Sobrevolant Zàmbia

Després de les meves aventures per Tanzània, un autocar em portaria a la frontera amb Zàmbia malgrat un llarg viatge de 17 hores. Les últimes dues hores van ser les més dures, no degut al cansament sinó degut a un sol fet: tornava a estar sol. Abans de conèixer a la Lisa, viatjar sol resultava un plaer, una alliberació, ara ha esdevingut una tasca dura. Suposo que el fet d'estar tan unit a una persona i de passar tan de temps i experiències amb ella, fa que la seva absència sigui comlicada.

Una vegada al costat zambià, no tenia clar quina seria la meva ruta. Una nova ullada a la meva guia em va fer adonar que el nord del país és molt maco però que si no tens cotxe propi costa molt moure's, per tant, vaig decidir de saltar-me tot el nord i dirigir-me directament a Lusaka, la capital del país. Un autocar farcit de gent i paquets m'esperava en un viatge nocturn de milers d'hores (19 per ser exactes). Normalment és més curt però jo no tinc mai sort en triar l'autocar adequat. Vam punxar, vam perdre temps en altres parades fins que al migdia arribàvem a la Lusaka.

Tanmateix la nit va ser llarga i dura: sense espai per posar els peus, el cap incòmode per dormir i massa temps per pensar la gent que trobes a faltar...

Lusaka és una ciutat fantàsticament horrorosa. No té res. El centre és avorrit i els carrers del voltant són encara pitjor. Fins i tot el mercat era ensopit. Tanmateix, vaig descobrir el preu a pagar per viatjar a l'agost ja que el backpackers on em volia allotjar estava ple a vessar. Sort que sempre hi ha lloc per una tenda de campanya! Però noi, quin fred!!!

El problema principal d'aquesta àrea, com heu pogut comprovar veient els partits de la Copa del Món, és que aquí és hivern i fa un fred que pela!!! Tenim sol de 6 del matí a 6 de la tarda, però calor, el què es diu calor africana, res de res. Només caloreta d'11 a 14 h. La resta amb jaqueta i gruixuda si no volem tremolar com fulles.

A la tarda em vaig anar a passejar per uns grans magatzems i, com que no hi havia res més a fer, vaig entrar al cine a veure Inception, amb en Di Caprio i altres actors coneguts. Una peli sobre els somnis que hagués entès millor en català... espero!

També m'he fet un fart de veure espanyols ja que només viatgen a l'agost. He vist més espanyols durant 10 dies que durant la resta dels 10 mesos que porto viatjant.

A Zàmbia, vaig estar dubtant entre visitar el parc nacional de Luangwa del Sud, que és el millor del país, segons diuen alguns, o anar directament a les catarates Victòria. Al final vaig decidir anar al parc. Tanmateix, quan vaig descobrir per internet que el lloc on volia anar tenien el càmping tancat durant els mesos d'hivern africà, vaig decidir canviar de plans. Per tan em vaig dirigir a la estació de busos amb un bitllet que no tocava. Allà em van dir que tots els autocars estàven plens fins les 2 de la tarda, així que vaig haver de sobornar als de l'autocar per poder marxar en el primer bus. Àfrica és fàcil :)

Després de 7 hores més de bus i de veure The Karate Kid a la tele (no sabia que havien fet una nova versió amb en Jacquie Chan fent de Sr. Miyagui!!!) vam arribar a Livingstone, base zambiana per veure les Victoria Falls i antiga capital de Zàmbia.

Com no podia ser de cap altra manera, tot estava ple. Sort de la tenda! L'allotjament era fantàstic per als motxil·lers: piscina, wifi, restaurant i bars animats, transport gratuït a les catarates, intercanvi de llibres, milers d'activitats, zona chill out,... m'hi vaig estar 4 nits.

El primer dia vaig passar del transport gratuït (entre d'altres coses perquè ja estava tot reservat des del dia anterior) i em vaig aixecar abans que ningú per anar a veure les Vic Falls, en transport públic. Vaig estar quasi sol durant la primera hora! Quin plaer!

Naturalment, em van agradar molt, va ser fantàstic, però no les vaig gaudir gaire. Jo diria que és degut a que tampoc arribes a veure la magnitud de les cascades. Són tan llargues i estas tan a prop que en molts llocs només la del davant si tens sort. Quan no tens sort veus un núbol d'aigüa que t'impedeix distingir la cascada. Per núbol d'aigüa em refereixo a l'aigüa que puja empesa pel vent i per la força mateixa del salt al picar amb les roques. Es a dir, sembla que plogui i acabes mullat tu i la càmera. Malgrat tot és una experiència maca encara que sigui impossible tenir una vista més panoràmica de les cascades, que per cert, fan 1,7 km de llarg. Del costat zambià són 500 metres i del Zimbabwenc 1.2 km.

Per remediar aquest petit problema vaig decidir gastar-me'ls i pagar la suma de 120 dòlars per un vol panoràmic. Els dubte estava entre fer-ho en helicòpter o ultralleuger. Amb el primer són 130 dòlars per un vol de 13 minuts!!! Un robatori a mà armada!!! Fan uns beneficis del 60% dels costos. Lo bo és que pots fer fotos. Amb l'ultralleuger, són 120 dòlars i no pots fer fotos (les fan ells i el CD costa 20 $ més). Lo bo d'això és que és pura aventura! Voles sol amb el pilot, notes el vent a la cara, notes com es mou tot i sembla que vagis a caure, i gaudeixes més del vol perquè no fas fotos.

El resultat el podeu veure en les fotos que penjo: és senzillament impressionant!!! Una experiència única a la vida. La vista de les cascades des de l'aire amb el riu Zambezi al darrera és una de les coses més increïbles que he vist a l'Àfrica. Jutgeu-ho vosaltres mateixos.

Després de mandrejar uns dies allà (i que em robéssin les sandàlies i el meu frontal) emprenc la ruta cap a Vic Falls, la ciutat de Zimbabwe a l'altre costat de la frontera. Quin nom més original, no? Allà em disposaré a veure la perspectiva de les cascades des de l'altre costat.