Després de les meves aventures per Tanzània, un autocar em portaria a la frontera amb Zàmbia malgrat un llarg viatge de 17 hores. Les últimes dues hores van ser les més dures, no degut al cansament sinó degut a un sol fet: tornava a estar sol. Abans de conèixer a la Lisa, viatjar sol resultava un plaer, una alliberació, ara ha esdevingut una tasca dura. Suposo que el fet d'estar tan unit a una persona i de passar tan de temps i experiències amb ella, fa que la seva absència sigui comlicada.
Una vegada al costat zambià, no tenia clar quina seria la meva ruta. Una nova ullada a la meva guia em va fer adonar que el nord del país és molt maco però que si no tens cotxe propi costa molt moure's, per tant, vaig decidir de saltar-me tot el nord i dirigir-me directament a Lusaka, la capital del país. Un autocar farcit de gent i paquets m'esperava en un viatge nocturn de milers d'hores (19 per ser exactes). Normalment és més curt però jo no tinc mai sort en triar l'autocar adequat. Vam punxar, vam perdre temps en altres parades fins que al migdia arribàvem a la Lusaka.
