Parcs i tribus a Namíbia

Namíbia m'encanta! Feia temps que volia publicar aquesta entrada però no ha estat fàcil trobar estona suficient per escriure i escollir les fotos. Aquí no paro en tot el dia i avui, 13 dies després d'entrar al país, per fi tinc una estona de relax per dedicar al blog.

Vaig arribar a Windhoek des de Maun, a Botswana, després d'un llarg dia de transports públics i privats amb un conductor que no baixava dels 180 km/hora, i acompanyat per l'Aaron, el noi americà de Portland. Els primers dies junts van ser durs i pensava que no ens entendríem. La cosa ha millorat poc a poc i sembla que passarem la resta del temps junts.

Windhoek és una capital moderna amb botigues, centres comercials, restaurants i alguns membres de la tribu Himba passejant pel carrer. Pels qui no sapigueu qui són els himbas, potser els heu vist en algun reportatge o programa televisiu. Es tracta d'una tribu on les dones i els nens van embatumats d'una crema vermella, van amb el pit al descobert i utilitzen fang vermell per fer-se trenes.

La capital ens va servir per llogar un cotxe i material d'acampada, comprar menjar per uns dies, reservar allotjament en alguns parcs nacionals i poca cosa més ja que l'endemà ens disposàvem a recòrrer el país durant 31 dies amb el cotxe, un Nissan Tilda.

La primera parada va ser el Waterberg Plateau que, com diu el seu nom, és una muntanya plana. Està farcida d'animals i vistes impressioants. Us imagineu els rinocerons negres, una de les espècies més amenaçades d'Àfrica, fent muntanyisme? Doncs jo també me'ls he d'imaginar ja que no et deixen accedir al plateau si no fas un safari amb algun lodge o un trekking de 4 dies. Ens vam quedar amb les ganes.

Després vam anar a veure el parc nacional d'Etosha, un dels parcs més impressionants d'Àfrica. Aquí no has de buscar els animals mentre conduiexes, només has d'esperar a prop d'on hi ha aigüa a que vinguin a beure. Com tots els animals es concentren a prop de l'aigüa, és molt fàcil veure'n molts de junts o, en una sola foto, veure'n 5 espècies diferents. Una de les coses divertides és que els animals tenen com una gerarquia per decidir l'ordre en el qual beuen: primer són els antílops amb les zebres, les girafes, els elefants, els rinocerons i els felins els darrers que venen durant la nit. Desenes de jacals van i venen tot el dia.

Com en aquest blog he parlat molt d'animals només diré que és un lloc excel·lent per veure gran quantitat de mamífers sense cansar-te gaire en conduir, mentre es recòrre l'immens llac de sal que ocupa gran part de parc. Impressionant.

La nostra següent parada era a Tsumkwe, una àrea remota al cul del món, prop de la frontera amb Botswana. No hi ha res a centenars de quilòmetres a la rodona. Per arribar allà has d'estar vàries hores en carreteres polseroses. Com no podia ser d'altra manera, vam quedar atrapats a la sorra durant un parell d'hores mentre el sol ens arrencava la pell a tires. Vaig anar a buscar ajuda i 9 membres dels San ens van treure d'aquell infern.

L'atracció principal d'aquesta zona és la comunitat San, una de les tribus més antigues del planeta. Hi ha proves que ja poblàven la terra fa 28.000 anys. Quasi res. Si no sabeu quina cara fan, a part de mirar les fotos, podeu mirar la pel·lícula "els deus estan bojos" (o títol similar), on un dels personatges corre amunt i avall mig despullat tota l'estona.

Amb ells vam anar a caminar pels voltants del poblat buscant menjar i plantes, vam compartir música i ball al voltant d'una foguera abans de dormir al costat de les seves cases de fang, fustes i palla, i l'endemà vam anar a caçar amb fletxes enverinades. Va ser una experiència increïble. Aquesta gent ha subsistit mil·lenis en zones àrides alimentant-se de la caça i de les plantes. A més, el seu llengüatge és especial i diferent als altres ja que utilitzen sons com a lletres fent petar la llengüa amb la galta. Per exemple, seria el so que fem perquè un cavall vagi més depressa. Aquests sons s'escriuren com "!" "/" o també "//". Per exemple, una paraula podria ser en!ga/ti.

Com anava dient, anem d'un costat a l'altre amb el cotxe només parant en les ciutats per repostar carburant i queviures. El cotxe pateix bastant ja que quan surts de les zones més turístiques, les carreteres són bastant dolentes. Poques vegades en la meva vida havia respirat tanta pols. Tanmateix, els càmpings són força bons amb llum, endoll, taula, grill i aigüa corrent a cada àrea d'acampada. Ah sí, i aigüa calenta a les dutxes!

Solem fer un dinar ràpid que consta de un parell de sandwitx i fruita. Per sopar ens ho currem una mica més i fem carn, pollastre, arròs, pasta, salses estranyes... m'estic convertint en un petit xef. Ja era hora, no? De nit no anem a dormir gaire tard ja que en un càmping no hi ha gaire cosa a fer i habitualment ens aixequem d'hora per aprofitar les hores que el sol no està gaire alt.

Ahir a la nit en vam dirigir més al nord, a prop de la frontera amb Angola, en un poble anomenat Opuwo. Al nord d'aquest poblat és on visitarem els Himbas, però per arribar fins aquí vam estar 10 hores conduint, moltes de les quals en una carretera plena de pols, pedres i el pitjor de tot, la sorra. Lo dolent d'això és que van ser vàries hores conduint de nit esquivant forats en la foscor i intentant evitar quedar atrapats a la sorra. Me convertit en tot un expert! Ja sé que hem d'evitar conduir de nit per aquí, però quan estàs al mig del no res a vegades el millor és continuar.

I aquí estem, a Opuwo després de recollir a la Mishna, una senyora de Hawai que està viatjant per Namíbia durant 7 setmanes i que ens acompanyarà durant uns dies. L'allotjament aquí és fantàstic. Una piscina increïble davant d'unes vistes fantàstiques. Llàstima que el menú sigui tan car sinó avui soparíem Kudu, un tipus d'antílop. Aquí passarem alguna nit i descansarem per agafar forces ja que ens toquen dies durs ben aviat.

Pels qui heu arribat a llegir fins aquí, que espero que sigueu molts, us confirmo el que vaig publicar l'altre dia. Ja he comprar un bitllet d'avió pel 3 de novembre en destinació a Buenos Aires. Estic il·lusionat amb la continuació del viatge encara que em vull concentrar en les meravelles que estic visquen aquí cada dia.

Per acabar, volia dir-vos que l'altre dia vaig trobar a faltar molt la meva vida casolana. Estava caminant amb els San sota un sol infernal, sense aigüa, i només podia pensar en la meva visita a Formentera de l'any passat, les seves platges, els seus mojitos i la bona vida que em vaig permetre allà amb les meus amics. Com trobo a faltar la bona vida i els meus...