Relax, un mal necessari

Alguns, bé, molts dels qui llegiu aquest blog pensareu que viatjar és com estar de vacances. Que no es fa res de profit en tot el dia i que els viatgers sempre estan a sota d'un cocoter en algun lloc paradisíac. He de dir que la norma general no és aquesta. Viatjar, i més per Àfrica, és dur. L'altre dia una parella de Canadà ens explicava que escurçaven el viatge perquè estaven cansats dels transports públics, de les condicions higièniques, del menjar repetitiu, de la cervesa calenta i l'aigüa freda de la dutxa.

Aquest últim mes ha estat cansat per a mi també. He gaudit moltíssim de Uganda, que és potser un dels països més macos que he visitat fins ara, però després de 8 mesos m'ha entrat una mica d'enyorança. Enyorança de no poder veure els meus amics a l'altar, de faltar a les seves festes d'aniversari pels seus 30 anys, de no poder estar amb la família quan et necessiten... la duresa del viatge et fa replantejar moltes coses. Les hores que passo al minibús escoltant música i observant els impressionants paisatges et fan reflexionar sobre si hi haurà una continuació del meu viatge a un altre continent, o Àfrica en serà el final. Un cop arribi a Cape Town, he de comprar un vol cap a casa o cap a Àsia?

Aquesta és, segurament, una pregunta que em faré moltes vegades durant els mesos que em queden a Àfrica i que, sense cap mena de dubte, no seré capaç de contestar fins que no arribi a Sudàfrica.

Tanmateix, el final de la nostra estada per Uganda si que ha sigut una mica com unes vacances. No hem tingut hammaques sota cocoters però quasi.

Abans de nostre merescut descans, hem estat un parell de dies a les Rwenzori mountains, que és una cadena montanyosa de més de 5.000 metres, la més llarga i alta d'Àfrica. Volíem fer alguna excursió per veure els magnífics paisatges però un encostipat traicioner ens ha ordenat de fer el "vago" a l'allotjament a més de 2.000 metres d'alçada. Ha fet fred i malgrat les fanstàstiques vistes des del restaurant, decidim fer un canvi d'aires.

La nostra darrera parada a Uganda és un llac de muntanya que també està a 2.000 metres però on no fa el mateix fred que a les altes muntanyes del més al nord. Aquest llac és preciós i és veu que era una vall que ara està coberta d'aigüa. Per tan, diuen que hi ha punts que la profunditat arriba als 2.000 metres, just a l'alçada del mar.

Els primers dies el hem passat a terra ferma, en una tenda de safari amb unes vistes excepcionals. Aquí hem fet un grupet d'amics on hi trobem australians, americans, anglesos i holandesos, que de fet, són les nacionalitats majoritaries quan viatges per aquesta part d'Àfrica. Viatjant descobreixes que el idioma és una important barrera per als viatgers. A l'est i sud d'Àfrica només hi trobes anglo-parlants. Tanmateix, quan viatges per l'oest d'Àfrica només hi trobes franco-parlants.

Ni els francesos parlen anglès (o el parlen fatal) ni els anglesos i americans parlen francès. Bé, això també em dóna una pista del perquè trobo més iberoamericans que espanyols. Serà que el nivell d'anglès a Espanya deixa molt a desitjar...

Vam abandonar el campament a la vora del llac per anar a un allotjament a una de les illes del llac. El lloc és fantàstic, ideal per als viatgers. Hi ha biblioteca, televisió amb una àmplia sel·lecció de pel·lícules, un restaurant amb vistes al llac, una carta àmplia, el menjar bo, el llit barat, i un munt de viatgers amb qui compartir una cervesa, experiències, unes cançons amb la guitarra i alguna herba de dubtosa procedència. I clar, no pot faltar un cabrit acabat de néixer.

Estem tristos de deixar Uganda, però excitats amb la nostra propera destinació. Quina serà? Ens espera una sorpresa!