Goril·les a la selva

El Congo ha sigut una experiència única però Rwanda ens espera. Anem directes a Kigali, la capital, on hem d'anar a buscar els permisos necessaris per entrar al parc on veurem els goril·les. És un caos de desorganització i podem donar gràcies d'aconseguir els permisos. Ens costa moltíssim trobar un allotjament barat en condicions perquè Kigali és molt car. Sort que el visat és només per a 10 dies...

A Rwanda, igual que al Congo condueixen per la dreta! Són els primers països que visitem que no fan "el britànic". No sembla Àfrica ja que les carreteres són les millors per les quals hem passat, els conductors paren als passos de vianants i els autocars tenen una hora de sortida (no a com la resta d'Africa on l'autocar no marxa fins que està ple). A més, contrariament al que podem pensar, l'anglès és l'idioma rei (a part del swahili). Degut al seu obscur passat, molts es neguen a parlar el francès, la llengüa dels seus colonitzadors belgues. Al Congo no són tan rencorosos...

El primer dia decidim anar a visitar el Museu del Genocidi, on hi ha un memorial i uns jardins que contenen unes fosses comunes amb 250.000 cadàvers de victimes. L'interior és colpidor.

Potser cal que recordi que el 1994 l'ètnia majoritària Hutu va decidir exterminar l'ètnia Tutsi, després que els Tutsis destruissin l'avió en el qual viatjava el president rwandès, Hutu naturalment. Els Hutus portàven anys odiant i exterminant els Tutsis, perquè els belgues, abans de deixar el país, els van deixar el poder malgrat ser l'etnia minoritària. La mort del president va ser la excusa perfecte per iniciar l'extermini que s'havia estat preparant a consciència. Tenien un pla per matar 1.000 Tutsis cada 20 minuts.

L'odi era tan gran que no era suficient matar, el Hutus volien fer patir els Tutsis. Abans de matar-los els torturàven, els mutilàven, violàven les dones i les filles, obligàven a les mares a matar els seus fills, etc. Cap Tutsi podia morir sense patiment. Van matar a tothom, sense importar el sexe o l'edat. Bebes de mesos eren assassinats llençats contra una paret, tallats a troçets amb un matxet, menjat pels gossos o colpejats fins a morir. No podia quedar ningú viu.

Durant els 100 dies que va durar el genocidi, centenars de milers de cadàvers es van acumular als carrers, i els que no acabàven de morir, es podrien en fosses comunes, latrines o fosses sèptiques fins que morien. I tot això, fa només 16 anys.

El museu és... impressionant. Cada imatge i cada història et fa sofrir. És tan trist! Surts d'allà desanimat, amb el cor petit i desconcertat davant de tanta barbàrie. Hi ha una zona dedicada als nens que van morir i t'explica què els agradava, quines paraules van dir abans de morir, quins eren els seus juguets o menjars preferits i, finalment, com van morir. Molt emotiu.

L'endemà vam anar a visitar l'hotel des Milles Collines, de 4 estrelles, famós per acollir la història relatada a la pel·lícula Hotel Rwanda. 2.000 persones, Tutsis i Hutus moderats van salvar les seves vides protegits a l'hotel gràcies al gerent. Ens hi vam passejar, vam dinar i vam fer unes fotos.

La nostra propera destinació és, finalment, la visita al Parc National des Volcans, on veurem els goril·les de muntanya, a no confondre amb el goril·les que veiem al zoo que perteneixen a una espècie diferent. La broma val 500$ pels permisos, 35$ per a la comissió de la transferència internacional, 50$ del el transport en 4x4 fins al volcà, més allotjament, menjar, etc. 56 persones veuen els goril·les cada dia. És un negoci com no n'he vist cap però si és per salvar els goril·les...

Hi han 720 goril·les de muntanya en vida, 300 dels quals a Rwanda, uns 350 a Uganda i la resta al Congo. A Rwanda hi han 15 grups de goril·les: 7 per a visitar com a turista i 8 per a recerca. El grup més gran té 46 membres i és conegut per a ser el grup de Dian Fossey (Gorilas en la Niebla) però està reservat als scientífics. El segon és el grup Susa que és té 29 membres i és el que intentarem veure. La resta tenen entre 10 i 20 membres cada un.

Cada grup té un mascle dominant anomenat Silverback, que vol dir "esquena de plata" perquè els goril·les quan es fan adults, tenen el pel de l'esquena que se'ls torna gris. Paguem una mica més pel transport i fem pressió per visitar el grup Susa, de 29 membres. Som dos dels afortunats i en 1 hora de cotxe i 1 hora de dura caminata, arribem on es troba el grup.

Els grups de visitants són de 8 persones que van acompanyats d'un home armat, un guia i portadors si necessari. A dalt, trobem la gent que quasi viu amb els goril·les perquè els segueixen dia i nit per tenir-los localitzats pels propers turistes.

El grup, més gran que la resta té 3 mascles dominants o silverbacks, però un d'ells, el més vell, és el "puto" amo (amb perdó) i el qui es pot beneficiar totes les femelles.

Veiem els 3 mascles, les femelles, els blackbacks i un munt de petits, d'entre els quals 2 bessons de 5 anys. Tenim una hora amb ells per rendibilitzar la pasta que hem pagat.

La primera mitja hora és fantàstica, se'ns apropen grans i petits, i fem un munt de fotos davant la excitació d'estar tan a prop d'aquests increïbles animals. La segona mitja hora és decepcionant, almenys per a mi, perquè els goril·les s'endinsen dins un bosc de bambú i fa difícil seguir-los i veure'ls. En veiem poquets però un silverback ens passa a tocar!

Llàstima de la segona part, però la experiència és absolutament fantàstica! Per a molts, aquesta experiència és el highlight del viatge a Àfrica. No és el meu cas. Considero que molta gent ho considera com el millor del viatge pel preu que paga.

Val la pena agar 500$? Bé, encara no he trobat a ningú que m'hagi dit que no, però segur que n'hi ha. Jo penso amb tot el que faria amb 500$. Visc 2 mesos a l'Índia! Una altra cosa. Aneu amb compte que hi han rumors que volen pujar el preu! De moment no ho fan gràcies a la competència entre països, però estic segur que en un parell d'anys...

La nostra darrera parada és Gisenyi, a la vora del llac Kivu. Un indret encantador on vam tenir la ocasió de compartir fotos amb uns soldats de la ONU que venien del Congo a passar el diumenge. A la Lisa encara li fa mal la cara de somriure pel centenar de fotos que tots es volien fer amb ella.

Un última nit a Kigali, la capital, representarà el nostre comiat. Ha arribat l'hora que ella torni cap a casa, però això ho explicaré a la propera entrada.