A l'altre costat del mirall

Un matí assoleiat vaig deixar Zàmbia per endinsar-me a Zimbabwe, un país desconegut per a molta gent, fins i tot, pels qui viatgem per Àfrica. De Zimbabwe en sabem molt poc. Hem sentit a parlar de Robert Mugabe, el seu president (de 86 anys i 30 anys al cap del país), i la seva política que, a part de matar milers de persones oposants al seu govern, ha provocat una crisi econòmica i monetària molt important.

La hiperinflació va ser alarmant fins el 2009 que finalment Mugabe va decidir deixar d'imprimir diners a voluntat i va donar la benvinguda al dòlar americà com a moneda oficial. Als carrers podem comprar bitllets de 100 trilions de dòlars zimbawencs. I això no valia pas gaire. A més, el turisme no ha fet més que disminuir els darrers 10 anys fins a ser quasi nul, pel què no rebien divises estrangeres. Des del canvi de moneda l'any passat, Zimbabwe ha canviat la seva cara i està preparada per a rebre els turistes que visiten les meravelles que posseeix aquest preciós país.

Vaig travessar caminant la frontera fins a arribar a Vic Falls, un poble modern dissenyat i construit expressament per acollir els turistes que venen a observar les cascades Victòria des del costat zimbabwenc. Però clar, això és Àfrica i es poden veure babuins creuant els carrers i remenant a les papereres, elefants i búfals passejant tranquil·lament per les carreteres properes al centre (a 1 km de distància).

Allà m'allotjo en el millor backpackers del país del 2009 i m'aventuro a les cascades. Honestament, a mi m'han agradat més les cascades des del costat zimabawenc. Molt més llargues (1.2 km enlloc de 500 m a Zàmbia), més perspectiva que et permet veure una part més gran de les cascades, i un "danger point" sense barreres en el qual tens unes vistes espectaculars. Tanmateix, a les fotos segurament hi trobareu poca diferència amb les que vaig penjar des del de l'altre costat.

De les cascades em vaig dirigir a Bulawayo, una ciutat deserta amb uns carrers amplíssims i sense cotxes. Semble una ciutat fantasma però en el centre hi podem trobar unes xemeneies enormes que ens sorprenen moltíssim ja que aquestes fàbriques normalment les trobem a les afores de les ciutat. Això ho vaig fer acompanyat del Shun, un japonès que viu a Shibuya, barri fantàstic de Tokyo.

Sense res més a destacar a part d'un mercat amb color i un bar súper animat amb videoclips heavies que m'alegren el dia, ens dirigim cap a l'est on hi trobem una de les atraccions del país: les ruines de Gran Zimbabwe. Es tracta de les ruines africanes més grans al sud de les piràmides. Preguntant a viatgers si val la pena visitar les ruines, hem trobat molta diversitat de opinió: gent que les compara amb Machu Pichu i gent que diu que són horroroses.

Sincerament, a mi em van agradar. Les ruines són interessants i divertides a caminar, les vistes són molt maques i vam estar sols durant tota la visita! En Shun i jo no vam trobar ni un sol turista en les més de 3 hores que vam estar allà. Això va fer que la visita fós memorable.

Pels qui els agrada la història, Gran Zimbabwe era una ciutat d'entre 10 mil i 20 mil habitants que va arribar a un nivell de civilització molt avançat tenint en compte el continent i la època. La ciutat es va contruir al segle X i va estar habitada fins el segle XV quan l'excés de població va esgotar els recursos locals. Era la capital d'un regne que dominava Zimbabwe, Botswana, Mozambia i Sudàfrica. En dues paraules, Im-pressionant. M'ho imagino com una especie de Machu Pichu o Angkor africà.

La meva següent parada serien les muntanyes de l'est del país, que marquen la frontera amb Mozambic. El transport públic em va deixar a la carretera general i jo m'havia de buscar la vida per accedir a la part muntanyosa. 20 segons van ser suficients perquè un senyor blanc de 82 anys amb un cotxe d'allò més interessant s'aturés a recollir-me. Es tractava d'un home entranyable originari d'Holanda però que ha viscut la major part de la seva vida a Zimbabwe. Aquest país s'havia convertit en la seva casa, com per a tantes persones més que m'he trobat pel camí.

Enlloc d'acompanyar-me a buscar alllotjament em va portar a casa seva per convidar-me a beure i a xerrar. Una casa gran amb mobles d'estil holandès, piscina, jardí enorme... després de que ell xerrés prop de dues hores, va decidir que era hora que jo marxés. Vam agafar el cotxe i em va acompanyar muntanya amunt a buscar allotjament barat. La tasca seria difícil ja que vam tardar una hora i mitja però finalment vam trobar un lloc perfecte!

Unes vistes impressionants, bon menjar, una habitació per a mi tot sol amb bany. Com a la resta de Zimbabwe, la electricitat va i ve quan li sembla convenient, així que em vaig trobar a les 6 de la tarda, tot a les fosques i sol com un mussol. Me'n vaig anar a dormir.

L'endemà, la propietària em va proposar d'anar a cavall per un preu raonable i vaig acceptar. Vam voltar per la zona a veure els paisatges, els parcs, les muntanyes, els camins. Tot fantàstic però el que recordaré sempre és el moment en el qual vaig començar a galopar. Ai mare com corria el cavall! Es deia Bella, com la novia del vàmpir. Ella corria com el vent i jo botava com una pilota! La Bella fins i tot va passar en vàries occasions al cavall de la propietària, encara que segur que ho va fer perquè jo feia alguna cosa malament...

També vaig poder dinar al famós hotel de 5 estrelles ón la reina mare d'Anglaterra i la Lady Di venien de tant en tant, el Leopard Rock Hotel que té unes vistes magnífiques de les muntanyes. En aquesta zona de Zim, com diuen els locals per escurçar el nom del país, sembla que estiguis a Suïssa: els prats verds, les cases maques, bones carreteres... un paisatge molt semblant.

La segona nit també vaig estar sol i vaig estar caminant i mandrejant per allà fins que va venir la Carla de Londres el darrer dia. Almenys algú amb qui xerrar i no anar a dormir a les set de la tarda. Me n'aniria l'endemà en direcció a la capital, Harare, que em produia molta curiositat perquè no sabia ben bé que m'hi trobaria. Vaig pujar en la part del darrera d'un camió que es va anar omplint lentament. Allà em va tocar el sol i em va deixar el nas vermell com el cul d'un mono. I amb això i un biscotx, demà a les otx. Ens veiem a Harare!