Frustració en un món perdut

La nostra propera etapa era el nord del país, el llac Turkana. La informació que teníem d'aquest lloc era que era perillós perquè bandits assaltàven els transports públics i els robàven els diners i el mòbil. També sabíem que els paisatges eren impressionants, dels més macos de Kènia.

Preguntant a la gent, vam saber que durant l'època de pluges la zona no és tan perillosa perquè hi ha riquesa, o almenys, no hi ha sequera. D'aquesta manera, les tribus frontereres no han d'atracar a la gent per sobreviure. D'altra banda, arribar a Turkana seria molt més laboriós degut al pèssim estat de les carreteres plenes de fang i els rius improvitzats que les travessen.

Després de 5 hores d'horrorosa carretera on quasi quedem bloquejats pel fang vàries vegades, vam arribar a Maralal, la nostra primera parada "obligada" de camí al llac. Aquest poble de 70.000 habitants i aïllat de tot és el lloc al qual hem d'esperar, els dies que facin falta, un camió de peix que ens dugui al llac, que és d'aigüa salada. Són els únics transports que es dirigeixen al llac a buscar peix i el porten a les poblacions properes al llac Victòria, que és d'aigüa dolça.

Durant el trajecte vam descobrir com d'aïllat està tot el nord del país. A més, encara que la zona no estigui declarada parc nacional, la meitat nord de Kènia és un gigantesc espai on es poden trobar lleons, elefants, búfals o zebres al mig de la carretera. Realment impressionant. Durant l'època de pluges els autobusos queden bloquejats, a vegades durant dies i la gent ha de dormir a dins del vehicle per evitar que se'ls cruspeixi un lleó!

Maralal és un altre món, un món perdut. Els carrers semblen sortits d'una pel·lícula de l'oest però el més impressionant és la gent. Estàs envoltat dels Samburu, una tribu que vesteix de forma molt cridanera: collarets de colors, faldilles de colors, crestes de plomes i flors, armats amb ganivets i pals. També trobes als Turkana, armats amb fusells i metralletes que deixen bocabadat. Estar envoltat de gent armada dóna una sensació estranya d'inseguretat. Sembla que ara el govern, que prèviament va proporcionar les armes per qüestions defensives, vol desarmar a tothom. Doncs ho tindrà complicat!

Vam tenir la oportunitat de veure en Rambo! Un home armat amb una metralleta d'aquelles que només veus a les pel·lícules, amb la filera de bales enormes penjant del braç o de l'esquena. També he de dir que les fotos no són d'una gran qualitat ja que la gent armada no els agrada que els fotografïin, i els de les tribus demanen diners, per tant, són fotos robades a gran distància.

Tanmateix, la gent és simpàtica i et saluda tímidament. La mateixa curiositat que tenim nosaltres per a ells, la tenen ells per a nosaltres. Ens mirem i somreim. Per sort, la metralleta queda penjada a la seva espatlla... no se sap mai. L'ambient tribal que trobem aquí és el més impressionant que he pogut viure després de 7 mesos a Àfrica. I això és Kènia! Que és un dels països relativament rics del continent!

7 dies a Maralal sense trobar un camió i la manca de garanties de trobar-ne un els propers dies van fer que abandonéssim la empresa d'anar al llac. La tristor i la frustració van omplir els nostres cors. Quina ràbia! Estàvem molt il·lusionats de poder-hi anar.

Amb la cua entre cames vam marxar per la mateixa carretera horrorosa per la què havíem vingut. Els elefants, les zebres i els búfals es van acomiadar de nosaltres amb una llagrimeta a la galta.

Arribava la fi del nostre viatge per Kènia, però abans de creuar la frontera volíem fer una parada a una ciutat amb una fàbrica de formatge. Vam tastar formatge, vam comprar-ne una mica per sopar i, lamentablement, la parada ens va decepcionar. Com exagera la guia!

Els nostres minuts a Kènia estàven comptats. De bon matí vam agafar els magnífics matatus, les furgonetes públiques, que ens deixaríen a la frontera amb Uganda. Un país que promet molt. Tothom qui hi ha estat només n'explica meravelles. Ho veurem a la propera entrada al blog.

I què podem dir de Kènia? Kènia és un país preciós però amb alguns racons molt populars molt sobrevalorats. Els anglesos residents, que són molts, saben perfectament on viure i tenir un negoci; els envejo per viure en un país com aquest.