Xina: el comunisme capitalista, part 1

Ara mateix estic a Hong Kong, que és la darrera escala del nostre viatge a la Xina després de passar-hi 3 setmanes. La primera cosa que vaig descobrir, és que a la Xina no em puc connectar al meu blog per poder postejar sobre el viatge! Mira que hi poso bona voluntat! Bé, tampoc m'he pogut connectar ni al facebook, ni al youtube... visca la censura! Però Hong Kong no és Xina, almenys a nivell de censura, així que aprofito per penjar el primer post dels 3 que constarà el viatge.

El nostre viatge va començar per Shanghai on vam poder observar que aquesta immensa ciutat és la Nova York asiàtica i, que molt aviat, li passarà al davant si no ho ha fet ja. Semblava que cada dia els seus 17 milions d'habitants sortien al carrer en cotxe per divertir-se fent bogeries a la carretera. La Mary, la nostra guia en aquesta part de viatge, ens feia jocs de mans cada dia i no parava de fer-nos fotos de grup: picture time! Quina persona més encantadora! La trobem a faltar!

La Xina és un país fantàstic però llàstima dels xinesos. Porcs, maleducats, cridaners i agoviants en la seva majoria, no ens han posat les coses fàcils. La veritat és que els hi tenia i encara els hi tinc, una mica de mania. Sort que amb la nostra diplomàcia i paciència, sempre hem arribat a bon port. Ah, i la nostra facilitat a aprendre idiomes ha superat totes les barreres! Quasi ens confonem amb la població! A les cues ja ens colem com ells, i si ens intenten colar, que és la majoria de les vegades, els barrem el pas i els fem mala cara i un gest amb les mans perquè s'esperin.

El menjar ha sigut un tema delicat en el nostre viatge. Molts fideus, molt d'arròs, dim sums i algún geladet al Haagen Dazs, perquè no confessar-ho. I els preus, escandalosos. Alguns dies hem menjat 4 persones, amb begudes incloses, per menys de 8 euros el total! Al final, hem intentat diversificar el menú i provar el beijing kaoya (ànec pekinès), lemon chicken, gambes, escorpins a la planxa i pell de serp. Una delicatessen!

La Mary ens va deixar dies després, concretament a Hangzhou, una ciutat petita de "només" 7 milions d'habitants. Una ciutat preciosa a costat d'una llac que li proporciona una vida sorprenent. Allà vam poder gaudir de l'espectacle de Zhan Yimou (Tigre i Dragon, cerimònia d'obertura dels JJOO de Beijing 2008). Un show de llum, música, color i una història d'amor que ben bé no sé com acaba, hehehe. Ah sí, els temples de la ciutats valen molt la pena. Tots en plena naturalesa però plens de turistes xinos.

Vaig acabar la primera setmana amb la sensació que els xinesos acabarien destruint el món en un futur no gaire llunyà. Tenen un poder inmens, quasi il·limitat, que és impossible de controlar. Estan en plena expansió des de fa anys i fan obres colossals a cada cantonada, projectes impossibles. Necessiten tants recursos que la resta del món ja hem begut oli. Potser és una visió un pel catastrofista però passejar per Shanghai equival a estar bocabadat a cada passa. L'any 2010 acullen l'Exposició Universal i estan transformant la ciutat. Serà qüestió de tornar-hi d'aquí a deu anys per veure com ho han deixat. Segur que no ho reconeixeré!

Bé, la continuació del viatge d'aquí uns dies: Beijing i Xian.

Visca el Tibet lliure!