Aneu amb compte amb els elefants que corren més que tu

Vaig arribar a la capital, Harare, després del migdia, i em vaig dedicar a descansar la resta de dia. Un camió d'overlanders va estar de festa al bar del backpacker on m'allotjava, que estava al costat de la meva habitació, fins a altes hores de la nit. Massa soroll per una ànima cansada. Vaig mirar una peli al llit.

L'endemà, la visita al centre de la ciutat va ser d'allò més interessant. Com havia dit a l'anterior entrada, jo m'esperava una ciutat pobra i bruta degut al mal govern del seu president, en canvi, em vaig trobar en una ciutat moderna, rica i neta. Alts edificis, parcs, carrers amples, restaurants internacionals de qualitat... no m'extranya que el president sudafricà li proposés a Mugabe d'acollir algun partit del mundial de futbol en el seu gran estadi. Naturalment, Mugabe va prendre una decisió errònea i va refusar.

La meva següent estapa seria el llac Kariba al nord del país, fent frontera amb Zàmbia. Després de 10 hores d'autocar (3 parats i 7 en marxa), vam arribar al poble de Kariba. A la carretera, abans d'arribar, ja podiem veure zebres i elefants creuant la carretera.

El poble no està concentrat en un sol indret i entre punta i punta has de conduir uns 10 quilòmetres de carreteres amb elefants, zebres, lleons, leopards i búfals. Això sí que és salvatge!

Estic allotjat en un càmping amb restaurant, internet, televisió amb satèl·lit, piscina, i animals que es passegen pels voltants. Els hippos es mengen la gespa perquè els propietaris no ho hagin de fer. L'altre dia un hippo estava menjant a 5 metres de la meva habitació, i ahir un elefant es passejava pel pàrquing. Impressionant. Un lloc privilegiat en el qual s'han vist lleons i elefants bebent a la piscina.

Un dia vaig llogar un taxi per tot el dia per què em portés a visitar tot el poble: la immensa presa construida pels anglesos fa unes dècades, les vistes del llac des de la muntanya, les cases-barca, la granja de cocodrils (uns diuen que la més gran d'Àfrica) amb més de mil exemplars. Tot va anar bé fins que el taxi va fer vaga i ja no és va engegar. El xicot va tardar més d'una hora en arreglar-ho però al final ho va aconseguir. Aquests incidents són molt corrents a Àfrica. This is Africa!

Però jo no estava aquí per tot això, estava aquí per dues coses: el riu zambezi i el parc de Mana Pools. El riu Zambezi ve d'Angola, creua Zambia on salta per les catarates Victòria i arriba al llac Kariba. Més endavant s'endinsa a Mozambic i desemboca a l'oceà Índic. Doncs una de les atraccions de la zona és anar pel Zambezi en canoa veient els animals i acampar amb ells, l'altra, és fer safaris a peu per Mana Pools.

El problema de Zimbabwe és la manca de turisme pel què vaig haver d'esperar uns dies fins a trobar més gent amb la qui poder fer les excursions, ja que per una sola persona surt caríssim. El turisme ha millorat molt des de l'any passat amb el canvi de moneda però encara necessita una petita empenta per venir al país. Finalment vaig trobar un grup de 5 persones, que en realitat havia conegut a l'allotjament de Harare, una d'elles l'Amàlia de Madrid, que venien a fer el safari en canoa. Van aconseguir un preu de grup boníssim i ens vam embarcar al riu Zambezi amb les nostres canoes.

Però un preu així no és normal i ho vam descobrir pel camí. Faltava una tenda de campanya, sort que jo portava la meva! El tub de la cuina de gas no coincidia amb la bombona de gaz que portàvem! Sort que cuinar amb foc és bàsic en aquest continent. Portàvem menjar de llauna i el guia no portava obre-llaunes!!! Sort que jo portava el meu ganivet suís. I finalment, el guia ni tansols portava cap tipus de llanterna, o sigui que li havíem de deixar les nostres...

A part de tot això, el viatge va anar molt bé. La convivència del grup durant els 4 dies va ser bona, vam fer exercici remant tot el dia, el paisatge era espectacular, les postes de sol màgiques, els cocodrils ens veníen a saludar, el hipos, herbívors, se'ns volíen menjar si passàvem pel seu territori, i els elefants creuàven el riu nadant resirant per la seva trompa. Una nit, vam estar sentir rugir els lleons durant hores. Feien una gran festa!

Hi havia moments en els quals el riu es feia tan estret i estava tan ple de hipos que havíem de passar fregant la terra ferma o fent esses. Els hipos treien el cap, ens amençàven acostant-se i feien sorolls per fer-nos por. A més, el riu està ple d'illes on és més segur plantar la tenda ja que hi ha menys animals. Tanmateix, una nit vam tenir un hipo menjant herba i unes hienes fent escàndol. Una experiència esplèndida!

Una vegada al parc de Mana Pools, vaig acomiadar-me dels meus companys de viatge i vaig plantar la meva tenda al càmping principal mentre ells tornàven a Kariba o Harare. Allà, de seguida, uns campistes molt ben preparats em van demanar si estava sol i que els acomanyés a sopar. Les 3 parelles tenien menjar amb abundància i em van tractar com si fos un més. Una de les parelles era d'orígen zimbabwenc però van haver de marxar del país quan el Sr. Mugabe va decidir expropiar totes les granges de tabac de bona qualitat dels blancs fa uns 10 anys. Es van quedar sense res i van haver de començar una nova vida a Austràlia. Ara venien per primera vegada com a turistes des de llavors i veient com la mesura presa pel govern era totalment inútil ja que els negres que es van quedar les granges mai no les han fet funcionar. Així és Àfrica. A més Mugabe ara està pensant-se retornar les granges als propietaris originals, cosa que encara pot tardar uns anys... es va perdre un mercat important i milers de llocs de treball.

Les noies van trobar una mamba negra als labavos (pels qui no ho sàpiguen, es tracta d'una serp molt verinosa... la de Kill Bill!) I de nit vam estar perseguint una cobra al voltant de la meva tenda. Al final la vam pedre en la foscor africana. De dia, també havia d'anar amb compte amb els búfals, el més perillós dels "big 5" que rondàven a menys de 5 metres de la meva tenda. Ben bé de pel·lícula!

Durant el dia vaig fer el que fa tota la gent que arriba fins aquí sense transport propi, que és molt poca: safaris a peu sense guia. És l'únic parc a tot Àfrica. No em vaig trobar cap lleó ni leopard, ja m'hagués agradat, però des de lluny. Però sí porcs senglars, zebres i antílops que em miràven fixament, hipos i elefants. El moment àlgid va arribar quan una mare elefant amb dues cries em va començar a perseguir durant ben bé uns 50 metres fent sonar la trompa com si s'acabés el món. Mai no havia corregut tan en la meva vida. Pensava que no ho podria explicar. Normalment et persegueixen uns pocs metres i ho deixen córrer, però aquesta em devia odiar de veritat. Cada vegada que girava el cap, la veia més a prop. No us podeu imaginar quin mal tràngol.

Els dos dies van passar ràpidament i una de les parelles es va oferir a portar-me de nou a Kariba, on descobriria que el ferri que volia agafar havia decidit que no sortiria fins a la setmana següent. Després de canviar la meva ruta prevista (a Àfrica no es pot preveure quasi res) i d'un llarg viatge de 2 dies, arribo a Vic Falls de nou, on en uns dies creuaré la frontera cap a Botswana.

Aquí, he descobert que em puc dedicar a assessorar viatgers que necessiten informació sobre l'est i el sud d'Àfrica. He estat a quasi tot arreu, 12 països, conec les rutes, els preus, els allotjaments, els parcs i els transports. Em passo el dia donant consells als pobres que arriben a Vic Falls des de Cape Town mitjançant un overland truck (camions que travessen Àfrica) amb uns 22 passatgers. Aquests prefereixen viatjar accompanyats en un tour majoritàriament per a joves, o perquè no gosen recórrer sols Àfrica degut a la fama injusta de continent perillós. De moment, em conviden a cerveses pels meus serveis d'assessorament. Per cert, qualsevol ciutat europea és bastant més perillosa.

També, com a curiositat, us vull informar de les diferents activitats que es poden fer a Vic Falls: rafting en aigües braves, vols panoràmics, safaris a cavall, safaris al damunt d'elefants domesticats, visita a un parc de lleons, navegar pel Zambezi en canoa mentre beus vi (anomenat wine canoing), puenting, abseiling, tirolina, o l'atracció principal, la que escull més gent i no us creureu quina és. El creuer amb barra lliure per veure la posta de sol. Tothom ho fa i n'està d'allò més content! Al final ho hauré de provar i pagar els 45 $ que val. Enlloc de tractar-se de un "sunset cruise" (creuer de posta de sol), l'anomenen "booze cruise", que, per qui no conegui l'argot anglès, "booze" significa alcool. O sigui que l'important és la barra lliure amb els cubates a voluntat enlloc del sol que es pon al riu Zambezi... impressionant.

Al final he fet el booze cruise amb quatre amics. Dos americanes, un anglès i un mexicà. I bé, no va estar malament. Vam veure alguns elefants i hipos acompanyats de gin-tònics. I també he fet el rafting pel riu Zambezi! Va estar bé però m'ho vaig passar millor al de Uganda. Diuen que aquí és més difícil, però allà utilitzen barques més petites pel què és més fàcil bolcar, que és el volem tots! O no, potser no tots, donat la quantitat de cocodrils que es passegen per aquesta zona del riu.

Tanmateix, els cocodrils en aquesta part són força petits (1 metre i mig aprox). Perquè? Doncs perquè els grans no sobreviuen la caiguda de les cascades!!! Sí, sí, com ho llegiu! El maig passat el corrent es va endur un elefant!!! Avui encara es veuen les restes i pots olorar la pudor de descomposició. També hi han dos hipos morts de fa un temps a 50 metres de les cascades. Us imagineu un elefant o un hipo caure per allà mentre feu una foto?

Sembla que el viatge per Àfrica s'acaba poc a poc. Ja en tinc ganes. Estic cansat del continent. M'encanta Àfrica però m'ha passat factura entre els complicats transports, les distàncies enormes, la gent a vegades molt pesada i un cor trencat. Un cor esberlat en mil bocins com un gerro que cau al terra. Necessito deixar aquest continent aviat que tinc la impressió que no l'estic disfrutant com hauria. Anar a llocs nous i ben diferents. Tanmateix, acabaré els països que em queden a Àfrica ja que són la raó per la qual vaig venir a Àfrica. Botswana i Namíbia m'esperen amb els braços oberts i jo he de recuperar la il·lusió. Seria una tonteria perdre-me'ls quan només necessito un mes i mig i estic tan a prop, no?

La decisió sobre la destinació del meu proper vol encara està oberta: Barcelona, Bangkok o Santiago de Xile semblen les opcions més probables ara mateix. Tinc un mes per pensar si torno cap a casa o si continuo amb el meu viatge. Avui està 10% - 30% - 60%. Alguna proposta?