Navegant fins el delta de l'Amazones

Primer de tot, avui vull donar les gràcies als meus lectors, als que són assidus i als que són occasionals. Us he de dir que el blog cada dia té més lectors i els indicadors diuen que el darrer mes ha tingut unes 600 visites! Em costa de creure però me'n semblen moltes. Naturalment els primers països a la llista són Espanya i Andorra, però en el top 10 i per ordre, també hi tenim Israel, Estats Units, Brasil, Alemanya, Russia, Veneçuela, el Regne Unit i Malaysia! Em sembla increïble. Obviament, les entrades més visitades aquest mes són les darreres sobre Veneçuela, però si mirem el total, les més visitades són el meu primer itinerari, les entrades sobre Antàrctica, la del elefant que quasi em mata, la del comiat amb la Lisa i la de la visita a la tribu dels Himba. De nou, moltes i moltes gràcies.

Ver Volta el mon en un mapa más grande

La darrera vegada ho vam deixar en aquell moment que una guapa agent de immigració brasilera no em demanava una cita sinó permís per fer-li una fotografia al meu passaport andorrà. Doncs després d'aquest moment ciuriós, estava afamat al costat de la frontera esperant un transport que ens havia de dur cap al sud. La Beth tenia la missió de donar un tomb pel poble i comprar alguna cosa per menjar. Al cap de 20 minuts va venir amb dues caipirinhes! Em va encantar la meva primera presa de contacte amb Brasil. No cal dir que la segona caipirinha va entrar millor que la primera.

Després de unes 15 hores de viatge en un bus nocturn, vam arribar a Manaus, una ciutat enorme al mig de la selva amazònica. Sembla mentida que hi pugui haver un indret així al mig del no-res, envoltat d'un riu gegantí i una de les selves més verges del planeta. Encara avui, es continuen trobant tribus que no es coneixien. Al·lucinant.

De Manaus havia sentit moltes coses i la majoria dolentes: que la ciutat no era maca, que els tours a la selva no eren gaire bons... doncs bé, a mi Manaus em va agradar. El mercat al port és xulo, el centre amb les seves places i carrerons són macos, i l'almosfera que es respira pel carrer és agradable. Brasil i els brasilers començàven a entre positivament en la meva ment. Tanmateix, decideixo no fer cap Jungle trip ja que són cars i potser en la meva propera parada són millors i més barats.

La Beth i jo ens separàvem un dimecres on ella anava cap a l'oest Colòmbia i jo cap a la costa de Brasil, a l'est. Vaig comprar un bitllet en un barco dels que naveguen per l'Amazones i em vaig embarcar en una aventura en un territori nou per a mi. Es pot escollir cabina o hamaca, la primera val com 3 vegades més que la segona, així que jo, carregat amb la meva enorme i pesada hamaca, vaig pujar a bord. Estava content. Excitat en iniciar una nova etapa en solitari després de 2 mesos acompanyat de la meva amiga Beth.

Paquets, maletes i hamaques començaven a amuntegar-se i semblava que tindríem poc espai vital. Cada hamaca estava penjada a mig metre l'una de l'altra. Estava rodejat per locals i no veia cap altre viatger a la vista. Sembla que serà autèntic! La gent es passa el dia estirat a la hamaca mandrejant o llegint. Brasil és un dels pocs països a Sudamèrica on he vist els locals llegir. Jo no em puc passar el dia estirat en una hamaca així que pujo a coberta, on no hi han hamaques però sí hi ha el bar amb la música a tota potència.

El meu dia passa mentre llegeixo, miro el paisatge de l'Amazones passant com una pel·lícula davant dels meus ulls. De sobte, una noia rossa, molt rossa, guapa i amb faccions europees puja a coberta, dóna una volta i torna a baixar. Bé, no estic sol. Això és bo o dolent? Més tard durant el dia la trobo estirada en una hamaca llegint la Lonely Planet de Brasil. Això significa que no és una viatgera sinó està de vacances. Xerrem i m'explica que és danesa i que viatja amb el seu novio que està dormint com una marmota al seu costat. Un noi moreno, cabells foscos, baixet... tot el contrari d'un danès. Estan unes 3 setmanes per Brasil durant el mes d'agost.

A coberta em faig amic d'uns brasilers amb els qui bevem unes cerveses i em comencen a convidar de caipirinhes casolanes. Em va agradar passar la estona amb gent local enlloc de amb turistes. Vaig fer nous amics que sempre et dóna una sensació de protecció o seguretat en un vaixell a Brasil. El poder-me comunicar amb la gent és molt important. Els danesos no tenen cap possibilitat de tenir una conversa, ni que sigui breu, amb cap local. Aquí l'anglès és evitat. Ningú el parla. No el volen parlar. Molts consideren que si vens a Brasil has de parlar portuguès. Ni el castellà és benvingut. Clar que quan entrés una mica en els llocs més turístics això no passa.

Em faig amic amb la Tanja i en Habib, la parella danesa. Ell és d'origen iraní i de seguida fa broma sobre fer explotar el barco o sobre l'Islam. Ell no és musulmà i està sempre de broma amb temes que podrien ser força delicats en un altre lloc de món. A l'Amazones, només és humor i a mi m'encanta l'hiumor bèstia a l'estil epanyol on tothom es riu de tot per molt politicament incorrecte que pugui ser. De seguida em cauen bé.

Parem a mig camí de la costa, en ple Amazones, en una altra d'aquestes ciutats grans que hi ha a la vora d'aquest riu. Santarém no té gaire encant, almenys el poc que vaig veure, però tots 3 anàvem a Alter do Chao, un poblet que segons diuen està molt bé. Té platja de sorra blanca i aigües clares, bon ambient motxil·ler, i sembla un bon lloc per relaxar-se després de dues nits dormint en una hamaca envoltat de gent fent soroll. La ilha do Amor és accessible en una petita barca o nadant. Allà pots nedar, menjar i beure i compartir el dia amb més turistes. La veritat és que té encant però els tours a la selva són cars així que al final em quedaré sense fer-ne cap. S'ha de dir que s'asseblen força al que vaig fer a Los Llanos, Venezuela.

Un altre vaixell ens portarà a la costa de Brasil, concretament a Belém. Ens toquen dos nits més a bord d'un barco envoltats de gent sorollosa dormint en una hamaca, dies assolellats llegint i mirant la selva. La sensació és fantàstica ja que en aquesta ocasió la vora del riu està més a prop i podem veure la vida a la selva, les famílies, les cases, les barques. Tot d'un comencem a veure petites canoes que s'acosten al nostre gran barco. Una vegada el barco passa de llarg, ells, després de fer equilibris degut a les ones que nosaltres provoquem, tornen a casa. Famílies senceres estàven dins de les canoes i ens fan signes amb les mans, sobretot els nens petits.

No ho entenia fins que vaig veure volar un paquet des del nostre barco en direcció a una de les barques. Aquests es van acostar i el van recollir. Al principi, jo molt ingenu, vaig pensar que potser seria una espècie de servei de correus. Més tard vaig entendre que aquesta gent al mig de la selva s'acosten a recollir qualsevol cosa que els vulguis donar: menjar, roba, diners...

Belém em va agradar. La vaig recórrer amb els meus amics danesos, el Guillermo, un madrileny que havia conegut al barco, una americà i una brasilera. Ens va encantar la zona del port, el mercat, els carrerons, la catedral, els edificis colonials d'estil portuguès o les seves places. Després vam integrar a unes alemanes molt guapes i simpàtiques que ens van acompanyar a dinar i a fer unes cerveses. Un dia fantàstic! Tanmateix, els danesos i jo agafaríem un bus nocturn fins a Sao Luis, la nostra propera parada.

Ens va costa 1 hora de bus arribar al centre de Sao Luís, la capital brasilera reggae. Una ciutat maca amb un centre històric colonial i un bon ambient al carrer. La música sona a cada una de les seves cantonades. L'ambient durant la nit és espectacular. A les dues encara sona la música que m'impedeix dormir encara que es tracti d'un dia entre setmana. Coneixem en Clément, un francès que porta un parell de mesos a Brasil.

Aquí començem a veure turistes, i bastants. Estem en ple mes d'agost i europeus de totes les edats inunden els carrers de la ciutat. Gent amb diners que venen a gastar i a provocar un augment dels preus de tot el que fem dia a dia. Aquest és el primer indici de que alguna cosa anava a canviar en el meu periple per Brasil. El mes d'agost és aquí.