Esmorzant als peus del Kilimanjaro

Feia dies que no publicava cap entrada al blog i algú m'ha demanat si se m`havia menjat un lleó! La veritat és que no he parat ni un instant. Bé, no he parat de gaudir ni un instant, hehehe. Durant aquests dies he estat visitant la part nord-est de Tanzània, que inclou costa i muntanya. Després de 3 setmanes a Zanzibar buscava una mica de pau i tranquilitat, o el que és el mateix, allunyar-me una mica de les zones turístiques.



Primer de tot, havia de sortir de Dar Es Salaam i això em va costar una hora i mitja i el bitllet d'autobús, que era de 15 cèntims d'euro!

Vaig arribar a Bagamoyo, a la costa. La ciutat va ser capital del país quan els alemanys rondaven aquestes terres a finals del s. 19. Per tant esperava veure una ciutat amb cases colonials amb influències àrabs. Em vaig trobar amb una ciutat en ruines, una platja maca i una gent més amable que a Zanzibar. També vaig conèixer en Ramon, de Tenerife, que s'havia casat amb una local i em va portar de visita per tota la ciutat incloguent la granja de cocodrils. No he penjat la foto del cocodril més gran però sí la d'un cocodril amb jepa! En Ramon va ser molt amable i generós, però això de beure cerveses a les 11 del matí no és per a mi. Aquí les ampolles són de mig litre i el meu cos no les accepta gaire bé!

Per la nit, caminava despistat quan el local amb el que anava em diu "come, come, a snake!". Jo vaig fer un salt que quasi vaig batre el rècord mundial! Enefecte, una serp verda, preciosa però morta, em ballava entre els peus. Però el més interessant de Bagamoyo va ser la subhasta de peix a la platja. Estenien el peix a la sorra i la gent començava pujar per quedar-se'l. Aquell dia vaig decidir que ja era hora d'aprendre el números en Swuajili. Després d'observar la subhasta de rajades i veure com les pelaven, vaig decidir comprar un peix, més fresc impossible, que em van netejar i em van cuinar al mercat. Me'l vaig menjar tot observant aquell magnífic espectacle.

La meva següent destinació era una altra platja, la de Pangani, més al nord del país. L'únic inconvenient era arribar fins allà. Vaig començar amb un rickshow motoritzat, després un micro bus, una moto, un trailer enorme i dos microbus més. El trajecte va durar 10 hores, sense dinar ni anar al lavabo, però finalment vaig arribar a Pangani quasi a les 7 de la tarda, quan la foscor africana s'apodera de l'espai i la negror més absoluta cobreix tot el que t'envolta.

Allà vaig gaudir d'una platja impressionant i vaig conèixer en Jack, en Hot Hot, en Ali, en Henrich... també vaig viure el meu primer accident de moto de la meva vida. No va ser res greu però em vaig endur un bon ensurt; i mira que li vaig dir que les motos em feien pànic!!! M'estalvio algun insult...

La meva següent parada eren les Usambara Mountains on tenia pensat fer uns dies de treking. Només arribar al fred poble de Lushoto, vaig conèixer a la Heike d'Alemania i a l'Alison de Canadà. Ens vam entendre de seguida i en uns minuts reservàvem el treking de 3 dies i dues nits. Vam anar a sopar per conèixe'ns millor i vam jugar a cartes fins tard.

El treking ha sigut molt xulo però el millor ha sigut l'ambient de germanor entre tots 4 (incloguen el nostre guia, l'Amani). Han sigut uns dies molt intensos on vam poder gaudir de les visites pobles de muntanya, xerrar amb la seva gent i sobretot riure durant tot el dia! Estem enamorats de la gent d'aquí. És llavors quan notes que a Zanzibar són bastant caradures i pocs simpàtics, hehehe. Arribàvem als pobles i els nens corrien a saludar-nos, les mares ens miràven i somreien, els homes ens convidàven a beure licor de canya de sucre. Ningú t'agovia ni et demana res. Venen a xerrar amb tu per practicar l'anglès i perquè els fa gràcia parlar amb Muzungus (els blancs).

És complicat descriure la sensació de llibertat que pots arribar a sentir en indrets així, observant aquells paisatges impressionants, xerrar amb la gent del carrer, fent fotos als nens que somriuen i saber que ningú t'espera enlloc. Que tens tot el món per descobrir ique no tens cap obligació amb ningú. Crec que és la primera vegada en la meva vida que em sento tan lliure. És com estar en un somni del qual no vols despertar.

La tornada a Lushoto no va fer més que millorar la relació entre tots 3 amb la visita al mercat, menjant en restaurants locals i bebent en bars locals. A això he d'afegir que vaig anar al barber i que el tio, per mig euro, em va deixar ben pelat! Es va passar amb la màquina i ara vaig rapat al dos, al més pur estil africà!

La darrera nit, la Heika es va posar malalta però l'Alison i jo vam anar a sopar pinxos de bou i patates fregides en un restaurant amb bancs al mig del carrer. Com era d'esperar vam xerrar amb tothom i ens vam fer fotos amb tots ells. Feia temps que no reia tant. Després d'una cervesa vam acabar a la discoteca del poble. Un cau de mala mort amb olor a pixats però d'allò més autèntic! T.I.A.! (This is Africa)

L'endemà les dues noies m'abandonàven per participar en llurs voluntariats a prop del Kilimanjaro. Mentre l'Alison s'acomiadava de mi fent la darrera cervesa al bar del backpacker de Moshi, coneixíem a la Rebecca, que juntament amb la seva parella acabàven de tornar de coronar el Kilimanjaro de "només" 5896 metres. Aquests encantadors australians em convidàven a unir-me a ells a sopar.

Realment, no camines mai sol. Deixes a un amic, i en fas a un altre. Dius Adeu, i et diuen Hola. Jo tenia por de viatjar sol, bé, tenia pànic, però puc assegurar que estic molt i molt content de viure aquesta aventura en solitari. Ho aconsello a tohtom. Mai, en 4 mesos, no m'he sentit sol. I encara que no ho busquis, conèixes a desenes de persones que viatgen, que comparteixen la mateixa passió que tu, que t'ensenyen mil coses i t'expliquen mil aventures. Ara, fins i tot considero que viatjar sol és quasi millor que viatjar acompanyat, en el sentit que conèixes a molta més gent perquè estàs més obert a tot el que t'envolta.

Ara estic a Moshi, esmorzant i, des del carrer puc veure el Kilimanjaro, la muntanya més alta d'Àfrica. És preciosa i des d'aquí no sembla tan alta, però és que la tinc a 25 km i és enorme! Té una forma cònica perfecte, així com el món Fuji, i el pic està nevat, o més aviat cobert pels glaciars. És curiós pensar que estic tocant quasi a l'equador i veure neu a Àfrica.

No la pujaré per una senzilla raó: perquè és caríssim. Et surt per uns 1000 dòlars i dura uns 5 dies. És una exageració la quantitat que es paga per pujar una muntanya. Tanmateix, també és la solució per evitar que el Kilimanjaro s'ompli de milers de muntanyers cada dia. És una barrera important. La meva elecció està presa i els diners me'ls gastaré en uns safaris als parcs més famosos del país. Demà estaré a Arusha on contractaré la visita als parcs de Serengeti i Ngorongoro.

Be, en realitat com mes observo el Kilimanjaro, mes ganes tinc de pujar-lo. Deu ser una passada! Es una muntanya preciosa. Em podrieu patrocinar l'ascencio! hehhee.

I després d'això només em quedarà passar a la veïna Kènia on em trobaré, per fi, amb els meus pares i el meu germà que em venen a visitar! Quins nervis, no? Hehehe.

Per cert, una curiositat sobre l'orígen del nom del país. Abans el territori estava separat entre l'arxipèl·leg de Zanzibar i l'interior del país, llavors anomenat Tanganika, igual que el llac a l'oest del país. Quan ambdós territoris es van ajuntar, l'únió dels seus noms va crear el nom de Tanzània.

Espero que tingueu uns bons dies d'inici d'any. Ja m'han informat que esteu tots passant molt de fred, així que si voleu passar caloreta, només m'heu de fer una visita! A veure si aquesta vegada veig els big 5 i no els big 4. Segur que el Leopard no se'm podrà resistir!