Uruguai que guai!

Havia sentit moltes coses sobre Uruguai abans de venir. Coses bones i regulars, però jo tenia ganes de descobrir per mi mateix com seria aquest "petit" país sudamericà, situat entre Brasil i Argentina. Hi han molts ferris diaris que creuen el Riu de la Plata que separa Argentina de Uruguai, i en un d'aquest vaig conèixer un noi de Pamplona que va fer que l'hora de navegació passés volant.

He de dir que mirant un mapa del continent, encara no entenc com poden anomenar riu, al Riu de la Plata. A mi només em sembla un troç d'oceà que entra a l'interior del continent. Li donen aquest nom i així poden dir que tenen el riu més ample i amb més caudal del món, quan en realitat no és un riu. O potser és pel fet que sigui aigüa dolça provinent dels rius Paraná i Uruguai.

El ferri arriba a Colonia del Sacramento, un poblet encantador però que tothom em deia que podia visitar en dues hores. Jo, per si de cas, vaig reservar dues nits. Vaig arribar a la tarda i després de dinar, estava tan cansat que vaig fer una migdiada de 3 hores. Quan vaig sortir al pati em vaig creuar amb el meu company d'habitació, un japonès amb nom de guerrer Jedi. Uns minuts després va arribar una americà de Nova Orleans, en Robert. Com em volia despertar i que m'expliquéssin coses, vaig convidar als nouvinguts a compartir una cervesa amb mi. A Uruguai, les cerveses també són de litre, així que són massa grans per un de sol. Després d'uns minuts, ens va acompanyar més gent... i més cervesa. Qui diu que l'alcool no uneix?

Aquella nit vaig conèixer els amables amics d'en Robert, la Mikerra i l'Alex de San Francisco i l'endemà em proposàven de visitar el poble de Colonia amb ells. Va ser un bon dia menjant carn, bevent cervesa, fent noves amistats, anant a la platja, observant la posta de sol i anant una estona de festa després d'un bon sopar acompanyat de música en viu. M'encanta Colonia! Sembla que m'hi estaré una nit més!

I així va ser. EI següent dia els amics d'en Robert es van acomiadar per agafar el ferri de tornada a Buenos Aires, mentre ell decidia quedar-se viatjant amb mi per Uruguai uns dies. Tots ells havien vingut a Uruguai perquè estan vivint i treballant a Buenos Aires, però de forma irregular, i el seu visat de turista expirava. Es coneix molta gent a Colonia, sobretot americans, que venen aquí per passar un cap de setmana i sortir del país per qüestions de visat. Obviament, quan tornen a Argentina els donen un nou visat de 90 dies. En aquest grup que vaig conèixer fan tots de professors d'anglès per a adults, sobretot per a professionals en el sector turístic o empreses amb coneccions a l'estranger.

En Robert, que no tenia més feina, va decidir que uns dies a Uruguai li aniríen bé per oblidar-se de la inmensa ciutat que és Buenos Aires. Ens vam dirigir a Montevideo, capital del país i una ciutat que malgrat tenir un centre històric interessant, no ens va acabar d'agradar. Vam passejar dos dies pels seus carrers i per la vora de mar i ja teniem ganes marxar.

A Uruguai hi ve molta gent per gaudir de les platges que tenen, la més famosa és Punta del Este. Però vam veure que es tracta d'una ciutat, a l'estil de Benidorm o Salou. Jo buscava un poblet tranquil on descansar uns dies a la platja. Després de contrastar totes les possibilitats ens vam decidir per Cabo Polonio, un poble que tothom ens aconsellava.

Per arribar al poble s'ha d'agafar una espècie de camió perquè l'accés és complicat: dunes de sorra no permeten als cotxes normals a arribar fins allà. Cabo Polonio va resultar ser un poble encantador. Només 52 persones residents durant tot l'any, sense electricitat, aigüa limitada, dues platges llarguíssimes, cases de mil colors dispersades en una bahia, carrers de sorra, cavalls com a mitjà de transport i porros a voluntat! El paradís hippy!

Des del far hi ha una vista impressionant, on es pot veure el poble, les platges i part d'una colònia de llops marins, que en total són uns 100 mil membres. En una altra època de l'any es poder veure també pingüins. I si haguéssim vingut uns mesos abans, haguéssim vist les bal·lenes saltant a prop del poble.

Hi han varis restaurants força animats on hem hagut de sopar sota la llum de les espelmes. Chivitos, pizzes, entrecots, pasta i vi barat han sigut les nostres el·leccions. De nit i només en cap de setmana, podíem anar a ballar i conèixer gent en un boliche, que és una espècie de pub on la gent es reuneix per beure, ballar i fumar.

A Cabo Polonio m'han tornat vells records d'Àfrica. En un poble sense electricitat, he tornat a veure les estrelles que feia temps que s'amagàven de mi al darrera de la llum de la ciutat. Igualment, a Cabo Polonio vam gaudir d'unes postes de sol increïbles. El darrer dia, un cel molt ennuvolat ens va regalar amb una vista que no pots oblidar: un cel vermell com si s'estés cremant. Mai no havia vist un cel tan i tan vermell, ni tansols a Àfrica.

Els dies a Cabo Polonio van anar passant lentament. Ens despertàvem tard, fèiem llargues passejades per la platja, pujàvem dunes de sorra, ens vam banyar només un dia en les fredes aigües de l'Atlàntic, fèiem llargues migdiades i vivíem les divertides nits del boliche. Bona vida.

La tornada a Buenos Aires ha sigut dura pel Robert però bona per a mi. A ell no li esperen gaires emocions en aquesta ciutat, però per a mi significa l'inici del viatge cap al sud del país, a Patagonia i Terra de Foc. A més, espero l'arribada d'una amiga que estarà viatjant per Argentina uns dies i ja tinc ganes d'abraçar-la! Així doncs, em preparo per a passar fred a les terres més properes a l'Antartic!