 20 dies recorrent el país, abandonem Sudàfrica. Un país estrany, confús, ple de contrastos, que ens deixa amb molts interrogants i una sensació estranya. Estem segurs que l'Apartheid ja no existeix? Bé, en teoria no, però a la pràctica tinc els meus dubtes. Els negocis són dels blancs i els negres treballen per a ells. Ja et pots endinsar ben a l'interior del país que això continua sent així. Els blancs viuen en barris macos i, els negres, a on es van establir quan els blancs els van treure de casa seva.

Trobem mil exemples que ens fan dubtar sobre quina és la situació actual i si el rencor i l'odi formen part de la vida cotidiana de molts. Alguns ens han dit que ara, els negres rics ni es veuen de tan rics que són. D'altres, que un negre prefereix treballar per un blanc perquè no es fia de l'honestedat dels negres. Sigui com sigui, és pertorbador.

Sudàfrica és un país enorme i preciós. Ens hem deixat moltes coses per fer, però Sudàfrica no és Àfrica. Sudàfrica és una barreja de països europeus amb veïns pobres que tenen unes taxes de SIDA superiors al 30% i un nivell de vida molt inferior.

Una cosa tenim clara, Sudàfrica és cara, molt cara. No és una país per backpackers que vulguin viatjar amb quatre duros. Per aquest motiu, en 24 dies no hem vist gaires turistes i ni un sol espanyol. Estrany. Ni tansols de sentir-lo pel carrer. Ara mateix sóc incapaç de recordar gent que haguem conegut als hostals. Potser només a Cape Town. En definitiva, ens ha agradat, però hem vingut a Àfrica per veure un altre tipus de país.

Quanta gent sap situar Moçambic en un mapa? Quanta gent coneix la seva història, si té mar, quina llengua es parla? Poca és la informació que tenim sobre aquest país desconegut per la majoria i que ara desitgem descobrir. Es tracta d'un país enorme a la costa est d'Àfrica, just a davant de Madagascar, la seva llegua oficial és el portuguès i després de la seva indepedència a la dècada del 70, han estat de guerra civil durant 16 anys. Ara, poc a poc el país està aixecant el cap.

Nosaltres desitgem conèixer les seves platges paradisiaques amb palmeres, la gent amable i cordial, deixar els cotxes de lloguer i introduir-nos directament al cor d'Àfrica.

De Nelspruit (Sudàfrica) agafem una "chapa" o xapa, el bus local que ens ha de portar fins a Maputo, capital de Moçambic. No hi han horaris, la camioneta marxa quan s'ompla. El trajecte és curt, unes 4 hores inclòs l'espera a la frontera on ens fan esperar 40 minuts pel visat. Com ens diu l'home del davant nostre, els policies i els funcionaris són uns "bandidos". Van a robar i estafar a la gent. L'home porta tot trajecte bebent vi però ens el creiem. La guia ja avisa que s'ha d'anar amb compte amb la policia. Si en veus un, canvia de vorera! Aquí és molt comú veure els passatgers bebent vi i altres licors durant els llargs trajectes. Mentre no ho faci el conductor...

Maputo és una ciutat amb poc atractiu però força interessant. En passem els dies passejant pels seus carrers i per la seva llarga platja a Costa do Sol, amb l'aigua de color marró! Allà comprem 1 quilo i mig de gambes que cuinarem per sopar. Ens costen 10 euros. Per la nit veiem el Barça fent el ridícul a la Champions. Sentim a parlar castellà a l'hostal... ens amaguem. Preferim practicar l'anglès. Hehehe.

L'endemà ens dirigim a Inhabane. Una ciutat maca però que s'ha vist en dues hores. A les xapes comencem a notar que entra més gent del què seria recomanable. Arribem a comptar fins a 26 persones en una camioneta per a 15. Tots apretats els uns sobre dels altres, amb paquets que no et permeten posar el peus enlloc, gent que encén la ràdio, crits, suors, sotracs, un coductor kamikaze i un viatge curt perquè quasi no el recordo. Curt són unes 4 hores.

D'allà a anem a Tofo, una platja en un poble divertit, amb mercat i restaurants. Allà veiem el Madrid com fa el paperina amb el Sporting. Comencem a conèixer gent. En Tom, anglès, en Feilan, irlandès, en Matthew de Nova Zelanda i una parella de Montana. Quines rialles. És tan interessant poder parlar amb gent d'arreu del món! Riem i ens expliquem d'on venim, a on anem i si era just l'empat del ManU amb el Liverpool. Esperem que les mosquiteres no tinguin forats. Aquí molts prenen pastilles de Malaria.

La platja és molt maca, al mercat hi regatagem, esmorzem pastes locals i ens obren un coco amb un matxet. Al matí fem submarinisme, gaudim de la platja i ens passegem per les dunes. Fins i tot ens apuntem al partit de futbol del poble, amb arbitre i tot! Com corren! Com peguen! Penalt per una falta al mig del camp? L'arbitre està una mica boig.

Agafem una xapa, un dhow (una faluca) i una altra xapa fins arribar a Vilankulos, un poble perillós de nit, amb els carrers de sorra, una platja maca i un responsable de l'oficina d'informació comunista que està més informat de la política al món que la majoria de nosaltres. Aquest poble és el punt de partida a l'arxipel·leg de Bazaruto, unes illes properes amb hotels amb preus excessius pels nostres pressupostos, semblants a les illes Maurici. Bé, el qui sí té pressupost és l'expresident Anzar, conegut per sortir a unes fotos a les Açores i donar classes magistrals a una universitat dels Estats Units amb un anglès millor que el de Shakespeare.

La nostra opció és passar el dia a una de les illes per uns 25 € gràcies a la qual ens podem passejar per les seves aigues turquesa. Allà coneixem a dues parelles d'Australians molt amables que viatgen amb els seus fills de 5 i 7 anys! Quina platja! Palmeres, aigua cristalina, snorkel, un bon dinar i un passeig d'una hora per anar a fer fotos per aquell paradís.

Les nits passen ràpid amb en Walter, un avi alemany de 51 anys que viatja amb una motxil·la més petita que el meu sac de dormir. Els sopars són amèns mentre escoltem la seva filosofia sobre la por quan s'està prenent la seva vuitena cervesa (de tamany asiàtic i sense que se li noti cap efecte) i acabant el seu segon paquet de tabac. Caram els iaios d'avui, com hi van!

D'allà ens desplacem cap al nord, direcció Ilha de Mozambique. Els problema és que es tracta d'un indret allunyat sense llocs interessants enmig. Toquen 3 dies de viatge. El primer dia 10 hores de xapa, apretat, sense poder posar els peus a causa de la roda, sense poder-me aixecar, sensa parades per menjar ni per anar al labavo. Carai, això és molt dur. Ser un backpacker ha de ser tan dur? El costat positiu és que arribem abans de la una del migdia. El negatiu és que si fem càlculs, hem sortit a les 5 del matí però portem llevats des de les 3. Sense comentaris.

Arribem a Beira, la segona ciutat de Moçambic. Sembla una ciutat fantasma. On és la gent? No n'hi ha. Quin lloc més horrorós. Tot està tancat degut a que avui hi han eleccions generals. Els dos partits principals, el Frelimo i en Renamo, es disputen la presidència.

Ens aixequem a les 2 perquè davant ens esperen 12 hores de xapa. Em toca un seient sense respaldo. Han improvitzat un seient amb un bidó d'aigua buit i un coixí. Ai que patirem! No puc dormir ni un segon. L'esquena em fa mal, el cul em fa mal. Els sotracs de la carretera es fan insuportables i les hores no passen. Les gallines no callen, els escarbats i les formigues em pugen per la cama, menjo la pols que entra per la finestra. Em falta aire. Llegeixo malgrat perdi la línea a cada sotrac, és a dir, cada 5 segons. Llegir em fa passar l'estona més ràpida. Escolto música, sonen els darrers discs de Europe, Megadeth, Stryper, Radiohead. Tant de bo arribem aviat.

Ja hem après a aguantar-nos les ganes d'anar al labavo, ens acostumem a un sol àpat per dia, a esmorzar a l'autocar comprant per la finestra galetes, madalenes i aigua de dubtosa procedència. La gent compra gallines, plàtans i altres coses. Hi ha moltes mares joves envoltades de criatures. Es passen tot el trajecte donant el pit. Llet i pols, quina combinació. Anem xerrant amb la gent que ens envolta. Estem a Àfrica!

Trobem allotjament de seguida i a costat de l'estació. No hi ha aigua i tenim els peus fastigosos de la pols i la merda acumulada dins el bus. Ens hem de llevar a les 3 perquè demà toquen 10 hores amb una xapa i 3 amb una altra. Una altra tortura xina però ja veiem la llum al final del túnel. Sopem un pollastre i mig entre els 3. Estem afamats i els mosqits també.

A les 4 surt el bus. Curiosament aquest és enorme. Les fileres són de 5 seients, 2 +3. Naturalment ens toca la de tres. Sembla que som més grossos que la mitjana de moçambiquenys. Miro les altres files. No, no som nosaltres. El bus està destinat portar nens com a molt. Em surt mig cul a fora i l'esquena la tinc torta. Llegeixo i escolto música. Metallica, Exodus, Megadeth. Els dies de bus m'han permès acabar-me els dos llibres d'Haruki Murakami en un no res. Rellegeixo alguns fragments de Kafka en la Orilla.

La segona xapa és petita però el trajecte és curt, només 3 hores. No ens deixa a Ilha de Mozambique. Només s'hi pot accedir per un pont que és molt estret i no passem. Hem de canviar de transport, un altre cop. De seguida arribem al que hem decidit que serà el nostre lloc de repòs i neteja personal. Ens costa 5$ la nit. N'hi passarem 3. Mala sort, no tenim aigua! Tinc els peus negres, faig pudor, porto la mateixa samarreta bruta des de fa 3 dies. Perquè posar-me'n una de neta si se m'embrutarà de nou al bus?

Sigui com sigui, ja hem arribat. Podem descansar, per fi. Hi ha cubells d'aigua pel vàter, la dutxa, etc. Els banys fan pudor, molta pudor, estan fastigosos. Crec que avui no em dutxaré... tampoc avui. Almenys em rentaré els peus que em fa fàstic posar-me al llit així. Sort que demà anem a la platja.

Aquesta nit coneixem a la Reena, una americana d'orígen nepalí que treballa per USAID, organisme de cooperació sanitària del govern dels EUA. Ha estat fent d'observadora a les eleccions. Ho deixo aquí per avui. Porto 11 dies a Moçambic. Tot és molt intens. Tot és molt irreal. Estic cansat i faig pudor. No vull que us quedeu amb la sensació que tot és horrorós. El país és preciós i la gent molt amable. Tanmateix, els 3 darrers dies han estat molt durs i estic cansat. Fins aviat.