Gaudint d'Uganda

Uganda és una país que cada dia m'agrada més, que cada dia em sorprèn més. Les seves muntanyes passen dels 5 mil metres, tot és verd i trobes un salt d'aigüa a cada racó. És un país amb molta agricultura però al ser tan muntanyós, per allà on passes observes les plantacions organitzades en terrasses, com a Indonèsia o el Nepal.

La gent és molt simpàtica, com a la majoria d'Àfrica, i també obeeix el mateix patró: les dones són les que treballen la terra, a la botiga o on calgui, els nens treballen des de ben petits i els qui tenen sort van a l'escola, i els homes beuen, malgasten i no foten res en tot el dia. A tot Àfrica, aquesta seria la norma general.

Després d'unes hores en minibús, ferri i barca, la nostra destinació és a les illes Ssese que porten el nom en honor a les mosques Tse Tse. Fa uns anys una epidèmia d'aquestes mosques va provocar que la població marxés de les illes en busca de zones més segures. Les illes estan situades al llac Victòria i, en principi, molts turistes no s'hi banyen degut a que estan infestats amb Bilharzia, uns cucs que entren a l'estomac i et destrossen, hehehe. Bé, els turistes més valents s'hi banyen, es fan el test i es prenen unes pastilles.

La illa de Banda, de la qual la guia en parla meravelles, era on volíem passar unes quantes nits. Doncs hem de dir que la guia es torna a equivocar. El lloc és un pou de brutícia, aranyes i rat-panats. Al propietari li importa poc o gens la comoditat de la gent que allotja perquè la principal inversió de la illa és un castell horrorós que s'ha construit per a ell. Sostres alts que no s'han netejat mai, labavos infumables, sense aigua ni electricitat i el menjar justet. En aquell castell encantat només hi faltava el Scooby Doo escapant-se d'algun fantasma!

La illa és preciosa i té un potencial enorme pel qui vulgui invertir en un local per a viatgers. La nostra estància va ser correcta ja que vam donar priotitat a la localització abans que a la higiene del lloc. Les vistes des de l'habitació, a 5 metres de la vora del llac, són maques i la tranquil·litat absoluta. Estem sols l'hotel durant 5 dies.

La primera nit va ser molt divertida on tothom es va posar a tocar instruments i cantar amb un got de licor local al davant. Els 60 graus del Waragi van fer efecte! La Lisa va agafar la guitarra i ens va interpretar el seu disc íntegre i alguna versió de cançons country. L'endemà, també molt exitant va ser quan una serp enorme va passar per sota de l'hammaca de la Lisa!!! Es veu que era una cobra negra d'un metre i mig de llarg. Va fer un crit que quasi trenca els vidres del castell. Però la seva sort no va acabar aquí: de nit, un rat-panat es va introduir, de forma encara no resolta, a dins de la seva mosquitera! Increïble!

Després d'un viatge en barca cap a la terra ferma i un mareig impressionant, ens vam dirigir cap a Kampala, que és la capital d'Uganda i un formiguer gegant. Partint de la premisa que les capitals africanes són bastant lletges, Kampala és salva pels pels. Té moltes zones verdes i zones caòtiques on no pots ni caminar. Una de les coses bones de la ciutat és que és molt internacional pel què vam poder gaudir del nostre primer menjar japonès a Àfrica! La veritat és que el vam disfrutar. Kampala té bons restaurants i el carrer principal és d'allò més animat.

La part vella sembla un formiguer. Mercats, minibusos i moltíssima gent és el es troba allà. Hi han vàries estacions d'autobusos i són totes un caos total, però segueixen un estricte sistema de cues que permet una certa organització. En aquell espai inmens, no hi ha cap minibus que tingui prou espai com perquè pugui obrir el seu maleter. Un parell de dies són suficients per captar l'ambient de la capital.

Cap a l'oest del país vam anar a visitar uns llacs naturals d'aigüa dolça situats dins d'uns cràters. N'hi ha 32 i com podeu imaginar, la zona és preciosa. Estem envoltats de camps de te i el paisatge és colpidor. Els llacs són fantàstics i sembla que no hi ha bilharzia pel què ens hi vam banyar una bona estona. El llac on ens allotgem està envoltat de bosc i és tan petit que el podem travessar nedant en 5 minuts. Tot és pau i tranquil·litat i el passeig en bicicleta als altres llacs i a la cascada, on ens vam banyar, una meravella!

La darrera foto és el meu petit homenatge a Ronnie James Dio que va morir mentre estàvem a la illa de Banda. Un càncer d'estomac es va endur a l'inventor de les famoses banyes heavys amb 67, i a la qual he vist 3 vegades en viu. I quina coincidència, uns dies després vam trobar un noi en un mercat amb una gorra del cantant! Encara avui m'arrepenteixo de no haver-li canviat. Long Live Rock & Roll!